Arts visuals

Banksy, el mag de l’art urbà

En una època en què l’art ocupa un lloc tan petit i subaltern en la cultura popular, el mèrit de Banksy d’haver aconseguit que les seves obres hagin esdevingut icones no s’ha de subestimar. Amb accions espectaculars, com la que va mig destruir una obra seva durant una subhasta per després tornar-la a subhastar a un preu d’escàndol, Banksy ha esdevingut un personatge recurrent en els mitjans de comunicació. Sigui qui sigui, es tracta d’un creador molt hàbil, estimat i vilipendiat a parts iguals, que juga les cartes del misteri i de la transgressió soft i sap, com fan els mags, que de vegades ens agrada que ens prenguin el pèl. I mentrestant, la marca Banksy va fent calaix i ben bé que fa.

Banksy. The art of protest
Comissari: Alexander Nachkebiya
Disseny Hub Barcelona
Fins al 13 de març del 2022

Per això és normal que l’exposició Banksy. The art of protest, que es pot veure al Disseny Hub Barcelona, s’hagi venut com un esdeveniment popular de primer ordre a la ciutat. Produïda per l’empresa Sold Out, que ha portat a Barcelona exposicions com la dedicada a la sèrie Joc de trons a les Drassanes o la magnífica sobre David Bowie en el mateix espai del Disseny Hub, l’exposició inclou una setantena d’obres de Banksy, que estan a col·leccions privades, apart d’elements com fotografies i element escenogràfics que ajuden a explicar un fenomen que va néixer fa tres dècades als carrers de Bristol, suposada ciutat natal de l’artista, i es va estendre arreu del món.

L’exposició recrea el suposat taller de Banksy. Imatge: ALBA RÚPEREZ

L’art de Banksy, que sense Andy Warhol ni sense la gran tradició de la il·lustració britànica no seria com és, és de fet una estilització i un endolciment del típic grafit urbà, sobretot el que va néixer al metro i a les zones fantasma de Nova York que Martha Cooper va fotografiar brillantment als anys 80. Cooper, conscient que potser no tothom consideraria que aquelles pintades amb esprai podrien ser considerades com a art, va documentar les seves esplèndides imatges en el llibre Subway Art, encara ara considerat la Bíblia de l’street-art i un volum de culte. Les pintades il·legals als murs, trens i racons de la ciutat van canviar de categoria i d’aquest canvi de nivell van sorgir creadors que de sobte van passar a ser considerats artistes, com és el cas de Jean-Michel Basquiat, Keith Haring o Biek Le Rat.

El pacifisme és un dels temes preferits de Banksy com es veu a l’obra ‘Soldats’ DHUB

Banksy inicia la seva trajectòria quan els grafits ja comencen a assolir aquest nou estatus i amb molta intel·ligència s’aparta estèticament de la majoria de pintades de grafits. Banksy, a més, va apostar pels missatges polítics i socials que denunciaven les injustícies del capitalisme, pel pacifisme i l’actualitat política, desenvolupant accions tan espectaculars i mediàtiques com les que va fer a Palestina. Banksy toca el voraviu en altres qüestions com la hipocresia en el món de l’art, entrant dins la maquinària que ell mateix critica en les seves exposicions. De la seva primera mostra a Los Angeles el 2002 en va fer un espectacle mediàtic i va permetre que la seva obra pogués ser col·leccionada i penjada en els menjadors del actors de Hollywood o de nous rics russos. Ara l’obra de Banksy ha entrat als museus amb exposicions titllades de “no autoritzades” gràcies a aquestes col·leccions particulars, que tenen un gran èxit de públic arreu del món. Molts de les qui les visiten no tindrien cap problema en vestir una bonica samarreta amb la Nena del globus de Banksy però no els hi agradaria que els pintessin un grafit a la façana de casa seva.

‘Noia amb globus’ és una de les imatges més icòniques de Banksy DHUB

El cert és que l’impacte i l’energia que té un dibuix de Banksy que encara fa olor a pintura en un racó de qualsevol ciutat es perd quan se’n fa un gravat, s’emmarca i es tanca en un museu. Jo que encara crec que l’aura de l’obra d’art no és una fal·làcia, em sembla que una peça de Banksy un museu perd tot el seu potencial poètic i transgressor, sobretot quan s’il·luminen les obres com si fossin una obra del segle XVIII. Les imatges de Banksy llueixen al carrer, quant més petit i rònec sigui el lloc millor, de la mateixa manera que són perfectes per a una samarreta i una tassa. Com passa amb tantes altres exposicions, fins i tot la que es presenten a sí mateixes com a més acadèmiques, la sortida de l’itinerari és per la botiga, just com es titula el recomanable documental sobre Banksy Exit Through the Gift Shop, que és tant un joc com una possible ficció com tot el que té a veure amb el fenomen. I realment els objectes més interessants de l’exposició acaben sent les samarretes.

El que té de bo l’exposició del Disseny Hub és que precisament per la manera com està concebuda, és una conseqüència de totes les contradiccions de l’art i el personatge de Banksy: la debilitat de la noció d’autoria, l’arbritarietat i les trampes que envolten el món de l’art, la cultura com a espectacle, la hipocresia del mercat i els col·leccionistes, la manera com el capitalisme fagocita els fenòmens transgressors i crítics amb el sistema… 

El manifestant que tira un ram de flors de Banksy a l’exposició. Imatge: ALBA RÚPEREZ

D’altra banda, no podem obviar el factor misteri que envolta la identitat d’aquest creador, que segurament a hores d’ara va molt més enllà d’una individualitat única. Banksy és una marca consolidada, una fàbrica, un taller immens, que -quines coses té la vida!- el connecten més amb l’art antic dels tallers d’artista abans que l’autoria i la identitat de l’artista esdevinguessin religió. Però com la creença en l’autoria continua sent dogma, malgrat que des de finals del segle XX s’hagi posant i s’estigui posant en qüestió, la marca Banksy continua jugant amb el misteri sobre la seva identitat. Als humans ens fascina el misteri i què bé que ho juga ell/ella/ells/elli. I us confesso que si algun dia s’anuncia una roda de premsa on Banksy decideixi explicar qui és o qui són, us asseguro que em connectaré la primera per veure-la i anunciar el resultat immediatament. Jo també soc contradictòria.

Montse Frisach
Periodista i crítica especialitzada en arts visuals. Durant gairebé tres dècades, va ser redactora de la secció Cultura del diari Avui i després d’El Punt Avui. Actualment és col.laboradora freelance de temes artístics i musicals en mitjans com El Mirador de les Arts, Catorze i El Temps de les Arts. També realitza feines d’storyteller i redactora per a institucions museístiques com el Museu Picasso i el Museu Nacional d’Art de Catalunya, entre d’altres. Membre de l’Associació Catalana de Crítics d’Art, ha guanyat els premis GAC i ACCA a la crítica d’art.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close