World Arts / Art & Science
Sons en causa

Baños de Unquillo · Salinas Grandes

Read it in English

S30.11.711-O065.01.119 · 07.59 · 25.07.2010 · 174 metres d’altitud · Microfon orientat a l’est

D’acord amb les orientacions metodològiques de Sons en Causa, la idea de Gonzalo Biffarella era fer enregistraments primer entre els voltants de Quilino, el major centre econòmic pròxim a Salinas Grandes, d’una mica més de 4.000 habitants, i les nouvingudes instal·lacions agropecuàries que ja aleshores guanyaven terreny als pagesos allí arrelats molt abans, petits ramaders caprins, cada vegada més desplaçats enllà de les seves terres, cap a Salinas Grandes, als límits de la província de Córdoba amb les de Catamarca, Santiago del Estero i La Rioja, un indret on de cap manera haurien pogut conrear ni criar bestiar.

Tan sorda era —i és encara— la lluita per la terra que els pagesos s’havien vist obligats a organitzar-se en associacions a fi de fer front a l’ofensiva industrial que, amb la connivència dels recursos omnipotents d’un estat de dret que se’n desentén d’ells i subhasta les seves terres, batejades pels mateixos pagesos Campo Comunitario La Libertad, pretén treure de ca seu una gent de la qual el pecat més greu ha estat la tria consegüent per l’autèntica llibertat.

Salinas  Grandes
Un pou de Campo Comunitario La Libertad

Salinas Grandes és un desert salat que, amb els d’Ambargasta, San Bernardo, La Antigua i altres menys importants, contribueix en una vastíssima zona, en altres temps dita Desierto de las Salinas, d’uns trenta mil quilòmetres quadrats. L’origen s’associa a la Mar Chiquita, també anomenada Mar de Ansenuza i, antigament, Laguna de los Porongos, una enorme llacuna salada al nord-est de la província de Córdoba, als confins entre les províncies de Santa Fe i Santiago del Estero. Si a Quilino la cobertura telefònica i les possibilitats d’accés a Internet, fins i tot gratuït, són reals encara que no abundants, a Salinas Grandes les comunicacions només són, encara avui, luxe d’aquells que gaudeixen de l’accés al satèl·lit.

Salinas Grandes 1
A l’interior de la duna, el llindar de Salinas Grandes

La plana salada semblava nevada. No seria incongruent amb el fred de l’hivern, però allí gairebé mai neva. Al contrari, en aquella terra se superen fàcilment els 45 graus centígrads. A l’estiu no és aconsellable endinsar-s’hi sense protecció solar ni reserva d’aigua abundant. Sovintegen les històries de contrabandistes i narcotraficants que en aterrar clandestinament i ser descoberts, forçats a endinsar-se en la plana ardent, trobaven allí una mort segura. Aquell mes de juliol de 2010, la lluita per la terra no semblava perduda. Plantats en la capa de gel dura i salada que protegeix la terra humida de matinada, vèiem com al nostre llindar de la plana blanca creixia una vegetació densa composta de diverses classes d’arbustos, cactus i algun arbre; quebrachos (Schinopsi balansae), semblaven des d’aquí. Imagino que aixoplugaven tórtores i molts dels altres generadors vius dels sons que escoltàvem. Al pla, res més que el mantell blanc. Almenys, això semblava. Des del nostre punt d’escolta, les xiulades se sentien molt poc denses. Febles, però definides i ben distribuïdes, confinades a l’interior d’un interval de tercera major. De sobte, una mena de bram. No era un brau, però, ni una vaca.  Era un ase. Ara callava, ara hi tornava. Protestava o cridava algú? Hi hauria algun matís en el seu bram? I què faria un ase en aquella zona deserta?

SalinasGrandes
El micròfon, sol a la plana blanca

Abans d’arribar, havíem parat a casa del gordo Ramón, que vivia prop d’El Molino, amb la mare, la senyora Alonsa, de 94 anys. Encara a les fosques i de camí, a la chata (una vella furgoneta pick-up que la comunitat ens havia proporcionat per als desplaçaments), ens explicava en Mario que els ramaders bovins nouvinguts li van encerclar la casa per tallar-ne l’accés del bestiar als camps del voltant. El Movimiento Campesino de Córdoba havia retirat les tanques, però més endavant, una gent, pagada i emparada per les forces de seguretat, va ocupar els terrenys que tota la vida havien estat l’aliment del bestiar d’en Ramón. Els  activistes vingueren un altre cop en la seva ajuda, van dialogar amb aquells ocupants mercenaris i, per fi, se’n van anar. Feia aleshores dos anys que aquest episodi havia tingut lloc. Ningú havia tornat a molestar en Ramón, que, des de llavors se sentia molt en deute amb aquella gent bona. En Mario volia que vingués amb nosaltres perquè havia estat picador de sal i, com a bon coneixedor de la salina, orientaria els nostres moviments en aquell desert pla i estranyament reverberant. De poques paraules, el vaig conèixer el dia abans, a la festa d’aniversari d’Elías, el fill d’en Mario, de 17 anys. Era un home gran i sensible que, aquell dia de festa, sempre envoltat de nens, es dedicava a salvar de l’ofec les abelles atrapades als tolls d’aigua.

Cactus a la duna de Baños de Unquillo

La primera parada en el camí de Salinas Grandes és l’edifici dels Baños de Unquillo, un santuari on, ens explicaven Ramón i Mario, la gent pren les aigües amb la intenció de guarir els seus mals. Diuen que aquesta aigua, freda a l’estiu i calenta a l’hivern, és bona pels ossos i les articulacions. En sortir de la chata, vaig sentir l’agressió de l’ambient àcid-bàsic a la poca pell que duia al descobert. Fred i salina és tot el que sentia a aquella hora del matí. El santuari s’alça en una elevació de la terra propera a la salina, arenosa i una mica rebregada, que forma dunes on creixen arbustos psammòfils com el jume (Salicornia ambigua), algunes cactàcies i matolls, uns pocs, verds, però, en general, aïllats i secs. La resta és espai blanc obert que s’endevina enorme no tan sols per la llunyania i la buidor de l’horitzó sinó també per l’amplitud de les reverberacions misterioses. De fons, molt lluny, distribuïdes per igual en els pocs llocs coberts per la vegetació, cantaven les tórtores. Els altres ocells volaven d’una banda a l’altra i també es comunicaven. Prop de l’aigua, un ocell negre semblava no tenir gens de por per la nostra presència. Sentíem arreu el tustar greu dels tuco-tucos als seus caus subterranis. Ctenomys conoveri és la denominació normalitzada del gènere al qual pertanyen aquests rosegadors que mai no vàrem arribar a veure. El que no sentíem ara és la rondanita, que fins ara havíem cregut ser la primera a cantar. Li diuen així perquè el seu cant recorda el d’una politja oxidada (rondana, a l’Argentina). Potser era massa tard ja.

Baños de Unquillo
Baños de Unquillo

En general, el nivell d’aquest enregistrament és baix, però se senten molt clarament els xiulets. A vegades ascendeixen i descendeixen, curts, gairebé trinats. En contrapunt, les xiulades en glissando ascendent, no gens palindròmiques, són espectaculars; el més sorprenent, però, per a mi, és el ressò que generen. Es reflecteixen. Però on? És la sal? És el sòl pla i salat que s’estenia enllà i no vèiem on acabava? Mai no he entès completament per què es reflecteixen més aquests que els altres sons de freqüència similar si l’espai és el mateix per a tots. Necessitaria entendre més la situació, ser-hi més temps. Dir que els límits de l’espai absorbeixen més unes freqüències que unes altres no m’explica gaire. Els únics límits visibles d’aquest espai són el sòl i la vegetació baixa, de troncs fins i força fulla, verda o seca. Si no és només la sal i la lleugera irregularitat del sòl el que determina el reflex de les xiulades, la sensació de reverberació més intensa per a aquests xiulets podria estar relacionada amb què són els sons més intensos d’aquest entorn sonor. A més, en tractar-se de xiulades, l’espectre és molt simple, de manera que qualsevol coloració afegida posteriorment a la seva generació pot fer-se molt evident. Tanmateix, totes aquestes reflexions no expliquen res.

Cap a la frontera amb Catamarca
Cap a la frontera amb Catamarca

Potser no res pot explicar res. Sortia el sol i pujava una mica la temperatura. Podia escriure més còmodament, però l’entorn sonor no canviava mica. Tal volta, l’única cosa nova amb la claror, un refilar al sud seguit d’un balandreig de xiulades al sud-oest. Després, el fred tornava. N’era encara l’hora; passaven tan sols vint minuts de les vuit del matí i l’ocell no gaire gran i negre continuava plantat davant nostre. No l’amoïnàvem gens; i tenia raó. No hi havia res a témer. Encara.

.

Sud: 30° 11′ 42,658 – Oest: 65° 1′ 7,14″ – 25/07/2010 19:45.

Sons en Causa

Sons en Causa és un projecte de l’Orquestra del Caos basat en el registre del patrimoni sonor propi d’una sèrie de contextos culturals on a l’entorn mediambiental, a causa del creixement econòmic, són previsibles canvis irreversibles a curt i mitjà termini. Les diversitats cultural i biològica, encara enormes, són massa fràgils. Mereixen ser tingudes en compte i la seva gran importància, divulgada. El patrimoni intangible, i amb ell, el sonor, està seriosament amenaçat en molts llocs del món. Un cop produïts els canvis que ara ens semblen inevitables, els sons, i amb ells les seves causes, hauran desaparegut per sempre.

Enregistraments: Carlos Gómez

Josep Manuel Berenguer
Josep Manuel Berenguer és coordinador i professor de Psicoacústica i Música experimental del Màster en Art Sonor de la UB i director l'Orquestra del Caos. President d'Honor de la International Conference of Electroacoustic Music del CIM / UNESCO, President de Quantum Art Lab, membre del Patronat de la Fundació Phonos i del grup MISAME. El seu treball inicialment electroacústic s'ha orientat a la instal·lació, al temps real i a la interactivitat. Les temàtiques desenvolupades inclouen qüestions relacionades amb la filosofia i la història de la ciència, els límits de llenguatge, l'ètica, la vida i la intel·ligència artificial, la robòtica, el metabolisme de la informació, així com els límits mateixos de la comprensió i la percepció humanes del món. Luci, que explora els comportaments complexos emergents de superposicions d'elements simples, va rebre el Premi ARCO-Beep d'Art Electrònic.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close