Segons Valentín Roma, el comissari de l’exposició, Barbara Hammer (Los Angeles, 1939 – Nova York, 2019) és una de les autores més influents del cinema experimental i activista nord-americà, i a més “la seva obra registra en clau autobiogràfica com es va articular la dissidència lesbiana i feminista des de finals dels seixanta fins a l’actualitat.” Som, per tant, davant d’un recorregut, autobiogràfic, per la vida d’un personatge que encarna els somnis i els maldecaps d’unes minories socials enfrontades al model heteronormatiu imperant en el seu moment històric. I, alhora, som davant d’un personatge que representa i exemplifica una època de lluites i reivindicacions –com les del lesbianisme i les del feminisme- que van protagonitzar les joves generacions dels anys seixanta i setanta del segle passat i que han continuat fins ara.
Síster! Barbara Hammer.
La Virreina Centre de la Imatge
La Rambla, 99, Barcelona
Fins el 27 de setembre
A l’exposició, la primera retrospectiva a l’estat espanyol d’aquesta cineasta experimental, es pot veure una quantitat heterogènia de treballs i documents que van des de les pel·lícules i les fotografies fins els dibuixos, els collages, les performances o les instal·lacions.
La seva producció cinematogràfica consta de vuitanta-tres pel·lícules –entre curtmetratges i films de llarga durada-; una bona part d’aquests treballs es poden veure ara a La Virreina. Les primeres d’aquestes peces estan realitzades encara en súper-8. Entre aquests treballs cal destacar, per exemple, Death of Marriage (‘Mort d’un matrimoni’, 1969), un títol per si mateix ben explícit. Es tracta d’una peça que l’artista considera el seu «primer psicodrama» i que sembla una declaració de principis i un punt de partida cap a la descoberta de la pròpia identitat. En aquesta pel·lícula se la pot veure a ella i al que aleshores era el seu marit explicant com aquella vida no la satisfà.
Altres pel·lícules representatives del seu característic treball són, per diversos motius i temàtiques, Sísters! (Germanes!, 1973), que dóna títol a tota l’exposició de La Virreina, Superdyke (Superbollera, 1975), The History of World According to a Lesbian (‘La història del món segons una lesbiana, 1988), The female Closet (‘L’armari femení’, 1998), Lover Other (‘Amant diferent’, 2006) o A Horse Is Not a Metaphor (‘Un cavall no és una metàfora’, 2008)
En aquesta recerca de la seva pròpia identitat, els treballs dialoguen i s’acosten als mites lèsbics com ara Safo, l’illa de Lesbos, Afrodita o altres deesses. I s’interessa també per personatges femenins com l’escriptora i fotògrafa Claude Cahun, la realitzadora de cinema experimental Maya Deren, l’artista Hannah Wilke, la poeta Elizabeth Bishop, l’arquitecta Lota de Macedo Soares o la directora de cinema Dziga Vertov, que han destacat en les seves respectives professions o activitats.
Entre els seus dibuixos i collages podríem destacar, per exemple, Two Ruhts (1969-1971), un dibuix de línia fina que està fet amb retolador sobre paper, on apareixen les cares de dos personatges femenins; o Untitled 4 (1970-1972), un treball realitzat amb guaix, tinta i aquarel·la que també destaca pel seu color. Són dibuixos i aquarel·les que recorden les característiques i l’estètica de l’art brut.
Altres treballs gràfics, que podríem qualificar com d’agitprop, parodien personatges polítics conservadors com ara Richrad Nixon, Ronald Reagan, Margaret Thatcher o l’actual Donald Trump. Es tracta en aquest cas de dibuixos a tinta fets amb pinzellades negres i gruixudes que tenen un aire entre expressionista i caricaturesc.
Un altre dels grans temes de la seva trajectòria artística és la malaltia, amb nombrosos treballs relacionats concretament amb el càncer. Entre aquests crida l’atenció Cancer Bones (Ossos cancerosos, 1994), un conjunt de 30 peces de diversos ossos de vedell que han estat impresos amb frases, titulars i notícies que fan referència a diferents tipus de càncer. Es tracta probablement de l’obra tridimensional més objectual i escultòrica de l’autora.
A la sèrie titulada Charlene Atlas (1998) l’artista ridiculitza i satiritza els anuncis, adreçats als homes, que prometen cossos musculosos i masculins de manera fàcil i ràpida. Són imatges de personatges fent els típics posats exhibicionistes dels concursos de musculació a les que l’artista, mitjançant un senzill collage, canvia el cap tot posant-hi la seva cara somrient; d’aquesta manera provoca un contrast que ridiculitza tot l’anunci i desmunta el seu missatge i el seu contingut.
L’exposició està salpebrada de molt diverses fotografies on es pot veure l’artista, les seves parelles i les seves amistats en tota mena de situacions i en èpoques diverses. En moltes ocasions, aquestes fotografies remeten a algunes de les seves performances més emblemàtiques.
Tot plegat, fa pensar en una manera de relacionar l’art i la vida de forma gairebé indestriable, una manera d’explicar i d’explicar-se la pròpia biografia. Repassant aquests treballs de Barbara Hammer hom s’adona que, malgrat el drama vital viscut i l’estigma de la marginació social, l’autora no s’oblida ni de la ironia, ni del sarcasme ni de l’alegria de viure.
