La segona exposició de la nova etapa de la Fundació Vallpalou, dirigida per la historiadora i crítica de l’art Pilar Parcerisas, està dedicada a la pintura abstracta geomètrica i a l’artista Artur Aguilar, és a dir, a la poètica de la geometria.
Artur Aguilar. Poètica de la geometria pura.
Fundació Vallpalou
Roger de Llúria, 2, Lleida.
Fins al 14 de novembre de 2020
Amb una doble formació en Belles Arts i en Arquitectura Tècnica, Artur Aguilar és dels pocs artistes del nostre país que al llarg de la seva trajectòria pictòrica s’ha mantingut fidel a l’abstracció geomètrica però, malgrat aquesta fidelitat, el seu llenguatge ha seguit un camí personal i diferenciat. No s’ha deixat arrossegar ni pels mers efectes visuals de l’art cinètic o de l’art òptic, ni pels principis fonamentals del minimalisme sinó que ha seguit un camí particular, una trajectòria guiada per les pròpies intuïcions i descobertes, per la seva privada sensibilitat i pels seus propis plantejaments. És també una trajectòria caracteritzada pel treball artesanal, per la utilització de suports convencionals com ara la tela, la fusta o el paper, per fer servir mitjans clàssics com la pintura acrílica, l’aquarel·la o el dibuix, per la utilització d’eines tradicionals com els pinzells i el tiralínies, el regle i el compàs, per un amor a l’ofici i a l’experiència acumulada. Una trajectòria caracteritzada pel coneixement de la geometria euclidiana, la secció àuria, el nombre d’or, la divina proporció; uns coneixements que trobem de manera reiterada al llarg de la història de l’art i en l’observació de la natura. Cal no oblidar que el nombre d’or, per exemple, es pot trobar en la disposició dels pètals de les flors o dels nervis de les fulles, en les espirals dels cargols, en les formes de cristal·lització dels minerals, etc.

L’exposició actual té l’aspecte d’una aproximació a una antològica, una “mini antològica” segons diu el full de sala. S’hi exposen una cinquantena llarga de pintures i dibuixos que van des del 1987 fins al 2017. Algunes de les obres exposades fa molt temps que no s’han pogut veure en un espai públic.
L’activitat expositiva d’Artur Aguilar i la definició del seu llenguatge personal comença a la dècada dels vuitanta. Aquesta exposició permet fer un recorregut des d’aquesta època fins a l’actualitat passant per les diferents etapes i temàtiques que caracteritzen el seu treball.
En els primers anys, Aguilar es basava en uns reixats, en unes trames lineals i geomètriques, verticals o inclinades, que ocupaven, estructuraven i ordenaven tot l’espai pictòric. La seva tasca artística s’ha caracteritzat per aquests entramats lineals; unes xarxes de línies que es repeteixen, s’inclinen o se superposen. Són estructures bidimensionals a les que, mitjançant el color, s’aconsegueix donar una certa vibració i vitalitat. Els talls, les seccions i les divisions de l’espai pictòric provoquen contradiccions i ambigüitats entre el fons i la figura, entre el davant i el darrere, entre la continuïtat i la discontinuïtat, que enriqueixen les possibilitats expressives.

Amb el temps, dintre d’aquestes estructures en xarxa han anat apareixent distorsions, matisos, moviments, superposicions i canvis que han modificat i transformat l’espai, a vegades d’una manera subtil, tranquil·la i pautada, altres cops de manera més atrevida i agosarada. D’aquest tipus de treballs n’hi ha una bona representació al llarg de tota l’exposició.
En una sala s’agrupen l’Obra irregular continua III, de 1987, i les peces Obra Irregular I, II, III i IV, de 1988. Aquestes són obres que trenquen els formats convencionals, que sobrepassen els límits establerts. La primera és una peça d’unes dimensions considerables (160 x 320 cm), una obra que presenta una forma en ziga-zaga que entrelliga els espais pictòrics per assolir un altre espai pintat molt més complex, més irregular, més transgressor.
Algunes d’aquestes obres les vam poder veure per primer cop a l’Espai Anar i Tornar del Col·legi d’Aparelladors i Arquitectes Tècnics de Barcelona l’any 1987. En aquella ocasió, fins i tot n’hi havia una que es desplaçava d’una paret a l’altre i baixava a terra per tornar a enfilar-se a una altre paret. Són treballs que fan pensar també en les possibilitats i les característiques de la geometria de l’espai i de l’operativitat dièdrica, que ens recorden els girs i els abatiments.

Els quatre díptics de les sèries Rectangle morat trencat, Rectangle vermell trencat, o Rectangle groc trencat, del 1995, ocupen una paret del fons de l’espai d’exposició i centren la nostra mirada tan per l’impacte del color com per la subtilitat de la forma i la lleugera inclinació d’un dels bastidors. En aquest cas, l’espai pictòric continua o es desplaça a l’interior dels quadres per mantenir la forma del rectangle pintat i/o per compensar la lleugera inclinació d’un dels dos bastidors que componen el díptic.
A la paret contigua podem veure unes petites aquarel·les, delicades i subtils, que participen d’aquest mateix joc

La sèrie dels Encastats (1997) ocupen una de les primeres sales. Es tracta de pintures que transgredeixen els formats convencionals rectangulars o quadrats. El seu perímetre respon a les formes interiors pintades, unes formes geomètriques bàsiques que s’encaixen o s’encasten per donar pas a altres formes derivades molt més complexes que acaben definint tot el contorn extern de l’obra. Són quatre peces esplèndides -de colors vermellosos, blavosos i morats- que ens parlen de la complexitat de la geometria i de les enormes possibilitats expressives de les formes geomètriques bàsiques, de les seves relacions, de la superació dels límits, de la transgressió dels formats.
En uns altres treballs s’incorporen les corbes i els arcs que creen també unes noves estructures a partir de la utilització dels recursos de la secció àuria i el nombre d’or. En aquest sentit, cal destacar, per exemple, les aquarel·les sobre paper de 50 x 50 cm, aquests Arcs blancs i blaus o els Arcs blancs i grocs, del 2010, on la successió rítmica de petits arcs crea un espai múltiple i divers, i el color és delicat, subtil i canviant. El grup de les impressions digitals Arcs F256 H30, del mateix any, participen dels mateixos conceptes.
A la sèrie Espirals (2010), unes impressions digitals de 70 x 70 cm, les corbes evolutives en forma d’espiral assoleixen el protagonisme principal conjuntament amb els canvis graduals de color.

El llibre d’artista, Seven numbers from the Arcs 64H (2017), fruit de la col·laboració amb la galeria The Last Supper, de Londres, amb qui Aguilar treballa aquests últims anys, està format per 8 tríptics de 18 x 24 cm. Es tracta d’una obra que participa també de l’interès per les corbes i els arcs i es basa en la progressió matemàtica de Fibonacci.
A la mateixa sala, al costat del llibre, es podem veure també una sèrie de dibuixos que donen fe del procés i de la meticulositat del treball de l’artista.
Repassant totes aquestes obres i èpoques ens adonem que Aguilar es val de la geometria com una forma de coneixement i d’experimentació. I, tal com vam dir en la presentació de l’exposició, “utilitza la geometria (sensible) per anar més enllà, perquè va d’allò més concret i estable a la recerca d’una certa indeterminació, perquè viatja de la geometria a l’intangible”.
Es tracta, en el seu cas, d’utilitzar la geometria (sensibilitzada) com a metàfora (de tot plegat), com a instrument per a especular, transgredir, descobrir, gaudir, harmonitzar, ordenar i desordenar. La seva és una pintura que ens transporta de la geometria de l’art i de la natura a la poètica visual de la vida quotidiana i del món que ens envolta.