L’evolució de l’obra d’un artista, com tot el que habita al futur, és imprevisible, de vegades sorprenent. Miguel Ángel Maestre Yago (Elda, 1966) ha sigut fins fa ben poc un pintor colorista, lluminós, figuratiu, irònic, marcat per l’empremta de l’art pop i la iconografia urbana de masses. Per això em va sorprendre tant trobar, al seu mur de facebook, algunes obres seues recents on només hi ha uns textos blancs, fràgils, toscos, escrits a mà, inintel·ligibles, a penes uns gargots, sobre un fons negre. Uns textos de bellesa estranya, inquietant. Per què, un canvi tan brusc? El motiu, que vaig conèixer més tard, és poderós: els manuscrits són del seu pare, dels últims quatre anys de vida, quan la demència senil li robà la parla i es dedicava, obsessivament, a ratllar sobre qualsevol paper que li posaven a prop —un sobre usat, una revista frívola, un quadern escolar d’un dels néts…
L’auxiliar d’infermeria que en tenia cura, a petició del fill, guardà tots els manuscrits dins d’una carpeta que Maestre Yago inspeccionava cada volta que visitava el pare, i que després escanejà amorosament fascinat pels grafismes trèmuls, sismogràfics, aparentment inconnexos, on a voltes es deixa llegir alguna paraula, sovint el mateix nom de l’autor, Emérito.
Amb tot aquest material, Maestre Yago, havent-se’l mirat i remirat, va gestar un projecte, i va emprendre una sèrie de pintures de formats enormes, quadrats, on ampliava i reproduïa, variant-ne mínimament la composició, una tria dels manuscrits del pare. Els calcava, projectats sobre el llenç, i després pintava no les lletres en negre sobre un fons clar, que seria la drecera fàcil, ni les lletres en blanc sobre un fons obscur, sinó que optava pel camí més costerut i lent: cobria, amb paciència monàstica, el fons de negre i deixava, blanc, verge, el text. Un negatiu, poètic, de l’original.
La sèrie, exposada el passat novembre al Museo de la Universidad de Murcia i, aquest febrer, a l’Espai Moret, de Sueca, porta el títol Escrits des del silenci. I el que impacta, quan ho veus dins la sala en penombra on només hi ha, il·luminats, els quadres, és això: el silenci, un silenci que és un crit mut d’humanitat i d’amor filial, expressat de manera sòbria, sense efectismes, sense notes a peu de pàgina —aquestes notes supèrflues que abunden en l’art actual—, sense l’afectació a què podria induir el cas.
Què pensava Emérito, el pare, mentre gargotejava? Què rumien les persones que pateixen algun tipus de pertorbació mental mentre miren, extàtiques, una paret buida? Pot, la malaltia, provocar imatges interiors inèdites, complexes, inaccessibles per a una ment sana? Quin món ignot s’amaga als nostres superficials ulls?
Pensava, Emérito? O la seua ment divagava a la deriva, enduta pels corrents, enmig d’un oceà de records esfilagarsats, potser boirosos, descolorits? Impossible, saber-ho. El que Emérito pensava o pretenia amb la seua grafomania entrarà a formar part, per sempre, de l’arxiu infinit de coses que ignorem i que potser mai no sabrem.
Queden, però, els seus manuscrits, una cal·ligrafia díscola que, no dient res per a nosaltres intel·ligible, diu tant. I ens queda, sobretot, exaltat plàsticament pel seu fill, Maestre Yago, el més colpidor dels discursos: el silenci.
