Arts visuals

Beneyto, des del carrer Rull

Antonio Beneyto ens ha deixat. En els darrers mesos s’havia desvetllat un dels secrets més ben guardat: poca gent sabia del cert quants anys tenia l’Antonio Beneyto. El temps, per a ell, fluïa cap als horitzons incerts que, ara, ja s’han imposats, terribles, definitius.

No volia mirar enrere, però tenia una certa nostàlgia del passat, sens dubte no d’un origen concret (Albacete, 1934), sinó d’una geografia ambigua que el portava a viatjar per les terres manxegues i valencianes, de la mateixa manera que podia perdre’s pels carrers de Polònia o pels del barri gòtic de Barcelona. Beneyto posava en moviment, amb tot el cos, la deriva situacionista que d’altres, els que el van apadrinar cap als anys 60, anomenàvem “Postismo”.

L’artista Antonio Beneyto. Foto: Gemma Ferron.

La seva agitació interior el porta cap a Mallorca per col·laborar amb la revista Papeles de Son Armadans creada per Camilo José Cela el 1956. I, el 1967, s’instal·la a Barcelona i integra ja per sempre la frase “treballa i viu a Barcelona” que reprodueix en totes les presentacions biogràfiques.

Vaig descobrir la seva pintura el 1985 en una exposició a la Galeria d’Art Quorum de Sant Cugat del Vallés. Recordo aquell moment com una mena de sotrac interior. Sense saber-ho, una metzina m’havia estat inoculada que, quinze anys més tard, m’aproparia al seu estudi del carrer Rull amb l’angoixa de qui sap com es congrien els encontres fortuïts. Però, sens dubte, l’apropament a Beneyto es veuria reforçat, abans de trobar-me amb ell, en conèixer Juan Bravo, el codirector de la magnífica revista literària Barcarola, i professor universitari de literatura francesa. En un sopar de tribunal per cobrir unes places de titular d’universitat a Albacete, vaig descobrir que Beneyto era part de l’aventura de Barcarola. El seu nom m’anava acompanyant i, encara sense saber-ho, m’anava apropant a l’home que coneixeria l’any 2001. Aquell any l’editorial Viena em va publicar Els encontres fortuïts. Havia de proposar una imatge per a la portada i hi pensava, passejant novament per Sant Cugat, quan vaig entrar en una petita galeria, el nom de la qual ja no recordo, i vaig ensopegar (atzar objectiu?) amb uns quadres de Beneyto penjats a la paret. Fou, definitivament, el senyal, com una osca en el transcurs dels anys, per extreure de ben endins aquell nom que m’habitava com un fantasma. No sé com vaig aconseguir el seu telèfon (potser mitjançant en Juan Bravo), però el fet és que, resistint una palpitació interior, vaig marcar el número i vaig deixar un missatge al contestador, sense massa esperança de tenir cap resposta. Al cap d’uns dies, Beneyto em va trucar i em va convidar a passar al seu estudi del carrer Rull. Em va cedir dues imatges, una per a la coberta (New York/New York, 1995) i una per a la contracoberta (“Euriale, 1981).

Coberta del llibre “Els encontres fortuïts”, amb imatge de portada de Beneyto.

A partir d’aleshores, la nostra amistat es va anant consolidant i vam mantenir una relació fructífera. Antonio Beneyto era una persona d’una generositat incommensurable. La primera impressió que un tenia en tractar-lo era aquesta gran humanitat que emanava d’ell. Una humanitat una mica eixuta, d’home patidor, de solitari que se sap al caire de l’abisme i que necessita el contacte humà per defugir els monstres que l’habiten. Potser era difícil veure aquesta sensibilitat, perquè no era d’obrir-se d’immediat, però el 2017, quan va publicar a Ònix Editor el seu Diario del artista suïcida (dietari dels anys 1988 i 1989), vaig poder entendre moltes de les seves mirades tristes i el dolor constant que li provocava la soledat.

Sens dubte, era una soledat que només ell podia combatre a força de llegir, de pintar i d’escriure. Beneyto ha estat acompanyat des del primers anys del seu viatge creador per artistes, escriptors, pensadors de gran prestigi: Juan-Eduardo Cirlot, Juan Perucho, A.F. Molina, José Corredor-Matheos, Carlos Edmundo de Ory, Camilo José Cela, Cristobal Serra, Baltasar Porcel, Arnau Puig, Joan Brossa, i va mantenir una especial correspondència amb l’Alejandra Pizarnik. La darrera carta que Pizarnik va enviar a Beneyto, un mes abans de suïcidar-se, acabava així: “Llevo prisa, mi querido Antonio. Alors… un beso y un muy hasta pronto”. Antonio Beneyto estava recollint material per publicar a la col·lecció “la Esquina” una antologia de la poeta argentina (en Alejandra PIZARNIK, Dos letras, Biblioteca íntima, March Editor 2003, p. 11).

Portal de l’edifici del carrer Rull.

Beneyto, certament, no estava sol. Tenia al seu voltant una comunitat d’amics que l’acompanyaven i que freqüentaven el seu estudi, primer al carrer dels Còdols i després al carrer de Rull, des d’on veia per la finestra l’antic apartament. No estava sol, però sentia una imperiosa necessitat de parlar d’allò que el motivava. Com a creador polifacètic, necessitava exterioritzar el seu univers tan ric i podia parlar hores i hores de Lautréamont, de Jarry, de Michaux. L’excitava tot allò que era marginal.

Beneyto ens ha deixat. ha deixat un immens amor per la cultura. Infatigable director de diverses col·leccions literàries. Ens ha deixat una obra pictòrica única i uns llibres extraordinaris, com els Textos para leer dentro de un espejo morado (col·lecció Ocnos, Barral Editores, 1975) o Tiempo de Quimera (reeditat per l’editorial In verso, 2017) per citar-ne només dos.

Ara, deu estar dibuixant les pàgines interiors d’un poemari d’André Breton.

Ricard Ripoll Villanueva
Professor de literatura francesa (UAB). És escriptor (una novel·la L’espai dels impossibles), un llibre d’aforismes patafísics (Antibiòtic. Aforismes per a un temps de crisi) i uns quants llibres de poesia on barreja ficció i realitat (els últims: El Cant del Salvador, Les flors àrtiques, Les naixences latents, La causa dels exilis, El món s’acaba demà) i traductor de l’obra de Lautréamont entre d’altres.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close