Exposicions

Bernardí Roig: una conversa infinita

Després d’haver consumat la crema de totes les seves pintures, Bernardí Roig va prendre una brasa carbonitzada i va començar a dibuixar. Fou aquest un gest semblant a aquell altre de Malévitch quan afirmà haver concentrat tota la història de l’art en el seu famós quadrat negre. Però el propòsit de l’artista mallorquí era diametralment oposat al del revolucionari rus. Mentre aquest pretenia cancel·lar el passat figuratiu condensant-lo en aquells centímetres de negre absolut, Roig va decidir “instal·lar-se” en una fissura o craquejat que el temps havia obert en el famós quadre. I a força d’endinsar-se i aprofundir en aquest buit per alimentar -o combatre- la seva incertesa, aquella franja ha anat obrint-se més i més fins a desplegar-se en forma d’una extensa producció artística que és el fidel reflex de la insurrecció de l’artista, d’aquesta rebel·lia que ha convertit el seu quefer no només en una impenitent recerca, sinó també en la convulsa i turmentada relació amb la imatge que travessa la seva obra.

English translation

“Des del principi, fa més de trenta anys,
el meu cap ha estat modelat per la idea de viure a la fissura.
Aquests cruixos són els que han fertilitzat tot el meu pensament i tota la meva producció.
Li podria dir que he viscut atent a la fissura com únic lloc de certesa.
Tota la vida pendent d’aquest craquejat”.
Bernardí Roig

Hi ha un llarg camí entre el seu quefer actual i aquell autoretrat a la manera del Crist de Holbein amb què Roig signava la seva mort simbòlica com a pintor i encetava un nou camí fonamentat en un diàleg obert amb si mateix que s’abasteix contínuament d’art i literatura, d’història i mite, de realitat i ficció, de passat i present… De la necessitat de seguir abordant analògicament aquests grans temes humans que no hi ha manera d’obviar. Com afirma el mateix artista a la nota de premsa de la seva exposició a la Galeria Marie-Laure Fleisch de Brussel·les: “No hi ha imatge que no estigui en deute amb un altre que la precedeix”.

Bernardí Roig. La mort du peintre, 1994.

Tres recents exposicions de Bernardí Roig -a Brussel·les, Munich i Palma- ens permeten observar l’evolució i els interessos actuals de l’artista. I tres són també els pilars que sostenen el seu quefer. El primer és aquesta història de l’art a la qual l’artista treu el cap pel craquejat d’aquell quadre tan negre damunt blanc com els seus dibuixos, fotografies, vídeos i obres en general, cercant els fils solts deixats pels seus mestres, potser  Holbein, Mantegna, Goya, Ingres… qui sap. El segon és la seva obsessió amb una contemporaneïtat artística de la qual ell mateix  en forma part i a la qual ambiciona aportar la riquesa estètica, conceptual i filosòfica d’una obra única que repta el present aprofundint en una tradició cultural que inclou grans veus de la literatura universal. Veus que, com les d’Artaud, Cioran, Didi-Huberman, Bernhard, Musil, Blanchot, Quignard, Beckett, Klossowski o Bataille, tingueren el coratge de mostrar la fragilitat i la vulnerabilitat humana, les seves contradiccions, pulsions, pors i frustracions. Veus que, tal vegada, ressonen en els cossos gastats d’aquestes escultures que Bernardí Roig fa amb motlles d’éssers humans reals, un difícil exercici de despulla amb el que tracta d’alleugerar la pesant càrrega que “suporta el seu cap” i la tensió que li produeix la imperiosa necessitat de crear la seva pròpia obra mestra desconeguda.

El corpus artístic desenvolupat per Bernardí Roig és complex i, com tota creació visual, admet dues aproximacions: una superficial i una informada. La primera roman al nivell de l’estètic immediat, que no és poc. La segona aprofundeix en les capes de sentit de les seves obres, per obtenir-ne la satisfacció que proporciona l’accés a un coneixement reservat a aquells que posseeixen les seves claus. Ara bé, hi ha un aspecte característic molt evident a la producció de l’artista mallorquí i és el que es refereix a la seva dinàmica -constant, fins i tot recalcitrant- de proximitat i fugida de la bellesa, per aquest delectar-se i alhora rebutjar la perfecció de les formes, a les que sempre infereix un element de distorsió o negació. Una constant que es trenca amb la peça dedicada a l’encontre sexual entre Diana i Acteó, feta per l’artista a la manera clàssica i seguint el relat de Pièrre Klossowki. Aquesta delicadíssima escultura no nega, més bé explicita l’harmonia de les formes i, en lloc de mostrar-ne la possible anomalia, enalteix la bellesa d’aquesta relació bestial.

Bernardí Roig. Bonn. Diana y Acteon, 2006. KUNSTMUSEUM BONN

Però segurament la contribució més destacable del treball Bernardí Roig passa per mostrar d’una forma tan contundent i colpidora la ferida existencial i la lluita de l’home contemporani amb la seva consciència. Posem l’exemple de la metàfora de la ceguera que alena les seves conegudes peces de llum de “The Light Exercises Series”, l’aparició de les quals coincideix amb les seves primeres escultures de resina amb cossos humans. És aquest un recurs que ens condueix a la impotència d’aquell rei paralític i cec de Beckett, home suposadament poderós però incapaç de vèncer la seva minusvalidesa. I què dir de la corporeïtat vençuda i el desassossec que produeixen les escultures de l’artista inspirades en “L’home sense atributs” de Musil i la soledat existencial dels seus personatges inspirats en el protagonista de la “Gelada” de Thomas Bernhard?

Cal recordar que les obres de foc que l’artista féu a finals dels anys noranta ja precedien l’ús metafòric de les seves nombroses escultures de llum de neó, moltes de les quals sempre han estat lligades a la apropiació i transformació dels espais. És el cas d’aquella encegadora intervenció de la Capella de la Galeria Kewenig de Palma que féu el 2014, quan va situar una potent peça de llum al lloc on abans hi havia l’altar. En aquella ocasió l’artista va presentar també un curiós repertori iconogràfic basat en la pel·lícula de Buñuel de 1965, Simó del Desert, que ha servit de referent per la seva nova exposició a la mateixa galeria (Mehr Licht, 20 Març – 11 Setembre 2021).

Bernardí Roig. Vox Clamantis in deserto, 2014. KEWENIG, Palma.

Continuant aquesta conversa infinita amb si mateix que és la seva obra,  Bernardí Roig va decidir “revertir” conceptualment aquella prèvia utilització de l’espai de la Capella, ocupant-lo i omplint-lo del tot aquest cop de nombrosos blocs quadrangulars blancs, que per una banda remeten al pilar damunt el qual es trobava en Simó i, per l’altre suposen, metafòricament, la “coagulació” d’aquella primera llum, també blanca.

No és gens paradoxal que en una solució i l’altra, l’espai resulti igualment inhabitable, primer per l’efecte de l’excés de llum i després per la seva “cristal·lització”. Tampoc ho és que sempre hi hagi una nova sèrie de dibuixos i peces singulars en cada exposició, obres aquestes tan cobejades pels seus col·leccionistes com el dibuix que inclou una interpretació del “Cub de Giacometti”, un poliedre que l’artista suïs va realitzar com a monument funerari pel seu pare i en una cara del qual ell mateix es retratà. La peça de Roig dialoga amb la de Giacometti: és un diagrama retro-il·luminat pla del cub, la llum del qual rebota al mur revelant un autoretrat de l’artista.

Bernardí Roig. Cub Giacometti

El mateix codi referencial i interpretatiu regeix els treballs exposats a la Galeria Marie-Laure Fleisch de Brussel·les, on Roig ens endinsà en un joc de dobles identitats que li permeté donar-se el plaer de representar abstraccions d’imperfectes i tremoloses bandes de color -que simulen l’efecte de cortina- suposadament realitzades per la pintora russa Nastasya F. Barashkova -nom de l’heroïna de “L’idiota” de Fedor Dostoevski. Al costat d’aquestes pintures, trobàvem una sèrie de dibuixos dedicats a altres personatges de la cèlebre novel·la -com Alexandra, Adelaida i Aglaya- i una peça escultòrica feta a “quatre mans” que mostra la líquida carnalitat de les filles del General Jepantschin.

Completant aquesta nova presentació a la galeria belga (“Bernardí Roig / Nastasya F. Barashkova. Lines and Liquid Carnality”, 7 Gener – 20 Febrer 2021), destacava un conjunt de fotografies de Roig suposadament fetes a Barashkova nua, en poses i actituds provocadores que ens recorden una altra gran influència del treball de l’artista: la literatura eròtica. Des de l’erotisme transgressor de Georges Bataille fins als relats de recerca històrica i perfil antropològic de Pièrre Klossovski, on a “Les dames romanes” l’autor de “Les lleis de l’hospitalitat” explora el vincle entre la luxúria contemporània i antics rituals i cultes a la Roma imperial, un relat que sembla fet a mida d’aquestes obres.

Bernardí Roig. Lines and Liquid Carnality, 2021. Galerie Marie-Laure FLEISCH, Brussels.

Pel que fa a la seva exposició a la Galeria Kluser de Munich (“Bernardí Roig. La Cabeza de Goya”, 26 Novembre 2020 – 8 Maig 2021), es tracta d’un lúcid assaig de ficció històrica basat en la pretesa desaparició del cap de Goya, que ja va donar lloc a una exposició temàtica de l’artista. Un projecte que Bernardí Roig utilitza per “construir un itinerari d’imatges d’aquella decapitació” i assumir “una temptativa de fer present l’absència del cap de Goya i encarnar el tremolor d’una mà que dibuixa la possibilitat d’un retrat”. La mostra, possiblement la més inquietant de la triada, inclou un personatge de resina la mirada del qual ha estat encegada per la mateixa mà tremolosa que hauria dibuixat el gran mural de calaveres que la figura sembla observar sense veure. A més, un seguit de dibuixos de gran format exemplificarien el que -també en paraules de Roig-és “una imatge que assumeix les seves contradiccions internes i que mostra la pulsió de la insatisfacció que batega darrere de qualsevol escena de felicitat”.

Bernardí Roig. La cabeza de Goya, 2020. Galerie KLUSER, Munich.
Bernardí Roig. La cabeza de Goya, 2020. Galerie KLUSER, Munich.

És aquest vaivé entre mostrar i ocultar, entre el goix de la imatge i la incomoditat que suposa la seva representació, així com el diàleg entre la vida i la mort, la normalitat d’una existència i la seva anomalia o la proximitat del sacre i el profà, aspectes filosòfics i conceptuals que es repeteixen en les tres mostres objecte d’aquest article. I són aquestes tensions les que expliquen també la presència dels borrons, les esborradores, les ganyotes, del paròdic… i tots els gests i actituds de clausura de la imatge que la posen en qüestió.

Bernardí Roig. La cabeza de Goya, 2020. Galerie KLUSER, Munich.

Les capes de sentit, les cristal·litzacions, la melancolia i, sobretot -en paraules de l’artista- “la relació incestuosa que tenim amb la memòria, amb les obsessions coagulades i l’estranyesa i la inquietud que polsa a les profunditats reprimides de la imatge que heretem” la força nuclear que cohesiona l’obra d’un dels artistes més transgressors i fascinants que encara caminen per damunt l’estret fil que -com diria Clément Rosset- separa i alhora unifica la realitat i el seu doble fictici.

En el fons, l’obra i l’actitud de Bernardí Roig ens suggereix una imatge de tots coneguda: la d’aquell temerari que mirava cap a l’abisme i que, caient, va quedar penjat d’una branca damunt aquell temible buit que amenaçava engolir-lo. I potser fou així, en aquella precària situació i en aquell temible lloc on, com Thomas el Obscur arrossegat per les aigües, Roig decidís encetar aquesta conversa infinita que encara manté, tal vegada dient-se les mateixes paraules que aquell torbador personatge de Maurice Blanchot: “Descobreixo el meu ser en l’abisme vertiginós on no hi és, absència, absència, on s’allotja com un déu.”

English translation

Bernardí Roig: an Infinite Conversation

“From the beginning, more than thirty years ago,
my head has been modelled by the idea of living in the fissure.
These cracks have fertilized all my thinking and all my production.
I may say that I have lived attentive to that fissure as only place of certainty.
All my life looking after this cracked”.

Bernardí Roig

After having performed the burning all his paintings, Bernardí Roig took a charred ember and started drawing. This radical gest was a similar to that of Malévitch affirming to have concentrated all art history in his famous black square. However, the aim of the artist was totally opposed to that of the Russian revolutionary. Meanwhile this one pretended to cancel all the previous figurative tradition condensing it in those centimetres of total black, Roig decided to “instal himself” in one of the fissures or cracks that time opened in the surface of the famous painting, to “explore” this same past. And by his continuous delving into this fissure, to feed (or combat) his uncertainties, the fissure opened up more and more until it got unfolded in the form of Bernardí Roig’s extensive artistic corpus, a faithful reflex of the artist’s insurrection, of that rebellion that has made of his work not only an insistent search but also the evidence of his convulsive and tormented relationship with the image.

There is a long distance between Roig’s current creation and his self-portrait in Holbein’s Christ’s way that confirmed the artist’s own symbolic death as a painter, opening up a new period based on that self-dialogue that continuously nurtures his work of art and literature, of history and myth, of reality and fiction, of past and present… of the need of keep developing his analogical exploration of that great human themes that we may never obviate. As the artist own words states in the Press Release of the Marie Laure Fleish Gallery in Brussels: “There is no image that it’s not indebted to a previous one”. It is, among others, the paradigmatic case of Diana and Acteon sculpture, that the artist created following Pièrre Klossowski story.

Three recent exhibitions of Bernardí Roig -in Brussels, Munich and Palma- allow us to observe the evolution and current interests of the artist. And three are also the foundations that hold his work. The first is art history, that the artist “observes” through the crack of that painting as black on white as his own drawings, photographs, videos and artworks in general, looking for traces left by his masters, maybe Holbein, Mantegna, Goya, Ingres… who knows. The second is his own obsession with that artistic contemporaneity that he’s part of and his ambition to contribute with the aesthetic, conceptual and philosophical richness of a unique work that challenges his time by deepening into a cultural tradition that includes great voices of the universal literature. Voices such as those of Artaud, Cioran, Didi-Huberman, Bernhard, Musil, Blanchot, Quignard, Beckett, Klossowski or Bataille, that were courageous enough of showing human’s fragility and vulnerability, their contradictions, drives, fears, and frustrations. Voices that maybe resound in the devasted bodies of these sculptures that Bernardí Roig realizes with molds of real people, a difficult exercise of nakedness that alleviates the heavy load that “bears his head” and the tension that produces him the urged necessity of creating his personal unknown masterpiece .

The artistic body of work developed by Bernardí Roig is complex and, as all visual creation, permit two possible interpretations: one is superficial and informed the other. The first one remains at an immediate aesthetic level, which is not little. The second deeps into the layers of sense of the artist’s pieces with the aim to obtain the satisfaction of access the knowledge of those few that possess the keys.

However, there is a very evident characteristic aspect of all the Mallorquin artist’ production that refers to his constant -even recalcitrant- dynamic of approach and flight from beauty, of both enjoying and rejecting the perfection of forms, which results in the appearing of elements of distortion or negation. A trait that the artist breaks in his piece devoted to the sexual encounter between the goddess Diana and Acteon. That delicate sculpture is not denying but making explicit the harmony of the forms and, instead of showing its possible anomaly, exalts the beauty of this bestial relation.

But the greatest contributions of Bernardí Roig work is to show in a so powerful and moving way the existential wound and the fight of contemporary humans with their consciousness. Let’s take the example of the blindness metaphor of his light pieces of “the Light Exercises Series”, which he developed simultaneously as his men-like resin sculptures. This is a resource that reminds us of the impotence of that paralyzed and blind king of Beckett , a supposedly powerful man but unable to overcome his disability, a grotesque and parodic allegory of the tragedy of existence. And what to say about the uneasiness that produce the defeated carnality of Roig’s bodies possibly inspired by Musil’s “The man without qualities” or their existential loneliness, which seem so similar to that of Thomas Bernhard’s “Frost” protagonist?

We must remind that the fire-made works that the artist realized in the nineties preceded the metaphorical use of his numerous neon-light sculptures, many of them related with the appropriation and transformation of spaces. This is what Roig did when he “blinded” the space of the Kewenig Gallery Chapel, installing his specifically designed powerful light piece for the space previously occupied by the altar. On that occasion, he also exhibited a curious iconographic repertoire based on Buñuel’s Simon of the Desert film, that is a reference for his new exhibition in the same gallery (“Bernardí Roig. Mehr Licht”, From March, 20th to September 11th 2021).

Moreover, continuing the infinite conversation with himself that is his work, Bernardí Roig decided to “revert” conceptually his first use of the Gallery Chapel’s space, occupying and fulling it all now with a number of long square-like white blocs. In one hand, these blocs evoke the pillar where Simon was seated. Besides, they metaphorically represent the coagulated memory of that first light, also white. It’s not paradoxical that both installations make the space unhabitable. First due to the excess of light and after because of its “crystallization”. It’s not rare that there are always new drawings and singular pieces in each Roig’s exhibition, works as wanted by his collectors as that drawing that includes an interpretation of “Giacometti’s Cube”, a polyhedron that the Swiss artist realized as funerary monument to his father and where he drew his self-portrait in one of the faces. Roig’s piece dialogue with that of Giacometti: it’s a flat backlit diagram of the cube, whose light bounces off the wall to reveal his self-portrait.

The same referential and interpretative code rules the works shown at the Marie-Laure Fleisch Gallery in Brussels, where Roig leads us into a play of double identities that allow him the pleasure of presenting abstract, imperfect and trembling coloured abstractions -that simulate the effect of a curtain- supposedly realized by the Russian painter Nastasya F. Barashkova -real name of Dovstoevski “Idiot’s” heroine. Together with these paintings, there were drawings devoted to other characters of the famous novel -Alexandra, Adelaida and Aglaya- and a sculptural piece “four-hands made” that show the liquid carnality of General Jepantschin’s daughters.

Completing this new presentation at the Belgian Gallery (“Bernardí Roig / Nastasya F. Barashova. Lines and Liquid Carnality”, from January 7th to February 20th 2021), stood out a number of Roig’s photographs of a naked Barahskova posing in provocative attitudes, which reminds us of another great influence of the artist’s artworks: erotic literature. From the transgressive erotism of Georges Bataille to the stories of historical research and anthropological profile of Pièrre Klossovski, that in “The roman ladies”, the author of “The Laws of Hospitality” explores the bond between contemporary luxury and the old rituals and celebrations at Imperial Rome, a novel that seems to be made on purpose for these works.

Concerning Roig’s exhibition at Kluser’s Gallery in Munich (“Bernardí Roig. La cabeza de Goya”. From November 20th 2020 to May 8th 2021), it’s a lucid essay of fictional history based on the pretended disappearance of Goya’s head, which he already developed in a thematic exhibition. A project that encourages Bernardí Roig “to build an itinerary of images of that decapitation” assuming “an attempt of making present the absence of Goya’s head and embody the trembling of a hand drawing the possibility of a portrait”. This exhibition, possibly the most disturbing of the triad, includes a resin-made character whose eyes have been blinded by the same trembling hand that would have drawn the wall skulls-mural that he seems to look at without seeing. Besides, a group of great format drawings exemplify what -also in Roig’s words- is “an image that assumes its internal contradictions and show the drive of unsatisfaction that beats behind any scene of happiness”.

Is this continuous seesaw between showing and hiding, between the joy of the image and the discomfort of its representation, as well as the dialogue between life and death, a normal existence and its anomaly, or the closeness of the sacred and the profane, philosophical and conceptual aspects that get repeated in the three exhibitions that we are examining in this article. And are these tensions what explain the presence of blurs, erasures, grimaces and of the parodic… of all the gests and attitudes of closure that question the image.

The layers of sense, the crystallizations, the melancholy and, among all “the incestuous relation -the artist says- that we have with memory, with the coagulated obsessions and the strangeness and discomfort that beats on the restraint depths of the image that we inherit” the nuclear cohesive force of the work of one of the most transgressive and fascinating artists that still walk down over the narrow edge that -as Clément Rosset could say- separates and unify the reality and its fictious double.

At the end, the work and the attitude of Bernardí Roig suggest an image that everyone knows: that of that reckless that once wanted to look over the abysm and that, falling, remained clinging to a branch that saved him of being swallowed by that terrible void. And it may be like this, trapped in his precarious situation in that scary place how, same as Thomas the Obscure when being dragged by the waters, Roig decided to start that infinite conversation that lasts until today, maybe sharing the same words of the peculiar character of Maurice Blanchot: “I discover my being in the dizzying abyss where there is no, absence, absence, where it lodges like a god” .

Llicenciada en Història de l’Art (1993) i Màster en Gestió Cultural (1995). Exerceix la crítica d’art des-de 1995, amb col·laboracions a premsa escrita i revistes especialitzades (Lápiz, El Cultural, Art.es, Arco Noticias, Art Investor, Lluc, etc.). Fou docent de la Universitat de les Illes Balears (Història de la Fotografia i Patrimoni Cultural), Responsable Artística d’Es Baluard, Directora-Gerent de la Fundació Palma Espai d’Art i, entre d’altres, Directora de Artactiva, s.l. Autora de centenars de texts i assajos crítics, ha comissariat nombrosos projectes expositius per a institucions públiques i privades a nivell internacional. L’àmbit experimental del Dibuix Ampliat és una de les seves línies d’investigació artística. Associada d’ACCA i membre de la Junta Directiva d’ACCAIB, actualment és Responsable de Cultura i Pràctica Artística Contemporània de la Fundació ITINEREM.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close