Em va costar força reconciliar-me amb l’art contemporani, quan vaig despertar del somni adolescent i de les seves interminables pròrrogues i penaltis. Quan vaig néixer Miró posava mosaics al mig de la Rambla o cedia una estrella a una caixa de pensions com a logotip (mentre la resta de bancs només sabien contractar estudis de disseny porucs i conservadors), més o menys mentre Dalí feia el logo de Chupa Chups i inaugurava el seu Teatre-Museu a Figueres. L’art contemporani era aleshores això sumat a Warhol fent sopes o Hamilton pintant el cartell del Festival Internacional de Cadaqués, la coberta del White Album dels Beatles o l’ocupació del cendrer de Ricard. Vaig néixer en una època alegra, pop, desenfadada, acolorida, quan els colors de l’arc de Sant Martí no eren associats directament a un grup sexual sinó a tothom que volgués enterrar el gris corbata o el negre americana.
Evidentment no ens podíem quedar encallats aquí, i tampoc no ho pretenc: que jo estigués distret en altres coses no vol dir que la història s’aturés, o que per exemple Barceló, o que per exemple Christo, o Botero, o Klein. Però em va costar fer-me força gran retrobar-me amb la meva època, suposo que en part perquè Catalunya s’havia impregnat d’un pragmatisme-realisme insuportable, per no dir d’un ranci clamorós en la promoció de l’art contemporani. I no torno a obrir els ulls fins fa relativament pocs anys amb el festival Loop de Barcelona, amb l’exposició que la Tate Modern va fer a Damien Hirst o amb la conquesta de París perpetrada per Barceló al museu Picasso (sense oblidar la conquesta de la capella de la catedral de Palma), o fins i tot amb les proliferacions de Plensa en totes les ciutats importants del món (excepte a Barcelona, on una de les seves dames va aconseguir treure el cap quasi només gràcies al Palau de la Música i a Víctor Garcia de Gomar). “Ah!”, dic. On us havíeu ficat? Què ha succeït mentre dormia? I sobretot, deixant de banda la meva pròpia culpa, qui m’ha posat una pantalla negra entre els nostres contemporanis i jo? Que no hi havia un MACBA? Que no hi havia centres d’arts visuals escampats arreu del país? Que no hi ha una Fundació Vila Casas, o una col·lecció Lluís Bassat al museu de Mataró, o fins i tot festivals d’art digital com el Mira o d’arts lumíniques com el Llum BCN? Com és la fira ARCO es fa a Madrid i no a la capital del Modernisme i les avantguardes? I, sobretot, com és que hem girat l’esquena a l’art contemporani? O ha estat ell qui, durant aquests anys, ens l’ha girada a nosaltres?
No m’agrada l’exercici de repartir culpes mirant cap enrere, però sí que, abans de parlar de futur, vull dir que el problema que tenim avui a Catalunya amb la modernitat em recorda aquelles retrògrades manies que Pla va expressar contra l’arquitectura de Domènech i Montaner: és a dir, no entendre que la modernitat (i encara més el Modernisme) és una actitud que no es pot destruir encara que sigui d’una època passada. Com deia Dalí, “no t’esforcis a ser modern: desafortunadament és l’única cosa que, facis el que facis, no pots evitar”. Ser contemporani no depèn de tu, en efecte, però estimar el teu moment sí. I llavors comprens aquells que van estimar el seu, i que hi van posar tota la perdurabilitat possible, perquè són exactament com tu i com els que vindran. Què fem, doncs, ignorant els nostres contemporanis o perdonant-los la vida? Com és que Barcelona, capital d’un país ple de talents desbocats, s’ha conformat amb la caricatura de ciutat encallada a les Exposicions Internacionals o bé directament als entorns del Boccaccio, si no és que enarborem la infal·lible bandera de Casas i de Rusiñol o bé del romànic i el gòtic? Com ens podem haver transformat en una postal esgrogueïda al costat dels souvenirs i dels xiclets? On és, com reivindicava fa pocs mesos Lluís Bassat, la fira d’art contemporani de Barcelona? I per què les associacions, galeristes i administracions no s’hi han posat d’acord?
Bassat ho atribuïa a cert individualisme, és a dir, parlant en plata, les “capelletes”. És possible. Jo m’atreveixo a dir que l’impuls haurà de venir parcialment de fora, és a dir, mirem què hi poden dir Art Basel (a Miami i Hong Kong) o Frieze (a Londres, Los Angeles i Nova York) o altres grans iniciatives mundials, com a crossa i no com a franquícia. És una mica com el debat de l’Hermitage: si les administracions no poden, especialment per raons pressupostàries, que es posin en un vagó i no a la locomotora. Però fins i tot sense acudir a l’estranger, estic segur que no es tracta tant de demanar permís com de fer-ho (i no demanar perdó): hi ha prou gent al país capaç d’impulsar un esdeveniment singular, que ni tan sols sigui una “fira”. Perquè no, no cal cap “fira”, no cal fer cap ARCO: de fet, ARCO és el passat i queda lluny de l’estació de Perpinyà i del mar. No, nosaltres farem una altra cosa. Nosaltres som contemporanis.
