Fa pocs mesos s’ha publicat en castellà una antologia d’assajos de la prestigiosa historiadora i crítica d’art Linda Nochlin que ens va deixar el 2017. La mateixa autora juntament amb l’editora Maura Reilly, van fer la tria de 30 assajos d’entre tota la seva trajectòria dedicada a l’estudi i investigació de l’art fet per dones, des del 1970 fins al 2015. El llibre ‘Mujeres artistas‘ consta de sis textos on s’aborden diferents temes relacionats amb les dones artistes de manera col·lectiva i vint-i-quatre articles monogràfics dedicats a dones artistes.
En plena segona onada feminista, el 1970 Linda Nochlin reflexiona i escriu sobre el tema del poc o nul reconeixement de les dones artistes i l’aborda de manera racional. A la pregunta per què no hi ha hagut grans dones artistes? la resposta és que no hi ha equivalents femenins a Miquel Angel, Rembrant, Delacroix, Cézanne o Picasso perquè l’art no es una activitat lliure y autònoma d’un individu superdotat sinó que la creació artística es desenvolupa dins una estructura social determinada per acadèmies y mecenatges, a la qual les dones no han tingut accés o un accés molt limitat. Tot i així, hi ha hagut dones, que malgrat els obstacles han destacat, però no al nivell d’un Miquel Àngel.
Nochlin també fa notar que hi ha hagut moments històrics que han afavorit el reconeixement d’algunes artistes, com en el temps de la Revolució Francesa, quan bufaven aires d’igualtat, sobresurten algunes artistes retratistes molt brillants com M. Guillemine Benoist, Marguerite Gérard i Pauline Auzou. També en el marc de la Revolució Russa, gestat al segle XIX, en el qual entre els herois prerevolucionaris hi havia moltes dones que vivien en termes d’igualtat amb els homes, i això en bona part explica l’aparició d’ un grup excepcional d’artistes innovadores a principis del segle XX.
La biografia de moltes artistes ha demostrat que ser filla o parella d’un artista,no es cap garantia d’èxit en la majoria de casos, perquè si bé, es donen unes condicions d’aprenentatge més favorables, sovint es produeixen situacions de renúncia i submissió en favor del pare o marit. De fet en aquest article, Nochlin acaba concloent que les dones han triomfat i continuen triomfant en el món de l’art només quan adopten “atributs masculins” tals com la independència, la determinació, la tenacitat y la dedicació absoluta. Però Nochlin fa una crida a no renunciar a la feminitat ni haver d’adoptar rols masculins per triomfar, sinó que des de la seva posició de dones,elles han de poder tenir un paper actiu y assumir riscs sense victimismes.
Trenta-cinc anys després, Nochlin escriu un altre article on es torna a fer la mateixa pregunta i reflexiona que hi ha hagut molts canvis en el discurs teòric de l’art en el sentit que ja no es valora tant el concepte de geni -associat al gènere masculí- y molt més l’obra innovadora i provocadora. En aquest sentit hi ha moltes dones artistes de diverses generacions que han pres part activa en els nous discursos artístics desmitificant els discursos més antics formulats només per homes. Nochlin concreta que en els darrers anys hi ha hagut un canvi de la relació de la dona amb l’espai públic, ja no es una simple presencia sinó que està contribuint a construir-lo. En aquest sentit, les dones artistes ja tenen un paper més fonamental en l’escultura i monuments públics. També hi ha un predomini de la producció femenina en una amplia varietat de medis y gèneres com les instal·lacions y les performances. Nochlin també valora molt positivament l’impacte que la producció femenina ha tingut en l’obra d’artistes masculins en els darrers trenta anys. Hem de tenir present, però, que Nochlin sempre parla principalment del mon anglosaxó.
Mirant enrere, als anys 70 no hi havia una historia de l’art feminista, i a partir del 2006 comença a ser una disciplina important i dominant, com també ho són la teoria queer, els estudis colonials, afroamericans etc.. Però Nochlin alerta del ressorgiment dels valors patriarcals y per tant les dones s’han de mantenir fermes en el camí començat.
Nochlin ha dedicat molt temps i energies a estudiar el realisme com a moviment estètic perquè ha estat molt treballat per les dones artistes. Les artistes -reflexiona Nochlin- arriben al realisme més que per inclinació, obligades per les circumstancies. Ja que no tenien accés al nivell més elevat de la pintura històrica, les dones recorren a camps més accessibles com el retrat, les natures mortes, la representació de la vida quotidiana i el paisatge que les envolta. Les artistes -com els seus homòlegs masculins- han anat adoptant les diferents visions estètiques dels realismes.
El retrat ha estat moltes vegades per a les dones artistes l’única opció de treballar la figura humana y d’obtenir algun reconeixement com es el cas al segle XVIII de la pintora francesa Élisabeth Vigée Le Brun. Nochlin fa notar que els darrers cent anys hi ha hagut un gran nombre de dones retratistes, a les quals dedica articles monogràfics. Destaquem a Mary Cassat, de la qual Nochlin argumenta la modernitat dels seus retrats relacionant-los sense complexes amb obres d’artistes masculins com John Singer Sargent o Degàs. O retratistes ja del segle XX, molt renovadores d’aquest gènere com Alice Neel que s’inventa una estructura molt idiosincràtica de línia, color i composició en els seus retrats psicològics i s’atreveix a autoretratar-se nua als 80 anys, mostrant orgullosa la seva condició d’artista. També han trencat motlles, moltes artistes que fan retrats nus masculins gens convencionals, com els de Sylvia Sleigh que retrata amics i artistes del seu entorn com el retrat del compositor Philip Golub, en una molt interessant composició on també apareix ella autoretratada.
Linda Nochlin no creu que en l’art hi hagi trets estilístics ni temes específicament femenins però sí que es donen situacions històriques que afavoreixen unes temàtiques més que d’altres. Una d’elles, molt òbvia és el tema de la maternitat, com a experiència vital, és una temàtica abordada de diferent maneres per dones artistes des del neoclassicisme fins a l’actualitat. Nochlin destaca per exemple, la nova visió de la maternitat que té l’obra de la Berthe Morrissot, que sovint és paternitat, atenent els nombrosos retrats que va fer del seu marit Eugène Manet jugant o estudiant amb la seva filla Julie.
Nochlin ha escollit per als seus articles monogràfics, artistes del món anglosaxó i francès del segles XIX i XX, que han aportat innovacions al món de l’art tant en la figuració com en l’abstracció. Algunes han estat transgressores, d’altres els ha costat molt assolir l’èxit, però totes són de primer nivell. A part de les citades destaquem: Louise Bourgeois, Joan Mitchell, Miriam Shapiro, Nancy Graves, Sophie Calle entre d’altres.
El llibre està il·lustrat amb 230 imatges d’obres, totes elles comentades i contextualitzades per l’autora. També hi ha una bibliografia de l’autora i unes breus biografies de les artistes més comentades.
Linda Nochlin té clar que les dones artistes han de lluitar per la igualtat i sempre que pot les relaciona amb homòlegs masculins. Analitzar l’art de les dones amb uns paràmetres diferents, sovint més condescendents, tampoc no beneficia les artistes i sempre hi ha el perill de la sobrevaloració. No oblidem, però, que vivim en una campana de vidre, i és molt difícil arribar a una normalitat quan en gran part de la Terra, les dones no tenen garantit el dret a l’educació ni el dret tan elemental de poder escollir què volen fer amb les seves vides.
