Arts visuals / Exposicions
TALLERS I ARTISTES

Bel Fullana: grolleria amb gràcia, lletgisme amb força

La temptació és afirmar que hi ha un contrast si més no curiós entre l’obra plàstica de Bel Fullana (Son Carrió, Mallorca, 1985) i la seva manera de ser. Mentre que les seves pintures irradien una força bruta i elèctrica, són d’un lletgisme deliberat i estripadíssim, i destaquen per un cromatisme cridaner i per uns motius pel·liculerament histriònics (un rostre de nena tatuada i mig diabòlica que vomita un arc de Sant Martí, una guerrera postmoderna de color verdós que està enfilada dalt d’un tractor mentre pega trets amb una pistola…), Bel Fullana, que és jove però encara sembla més jove del que és, parla amb una mescla de descurança i timidesa, somriu d’una manera franca però defensiva, i reconeix sense embuts tot el que ella considera que són defectes tant de la seva pintura com de la seva personalitat. No fa una impressió agressiva, ni estripada, ni salvatge. Tot el contrari.

Tanmateix, diria que hi ha una connexió evident entre la manera com és –la manera com es mostra i com s’explica– i la manera com pinta. “Jo en realitat som mig analfabeta –diu Fullana sense escarafalls, mig rient, amb una mescla estranyíssima d’innocència i d’honestedat autopunitiva–. Quan era petita bàsicament m’agradava pintar i, com que a la gent li agradava el que feia, això va fer que m’animés i que des de molt aviat digués que de gran volia ser pintora. Vaig fer classes de pintura un temps i després vaig fer el Batxillerat Artístic, però la formació seriosa la vaig començar en realitat més tard, fins i tot quan ja havia acabat la carrera de Belles Arts. Mentre feia Belles Arts a Barcelona vaig anar molt poc de museus i d’exposicions. I ara em sap greu, clar. Em dic que vaig perdre el temps. A més, vaig agafar la majoria de les assignatures, no per si m’interessaven o no, sinó per si eren bones d’aprovar! Com que les assignatures en què la cosa conceptual era important eren més exigents que les altres, jo ara noto que no tinc un discurs sobre el que faig com a pintora, sobre el que soc com a pintora”.

Estudi de Bel Fullana © Jean Marie del Moral.

El lector potser pensarà que Bel Fullana em diu tot això d’una manera compungida, retreta, avergonyida. Però no. M’ho diu a tomba oberta, amb una innocència gens ni mica calculada, amb una sinceritat per mi inaudita en el món de la cultura. (Nota: tenc quaranta anys i tenc el cul pelat de fer entrevistes a escriptors, artistes, músics, erudits, cineastes. Crec que mai no havia entrevistat cap persona que projectés una imatge d’ella mateixa tan poc impostora, tan poc meditada i tan poc autoconscient com Bel Fullana. No ho dic perquè em sembli una virtut o un defecte. Simplement ho constato.)

Tornem al que he dit al principi del paràgraf anterior sobre la connexió entre la persona i l’obra. Què lliga l’honestedat brutal i innocent d’aquest reconeixement explícit del que Fullana considera mancances pròpies amb la seva pintura desfermada, crispada, sense refinaments, desbocada? Diria que allò que ho lliga és una força primària molt viva, una manera elemental però potent de dir-se i de dir, una mirada neta i elemental i salvatge –salvatge sense presumpcions ni escarafalls– sobre el món i sobre ella mateixa. “És cert que no haver-me format més i millor en qüestions de concepte i de discurs em pot haver perjudicat, perquè, com t’he dit, no puc explicar bé el que faig i el que som. Però també et dic que de vegades penso que no passa res, si no sé explicar el que faig. Jo faig el que faig i ja està, com els nins”.

Aquesta referència final als nins és interessant perquè si la pintura de Bel Fullana es pot connectar amb algun dels moviments que han agitat la modernitat artística del segle XX, aquest moviment és el denominat Art Brut, el qual reivindicava, assumia i refeia l’art dels infants, dels bojos i –la terminologia aquí ja ha quedat antiquada– dels “primitius”. Les carotes i les figures de Fullana remeten a les d’un Jean Dubuffet o a les d’un Louis Soutter, però no només: també remeten al neoexpressionisme grafiter d’un Jean-Michel Basquiat, en especial pel colorisme rampant i pel traç nerviós, fort i precipitat. A l’hora d’esmentar referents i influències, Fullana esmenta també artistes més o menys coetanis: l’alemany Jonathan Meese (1970), el nord-americà Robert Nava (1985) i la barcelonina Maria Pratts (1988). Amb ells, la mallorquina hi comparteix una fluència desbocada, una aparent deixadesa –buscada i volguda–, una expressivitat exempta de sofisticacions i de pureses formalistes.

De pare picapedrer i mare cuinera, mallorquins del poble de Son Carrió, que pertany al municipi de Sant Llorenç des Cardassar, Bel Fullana explica que la cultura no va tenir un paper gaire central durant la seva infantesa i la seva adolescència. Li agradava pintar i pintava, ja està. Entre els artistes que més li interessaven, hi havia Francis Bacon. “La pintura fosca era la que m’agradava més: la que la miraves i era com si estiguessis dins un malson”. Va ser una exposició del barceloní Ricard Chiang al Casal Solleric, però, el que va indicar a Fullana una primera via per canalitzar l’expressivitat. “Tenia setze anys quan la vaig veure i em va impactar molt: totes aquelles calaveres, nines diabòliques i cementiris. Em va impactar en part perquè em va agafar en un moment en què no sabia com ubicar-me, encara cercava la meva identitat”.

Fullana em dona un catàleg d’una exposició que va fer fa deu anys en què l’influx mig gòtic i tirant a sinistre de Chiang i d’altres encara és molt present. Són pintures amb una presentació formal i uns acabats més convencionalment curosos que els de les pintures d’ara, i estan poblades per personatges estranys –amb alguns nadons inquietants– i de paisatges sinistres, tot amb un colorisme apagat, tètricament greu, molt fantasmagòric. “Jo abans feia retrats de criatures que semblava que tinguessin problemes, i ara faig tot el contrari”.

El canvi d’estil i de mirada i de temperament creatiu Fullana va fer-lo fa sis o set anys, però diu que no es va començar a sentir del tot satisfeta del que feia fins fa dos anys, o menys i tot. “Des de sempre m’interessa l’expressió plàstica dels infants. A temporades he fet feina a una escoleta d’estiu i n’he guardat dibuixos, dels infants. No m’inspirava el que fan, sinó com s’expressen. I, partir d’un moment, vaig començar a amollar la mà, a pintar amb més llibertat, a dibuixar sense voler fer-ho el millor possible. Em va costar bastant esborrar els coneixements que tenia. Soc dretana, i em vaig obligar a pintar amb la mà esquerra, per exemple. He intentat muntar un llenguatge de zero, i el cert és que estic molt contenta amb l’evolució que he tingut”.

Materials a l’estudi de Bel Fullana © Jean Marie del Moral.

Un dels aspectes més interessants de la pintura de Fullana és que és grollera amb gràcia i lletgista amb estil. Quan dic grollera amb gràcia penso en el retrat d’un personatge femení calb i amb trenes que està inclinada cap endavant i mostrant obscenament el cul a l’espectador. O en el retrat d’un altre personatge femení que riu davant d’un radiant arc de Sant Martí mentre pixa descaradament. Són dues bretolades, però tenen força, un aire burleta singular i un afany juganerament provocador. Diria que reivindiquen una forma desacomplexada i jovial d’anticonvencionalisme i de monstruositat asocial. Quan dic lletgista amb estil penso en els rostres barroerament maquillats i estrafolàriament pentinats –també de dones– que Fullana ha pintat en tantes de les seves pintures. O en uns quadres de gats que ha fet aquests últims mesos i que, al contrari de les legions de gatets bonics que omplen facebook, twitter i instagram, no tenen res d’entranyable –són gats psicodèlicament bestials, més aviat, que repel·leixen i fascinen.

Li demano a Fullana que em descrigui la pintura que fa: “És una pintura expressionista i figurativa d’aire desenfadat”, diu. Potser perquè m’agafa confiança, reprèn el tema del discurs del qual hem parlat al principi. “Per sort la gent del món de l’art que em coneix ja entén que jo no tinc discurs. Però és que la meva feina és pintar, no és fer un discurs. Jo el que vull és que els meus quadres es vegin coherents, que s’hi vegi una línia, una manera de fer”.

Sigui com sigui, hauríem de deixar clara una cosa: Bel Fullana és considerada una de les artistes més o menys joves amb més projecció de les Illes Balears. Ha estat reconeguda en nombrosos concursos, ha participat en diverses exposicions, la representa la galeria Fran Reus de Palma, pròximament té una exposició en una galeria d’Atenes, una de les seves pintures es podrà veure en una col·lectiva de Los Angeles i, en general, la seva obra ha estat adquirida ja per col·leccionistes de diversos països. Per qüestions d’edat, reconeix que instagram ha estat fonamental per a ella, igual que ho és per a tants altres artistes de la seva generació. “Gràcies a l’insta, he descobert obres d’artistes que m’han agradat molt. També m’ha ajudat a aconseguir vendes i a cridar l’atenció perquè em proposessin projectes”.

Des de fa poc més d’un any, Fullana pot viure del que ven, i això que m’explica que el confinament la va afectar de manera negativa, des d’un punt de vista creatiu: “Badava, sembrava, feia esport… Però quasi no vaig pintar. Tot d’una que vaig poder vaig anar a la platja, però allà em va pegar una hèrnia discal que em va obligar a fer repòs durant un mes i mig. Un desastre! Però bé, després ja em van venir molts projectes de cop i no m’he pogut aturar de fer feina”.

Fullana viu a foravila de Son Carrió. En un espai adjacent a la casa, hi té el taller, que és de dimensions modestes, com una habitació gran. El taller té dos espais per treballar les teles, i enmig hi ha un sofà tapat amb llençols. Fullana diu que està satisfeta amb les pintures que ha fet últimament. També anticipa un nou canvi en la seva poètica: “M’he adonat que ara les pintures em duen més feina. Estic més lenta. Abans feia un gargot i ja m’anava bé, però ara no, ara vull donar una imatge més polida. Jo ho faig expressament, això de fer una pintura bruta: llenço els quadres en terra, els embruto, els trepitjo… I si la pintura no està acabada del tot o sí que hi està, bé, de vegades ni jo no ho sé ben bé, i no saber-ho fins ara m’era igual. Ara, en canvi, ja no m’interessa, això. Vull que es vegi que les pintures estan acabades, vull fer-les un poc més polides”. Si aconsegueix fer-les més polides i mantenir la salvatgia i la frescor i el cop d’astracanada provocadora, la cosa promet molt.

Pere Antoni Pons
Pere Antoni Pons (Campanet, Mallorca, 1980). Periodista i escriptor. Ha publicat, entre altres, els reculls de poemes 'El fibló i la festa' (2003), 'Fervor tan fosc' (2006), 'Aquí, on passa tot' (2017) i 'Canvi de guàrdia' (2019), els llibres entrevista 'La vida, el temps, el món: sis dies de conversa amb Joan Francesc Mira' (2009), 'Guillem Frontera. Paisatge canviant amb figura inquieta' i 'Conversaciones con Jean Marie del Moral' (2018), les novel·les 'La felicitat dels dies tristos' (2010), 'Tots els dimonis són aquí' (2011) i 'Si t’hi atreveixes' (2014) i el llibre de perfils 'Un arxipèlag radiant' (2019). Col·labora regularment en premsa fent entrevistes, articles d’opinió, crítica literària i d’art, i reportatges i cròniques de temàtica cultural i sociopolítica.
Jean Marie del Moral
Des de fa més de 40 anys, Jean Marie del Moral (1952) ha retratatestudis i artistes, de Joan Miró a Ai Weiwei. Les revistes i les editorials internacionals més destacades han publicat les seves fotografies, que també s'han exposat arreu del món i formen partde col·leccions públiques i privades.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close