Assumpció Mateu (Cassà de la Selva, 1952) és una artista gironina amb una de les trajectòries més obstinades i captivadores de la seva generació. Formada en l’ambient convuls del franquisme prostrem, la seva obra sembla haver heretat tres dels pilars d’aquella joventut militant: el secret obligat per les pràctiques clandestines, la ràbia del gest provinent de l’informalisme i l’aprofitament de tota classe de materials pobres. En els últims quaranta anys han passat moltes més coses, i algunes de no menys trasbalsadores, damunt la pintura d’Assumpció Mateu, però ella segueix fidel, amb petites variacions diguem-ne musicals, a aquell esperit matèric, insubmís i alhora profundament poètic que ja aflorava en les seves obres primerenques.
Traces de passió. Assumpció Mateu, pintura 1974-2019
Fundació Valvi
Jaume I, 42. Girona
Fins al 4 de gener
El sistema polític espanyol ha canviat radicalment, però les seves maneres, al capdavall, continuen sent quasi tan grosseres i arbitràries com ho eren en vida del dictador, fins i tot en estat agònic. És per aquesta circularitat espantosa, per aquest retrocés moral, que hem d’entendre que Assumpció Mateu hagi escollit una vintena de peces concebudes sota l’estupor de les persecucions policials de mitjan anys setanta per obrir l’exposició retrospectiva que té a la Fundació Valvi de Girona, i no tant perquè responguin cronològicament a un estat formatiu o primerenc. Al contrari, redescobertes al cap de més de quaranta anys en carpetes d’un racó de taller, l’artista hi ha reconegut la intrèpida estudiant de belles arts que havia estat, aquella que amb ben poca cosa sabia donar forma a un xiscle prohibit i que, en lloc de representar la seva època pintant-la, es dedicava a curar-ne les ferides, omplint el bastidor d’apòsits, cosint-ne les sutures.
Aquelles obres fetes quan no havia ni acabat la carrera eren tan atrevides en aquell moment, que no va trobar ni una sola galeria en tot Barcelona que volgués acollir-les. Les va haver d’exposar a Milà, a la galeria Eros, el 1976, i des de llavors les havia vist ben poca gent. Una petita part, perquè en té a centenars, de peces sorgides d’aquella protesta estudiantil, va ser exposada el 2008 a l’Espai Volart de la Fundació Vila Casas amb el títol de Presons íntimes. Trobar-ne ara una vintena més tot just entrar a la Fundació Valvi de Girona, que dedica a Assumpció Mateu una merescuda retrospectiva dins el programa d’“exposicions de maduresa”, és un cop inesperat, just quan imaginàvem una pintora en hores plàcides, consagrada a la seva Mediterrània musical, sempre amb aquest do meravellós per a la vibració d’intimitat subtil i per extreure del quadre una llum torrada espectacular, d’una delicadesa fonda i gens maquillada.
Vet aquí com la mà traçuda i afectuosa t’ensenya com funciona la mecànica del cop de puny. L’artista n’ha explicat l’origen altres vegades. A la vora de la mort de Franco, el règim, en lloc de debilitar-se, es rabejava a reprimir activitats inofensives, com ara les del grup d’estudiants de belles arts que es reunien en una església del Paral·lel per assajar, a l’aixopluc del situacionisme en voga, obres de Ionesco, Camus o Adamov. Un dia hi va irrompre la policia. Hi va haver corredisses, caigudes, crits i tres detencions. Assumpció Mateu se’n va escapar, diu, tan sols perquè va córrer més, però els seus amics van anar a la presó, i per no res s’hi van estar un parell d’anys. Ella els anava a veure a la Model amb un sentiment dolorós, entre la indignació i la culpa, entre la incredulitat i la tristesa, i quan tornava de la visita gravava les seves mans entintades a la tela, demanant auxili, exigint justícia. Sense exagerar, assegura que guarda més de dues-centes pintures i dibuixos engendrats en aquell estat que avui són, per desgràcia, d’una actualitat aclaparadora.
Durant la borratxera de pintura dels vuitanta, la dècada feliç, van quedar relegades als calaixos, i han tornat a sortir a la llum en el moment adequat, directament al cor d’una societat que se sent de nou ultratjada i en crisi. A Assumpció Mateu, més que per l’oportunitat política, que de tota manera no obvia, l’interessen perquè hi retroba la gosadia de la joventut, la seva expressivitat volcànica i revoltada, i uns grafismes torbadors de tan impulsius que ara enveja i enyora. Amb el temps, la mà també es torna educada, però aquí encara és brutalment desimbolta, per més que ja jugués amb el gest informalista de Tàpies, Millares o Motherwell. Són teles esquinçades i cosides, plenes d’esgarrinxades i empremtes, de mans que criden, de barrots, de ditades, de socarrims; teles obertes en canal que l’artista prova de guarir commovedorament amb una mica d’esparadrap i un embenat de gases hidròfiles. Algun quadre sembla la boca oberta d’un pacient a la sala del dentista: un senyal de tortura, i algun altre té la consistència llastimosa d’un vidre damunt el qual hi hagués quedat imprès l’alè d’una nena aterrida.
Quan a finals dels vuitanta Maria Lluïsa Borràs, en començar a escriure sobre l’obra d’Assumpció Mateu, al·ludia al seu “refinament estètic”, amb el qual superava els deutes amb l’informalisme amb una sensibilitat lírica personalíssima, aquella agitació havia quedat ja apartada a favor d’una altra expressivitat més reposada però no menys emocionant. De fet, havia anat de poc que no queda apartada la pintura i tot. Potser les coses havien anat massa de pressa, perquè tot just acabada la carrera de belles arts ja va obtenir la plaça de professora a la mateixa facultat, i la dedicació a l’ensenyament era tan intensa, que se sentia incapaç de sostenir al mateix temps una obra pròpia. Hi va haver, a més, una etapa d’encantadora dissidència, quan va descobrir el cinema a través del cercle de Pasolini, a qui va conèixer durant el viatge a Milà per exposar-hi les obres rebutjades a Barcelona. Va rodar algunes pel·lícules experimentals, una mica turbulentes, i aquell primer menyspreu de la pintura, més intel·lectual que emotiu, va acabar desembocant en l’apatia i, finalment, l’abdicació durant set anys llargs.
El renaixement està recollit a la segona sala de la Fundació Valvi, sobretot en el gran vòrtex negre de Gest perdut, de 1985, el quadre que va retornar-la a la pintura. És un díptic de gran format, espectacular, d’una lluminositat formidable a pesar de la seva negror galàctica, que adopta la mesura exacta del cos de l’artista abraonant-se damunt la tela per posar la pols del món una altra vegada en moviment. Hi ha molta nit i molta esperança, en aquest quadre; una autèntica proesa. Assumpció Mateu ha explicat més d’un cop que dins aquest remolí hi ha el vol dels coloms que s’ajocaven al jardí del seu taller del Born, prop de la Ciutadella, aquest seu taller tan estimat, espai de creació i de tertúlia durant més de trenta anys, del qual l’ha acabat fent fora l’agressiva especulació immobiliària. Aquest aleteig és encara més notori, però, a Blanc dins la llum del vol, també de 1985, en què l’artista sembla escarbotar en la tela per arrencar-ne la vida, sense més color que el tacte monocrom d’un blanc mineral que s’infla, es granula i, finalment, llisca, vola, s’esfuma. Si algú tenia dubtes del substrat poètic de l’obra d’Assumpció Mateu, que s’assegui uns minuts en aquesta saleta una mica zen, davant aquestes quatre obres en blanc i negre, i en sortirà amb els ulls brillants.
Diuen que amb ella va entrar per primera vegada l’art abstracte a la Sala Parés, el novembre de 1990, poc abans que s’hi introduís també la fotografia a través d’una exposició de Toni Catany. No és casualitat. La seva és una abstracció càlida, que no et deixa mai sol, no perquè sigui més entenedora o s’aferri al real, sinó perquè expressa un desconcert molt proper, molt humà. Les sèries dedicades als boscos cremats i a la Mediterrània, que estan representades a l’última sala de la Fundació Valvi, són segurament les que avui identifiquen millor el treball d’Assumpció Mateu, aquest seu gran respecte per la matèria que aflora tant en el tema com en la manera de tractar-lo, sense fer servir mai l’oli, sinó pigments naturals, pols de marbre, carbó, paper fet a mà, cordills, serradures, collage. Els quadres d’aquesta etapa són sense cap dubte sensacionals, com Memòria ancestral o Origen pre-escriptura, tots dos de 1995, o Presència en el negre, del 2004, que porta al bosc, pintada enmig d’una pell d’escorça, la troballa del seu “gest perdut”. Però poques pintures fan tant d’efecte com El mar glaçat (2008) i Miratge (2016), separades per pocs anys i exposades de costat a Girona. L’una està inspirada en una mar hivernal revoltada; l’altra, en un d’aquells efectes il·lusoris del desert, però que allò sigui un mar embravit i això una tempesta de sorra no té cap importància, cap ni una. El que compta és la fondària, el misteri, aquesta capacitat de fer respirar la pintura perquè just per sota hi pogués aparèixer, en qualsevol moment, el gos de Goya ofegant-se o udolant a la Lluna, o els gossos adormits sota els mars de Dalí. O ni una cosa ni una altra, sinó a penes una intuïció, una por, un record. Quant de món pot haver-hi contingut en una porció de pintura? Les obres d’aquest darrer apartat, entre les quals hi ha també un homenatge al compositor Georges Migot, amb els seus silencis acolorits, es relacionen obertament amb unes altres que l’artista exposa simultàniament, fins al 15 de desembre, a la Fundació Marguerida de Montferrato, a Balaguer (Lleida): un pretext meravellós per continuar passejant per dins de l’obra d’aquesta pintora afable que no pot deslligar allò que fa de la manera com és i que entén l’acte creatiu com un compromís amb el món.
