Arts visuals

Artistes catalans en el trànsit del XIX al XX: passin, mirin, escoltin 

‘Talents amb denominació d’origen. De Rigalt a Puigdengolas’, amb obres entre altres de Joaquim Vayreda, Modest Urgell, Eliseu Meifrén, Rafael Durancamps o Isidre Nonell, és la cinquena proposta del Museu Carmen Thyssen Andorra d’ençà que al 2017 es va inaugurar l’equipament. Una tria de pintures de la Colecció d’Art de Crèdit Andorrà, creada en 1987 i que en comptades ocasions s’ha vist en públic, complementada amb els fons Carmen Thyssen-Bornemisza, que mostra el treball d’una vintena d’artistes catalans de finals del segle XIX i principis del XX, un moment important per a la pintura catalana.

Talents amb denominación d’origen. De Right a Puigdengolas
Museu Thyssen Andorra
Fins el 09/01/2022

Mirin als ulls de la gitana. Mirin el rostre demacrat i solcat per la vida, les espatlles vençudes. Torna la mirada amb recel. A vostès, al pintor que la retrata: “Què em vol?”, sembla preguntar-se. L’artista és Isidre Nonell, integrant de la Colla del Safrà, grup de rebels que deixaven enrere l’academicisme i s’allunyaven de la Barcelona burgesa per buscar escenes i rostres en llocs com el poblet de Sant Martí de Provençals, avui absorbit per la ciutat. En aquest relat s’embarca l’Alícia Luño, responsable de comunicació del museu, davant de la que, si la burxen una mica, confessa que és la seva obra preferida entre les que integren Talents amb denominació d’origen. De Rigalt a Puigdengolas, cinquena proposta del Museu Carmen Thyssen Andorra d’ençà que al 2017 es va inaugurar l’equipament, a l’edifici que havia allotjat l’emblemàtic hotel Valira, projectat inicialment per acollir monjos de Montserrat i seguint un disseny de Puig i Cadafalch.  

 Però això és una altra història. Tornem a l’Alícia Luño, que és la nostra guia per la sala, i a Gitana sentada. El personatge formava part de l’extraradi i, en ell, del col·lectiu més desfavorit. “Nonell, i els companys de la Colla del Safrà, no pintaven des del folklore sinó amb aquesta elegància, amb sobrietat, donant importància al personatge”, explica davant de la gran tela de dos metres d’alçada. “Per a mi, la temàtica és molt moderna, i segurament no tenia cap sortida econòmica al moment”, s’esplaia. Per què Colla del Safrà? Perquè els taronges, els ocres, eren els colors més representatius. I una pinzellada fregida: capes i capes de pintura diluïda.  

Gitana asseguda, d’Isidre Nonell.

La tela de Nonell forma part de la col·lecció d’art de Crèdit Andorrà, un fons que, conservat a les plantes superiors de la seu del banc, en comptadíssimes ocasions ha obert les portes al públic. Ara nodreix Talents,un recorregut pel moment gloriós que va viure la pintura catalana entre finals del XIX i principis del XX. Per completar-ho, cinc peces de la col·lecció Carmen Thyssen-Bornemisza. Noms: Nonell, dèiem; Joaquim Mir, amb un dels inexcusables paisatges andorrans de maduresa; Modest Urgell i Santiago Rusiñol; els escenaris olotins de Joaquim Vayreda, per descomptat; els luministes de l’Escola de Sitges o Eliseu Meifrén, són alguns dels que formen part d’aquesta concisa selecció: vint-i-vuit quadres. Que se’ls han de mirar, però també se’ls poden escoltar: Albert Gumí, el clarinetista, pedagog i nou director artístic de l’Orquestra Nacional Clàssica d’Andorra, l’ONCA, ha seleccionat peces musicals que dialoguen amb les pintures. Compositors tan coneguts com Isaac Albéniz i Enric Granados o tan per descobrir com Narcisa Freixas.  

 L’inici ortodox del recorregut el marca Figura en el bosque, que Josep Masriera va dedicar “a sus sobrinos Joaquín y Concha“. Paisatge boscós amb figura femenina aturada enmig del camí: amb el farcell (o coixinera) sobre el cap, fa una pausa breu per mirar enrere. És una trementinaire, és a dir, una d’aquelles dones que recorrien els camins de Catalunya des dels pobles pirinencs venent herbes remeieres. S’havia desplaçat Masriera cap a les contrades de muntanya? A la sala coincidim amb Gemma Martin, assessora i conservadora del fons d’art del banc. Difícilment l’autor reprodueix una escena real. Composicions tan grans no es pintaven al natural, explica Martin. “Fixeu-vos que si traiem la figura de la tela la composició no canvia”. Fins i tot el quadre podria haver estat una col·laboració amb el germà, Francesc Masriera: la figura es correspon més amb la seva iconografia. Els Masriera procedien d’una família de joiers, cosa que probablement es reflecteix a l’elegància amb què pinten.  

 Trobar una tradició d’oficis, en figures quasi amagades, és un joc que proposa l’exposició. Si la trementinaire es fa ràpidament visible no succeeix igual amb la dona que cus a l’ombra a La filadora, de Benet Mercadé. I hi ha les pastores de Vayreda a Paisatge amb vaques i figures femenines o els segadors de Camps de blat a l’estiu, de Ramon Martí i Alsina. Tot i que és el paisatge l’eix central, amb els estudis de llum -a Figura en el bosque, vegin com la claror arriba des del fons- i la voluntat de trencar amb la pintura ‘academicista i anecdotista“, exposa Francesc Miralles al catàleg del fons d’art de Crèdit. Aquestes obres van obrir la porta de la pintura catalana a les avantguardes.  

Flores en el vaso, de Rafael Durancamps.

De les imatges de la Garrotxa o de la Clariana a Montserrat quasi abstracta, quasi submarina, d’Anglada Camarasa, el recorregut ens trasllada a la proposta luminosa de l’escola de Sitges, amb dues teles que ofereixen un contínuum de la platja de Vilanova signades per Joan Roig i Soler (del fons de Crèdit l’una, de la baronessa l’altra). “Mireu com captura la llum mediterrània, amb ombres que no arriben al negre; fixeu-vos en la composició, que dona tanta rellevància a la sorra, com feia Ramon Casas”, mostra Luño. Roig i Soler era membre del Cau Ferrat, un dels participants en les mítiques festes modernistes.  

Les interpretacions del paisatge que començaven a propugnar els impressionistes francesos es fan presents en  l’espectacular vista de Baldomer Galofre (als mercats internacionals el volien consagrar com substitut de Fortuny) o els Prats de Santa Coloma de Joaquim Mir, una de les teles emblemàtiques de l’exposició. Especialment pel que fa a Andorra, naturalment. Aquí Mir havia deixat ja enrere els postulats de la Colla del Safrà per evolucionar cap a una pintura que es mou per intuïció cap a l’abstracció, amb pinzellada àgil i tons saturats. És la de Mir l’única vista del Principat present a Talents? La resposta no té una resposta definitiva: hi ha qui veu el Pas de la Casa en el Paisatge nevat de Rafael Durancamps. Entre altres indicis, per la subtil elecció en els colors que destaquen sobre el blanc. Tot és probable.  

Però no tot és paisatge a Talents. A la gitana de Nonell l’acompanyen altres rostres: l’infant de Pati i figura, de Santiago Rusiñol: l’Eivissenca traient aigua del pou de Laureà Barrau, o la Dona amb nen de Joan Cardona. També el retrat del dramaturg Joaquín Dicenta, signat per Ramon Casas, o el carbonet que reprodueix Rusiñol treballant, en aquest cas realitzat per Ricard Opisso (un dibuix menys cruel que el de Gaudí agonitzant després de ser atropellat pel tramvia). I el repte que suposa Nenes a la claror d’un fanal, de Lluís Graner, una composició molt complicada: a partir d’un únic punt de llum -els fanalets xinesos eren una moda- es crea tota una escena a les fosques i l’ull s’hi ha d’anar acostumant i descobrint figures.  

Figura en el bosc, de Josep Masriera.

Una última recomanació? Deixin-se per al final aquesta rara avis que és aquí Flors al vas, de Durancamps, únic bodegó en aquest conjunt. Respirin davant la delicadesa de les flors i deixin-se emportar per L’hiverd’Albéniz: si Gumí s’ha esforçat perquè cada obra sonora reproduís l’ambient del quadre, aquí l’ha encertat de ple. Després, en calma, poden tornar a endinsar-se en el tràfec de la ciutat. Ja no els afectarà tant.  

Periodista. Llicenciada per la UAB. Ha treballat en mitjans gallecs (La Voz de Galicia, El Progreso) i des de fa 14 anys es mou per Andorra: al Diari d'Andorra va exercir com a redactora de cultura i des de febrer del 2020 explora nous àmbits al BonDia.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close