L’interès, sovint fascinat, pels tallers d’artista té una tradició centenària. Va ser sobretot durant el segle XX, però, que el taller es va convertir en un motiu obsessiu i recurrent per als propis artistes, des de Matisse i Picasso fins a Barceló, que el pintaren de totes les maneres i s’hi retrataren ells mateixos dintre com si la persona i l’espai fossin ben bé la mateixa cosa. Una conseqüència directa de convertir-se en material artístic va ser que el taller va adquirir una aurèola quasi mítica i va esdevenir, automàticament, un espai digne de ser observat, descrit, analitzat i fotografiat a fons. No cal recordar la riquíssima tradició de fotògrafs que han treballat el tema, des de Brassaï, David Douglas Duncan i Hans Namuth fins a Jean Marie del Moral, que més d’un cop ha definit els tallers com “els espais mentals dels creadors”.
En la línia d’aquest interès, Martí Domínguez ha dedicat una part dels seus últims dotze anys a visitar tallers d’artistes valencians, o bé forans però arrelats al País Valencià, per explicar com són, per parlar amb els artistes que hi treballen i per oferir, en definitiva, un panorama fragmentat, concret i alhora exhaustiu, del món de l’art actual. El resultat d’aquelles visites es va anar publicant periòdicament a les pàgines d’El Quadern i del Postdata, els suplements culturals d’El País i Levante-EMV. Vuitanta-quatre d’aquells textos acaben de ser recollits en un volum gros, seriós i consistent, titulat Estudis d’art. Cada text va acompanyat per un retrat de cada artista fet per Jesús Ciscar, que capta la majoria dels seus models de molt prop, quasi envaint-los els rostres.
És una nova demostració de la importància que, també en una època d’hemeroteques digitals, continua tenint aplegar en llibre les obres periodístiques de valor i d’un interès perdurable. Jo, personalment, no coneixia aquesta apassionada curiositat artística del polifacètic Domínguez –que és novel·lista, articulista, biòleg, professor de periodisme i director de la revista Mètode–, i ha estat només per la bona feina de l’editorial Afers que he pogut assabentar-me’n.
Hauria estat una autèntica llàstima, no assabentar-me’n. Sobretot perquè aquests Estudis d’art constitueixen un document de primer ordre sobre el món de l’art al País Valencià –i per extensió a l’estat espanyol– de la segona meitat del segle XX i, sobretot, de principis del segle XXI: els anys de relativa bonança, l’impacte calamitós de la crisi econòmica, el desdeny o el desinterès de les institucions públiques, les difícils relacions entre artistes i galeristes…
També hauria estat una llàstima perquè aquests textos són com fer una passejada per les bambolines tècniques, intel·lectuals i anímiques d’una galàxia de creadors molt dispars que, en última instància, tan sols tenen en comú la passió per l’art i l’afany de continuar treballant. Aquests textos de Domínguez permeten conèixer de molt a prop –des de dintre– les dèries, les rutines, les passions, els problemes, les neures, les pors, els gustos, les predileccions, les idees, els interessos, les influències, els cops de volant creatius, les incerteses i un llarg etcètera d’una nòmina d’artistes tan diversa com representativa. Vet aquí alguns dels noms inclosos al volum: Carmen Calvo, Joan Genovès, Anna Moner i Sebastià Carratalà, Manuel Sáez, Lucía Peiró, Nanda Botella, Mavi Escamilla, Andreu Alfaro, Joaquim Michavila, Artur Heras, Antoni Miró, Manuel Boix, Jordi Teixidor, Angela Bassano, Willy Ramos…
El lector ja haurà deduït que Domínguez ha treballat sense prejudicis, sense apriorismes, amb una mirada de gran angular, amb una voluntat inclusiva i, en termes intel·lectuals i estètics, amb una actitud gens obtusa ni sectària. Per això el llibre inclou artistes de diferents generacions: Michavila, el més veterà, avui ja difunt, va néixer el 1926, mentre que Javier Palacios, el més jove, és del 1985. També n’inclou que treballen en tota mena de disciplines artístiques: pintura, escultura, dibuix, performance, conceptual… Tots ells, cadascun a la seva manera, s’enfronten al repte –l’aventura– d’anar cada dia al taller i de viure consagrats a la creació a pesar d’un context advers i complicat, poques vegades estimulant, gairebé mai incentivador, sempre desdenyós, sovint menyspreador i hostil.
Més enllà d’haver-se preparat bé i globalment el tema –es nota que ha llegit molta literatura sobre artistes i tallers–, la principal virtut de Domínguez és que va a veure-les venir. Coneix l’obra i la trajectòria dels artistes sobre els quals escriu, però els acara sense idees preconcebudes, sense uns esquemes mentals i periodístics previs. Tenint en compte l’espai limitat de què disposa, i la quantitat de materials imprevistos que es pot treure de cada visita, diria que aquesta és l’única manera honesta i eficient de treballar.
Aquests textos, que barregen entrevista, crònica, descripció, opinió i narració, el lector farà bé de llegir-los tenint clar que són, en cada cas, la visió que ofereix Domínguez d’un artista i del seu espai de treball en un moment únic i determinat. Remarco això d’un moment únic i determinat. El que vull dir és que estan fets amb la urgència i la vivor de la immediatesa. És clar que també hi ha un intent de sondejar les profunditats, de traçar una certa panoràmica biogràfica, de fer un escorcoll més o menys integral d’un caràcter, però tot això hi és sense que l’autor oblidi en cap moment que l’exhaustivitat és impossible, una quimera letal. Domínguez ha hagut de triar, focalitzar i descartar. Per usar un símil pictòric coherent amb el tema: aquests textos no són monumentals pintures a l’oli, sinó retrats a llapis o al carbonet fets amb una dotzena de moviments de canell sobre un paper DIN-A 4.
Com sempre passa amb aquesta mena de llibres, cada lector hi trobarà motius d’interès o fins i tot de fascinació en funció de les pròpies dèries, dels propis interessos. Entre els aspectes i les frases que m’han cridat l’atenció, en destaco uns quants: 1) la manera com el ja esmentat Michavila explica la seva relació amb el paisatgisme i amb els paisatges: “Crec en la intimitat de l’estudi […] En el camp et mareges amb mil coses, el paisatge va canviant amb les hores de sol, i sobretot és molt difícil fixar un marc. La continuïtat del paisatge desorienta molt”; 2) la convincent defensa que fa Rosa Torres de les obres fetes per encàrrec; 3) l’atrevida trajectòria personal i professional de Nanda Botella, que amb trenta anys i escaig, ja casada i mare de tres fills, va decidir deixar-ho tot en stand-by per provar fortuna a Nova York; 4) la manera com les xacres físiques que li comporta l’edat canvien la manera de treballar i de crear de Manuel Sáez; i 5) el que diu Sebastià Carratalà, parella artística i vital d’Anna Moner, sobre la relació dels artistes valencians i la seva relació amb l’idioma: “Nosaltres sempre hem estat uns outsiders… El nostre compromís amb la llengua i la cultura dels valencians ens ha causat molts problemes. A la majoria d’artistes de la nostra generació [són nascuts a mitjans dels 60], la cultura dels valencians els ha interessat molt poc. Acostumen a titular les seues obres en espanyol, o inclús en anglès. Volen ser universals. És cert que hi ha els precedents d’Alfaro, Boix, Armengol, Heras, Michavila, sempre compromesos amb la llengua i el país… Però a partir de la nostra generació, el valencià ha anat retrocedint, i ha quedat molt marginat i arraconat. Es produeix un trencament molt fort: sota l’excusa d’un fals cosmopolitisme, es gira l’esquena a la cultura valenciana”.
Un altre aspecte interessant –significatiu– és com de recurrents són les reivindicacions feministes per part de les dones artistes. Per molt que se les doni de més avantguardista, anticonvencional i poc tradicionalista que la societat en general, en realitat el món de l’art és tan masclista com tantes altres esferes de la societat. Això, les dones que surten al present volum ho fan palès explicant nombroses dificultats que elles han hagut de superar i que els seus col·legues homes han pogut estalviar-se.
Documentat, extens, completíssim –tot i que són legió els artistes que, inevitablement, n’han quedat fora–, Estudis d’art és un llibre per anar llegint a poc a poc i que, sobretot, convé tenir sempre a prop. Per consultar-lo ocasionalment, per complementar la visita a l’exposició d’alguns dels artistes que hi surten o per refrescar de tant en tant la memòria sobre la notable quantitat d’artistes que fan coses molt interessants al nostre país.
Estudis d’art
Martí Domínguez
València, 2019
Editorial Afers
520 pàgines
