Arts visuals

Reapropiem-nos del present! – Un tomb per la Biennal de Berlín

La Biennal d’Art Contemporani de Berlín arriba a la seva 12a edició. Fins al 18 de setembre, podem visitar una mostra col·lectiva que sota el títol “Still Present!”, s’endinsa en el passat colonial i les repercussions que continua tenint en l’àmbit natural, cultural, polític i psicològic. A cura de l’artista Kader Attia, el certament es desplega en sis centres culturals i històrics de la capital d’Alemanya. 

Still Present!
A cura de Kader Attia
12 a Biennal d’Art Contemporani de Berlín
De l’11 de juny al 18 de setembre
https://12.berlinbiennale.de/

L’any 1912 l’arqueòleg Ludwig Brochardt i el seu equip, amb l’ajut de treballadors egipcis, van descobrir el bust de la reina Nefertiti. La peça, obra de l’escultor egipci Thutmose, havia resistit el pas del temps amagada darrere d’una porta del taller de l’escultor. El bon estat de la policromia, així com l’aura que desprenia la peça van fer que ràpidament es traslladés cap al Museu Egipci de Berlín i, posteriorment, al Neues Museum. 

L’any 2015, els artistes Nora Al-Badri i Jan Nikolai Nelles van decidir denunciar el paternalisme colonial de molts museus occidentals que continuen aprofitant-se econòmicament i mediàtica dels espolis culturals comesos en el passat, sense mostrar cap voluntat de reparar-ne els danys. Per fer-ho, la parella d’artistes van preparar el Nefertiti hack. L’acció consistia a accedir al Neues Museum i, sense permís previ, fer un escaneig 3D de la peça i compartir-la a la xarxa a través d’una llicència oberta de creative commons. Amb aquest gest volien aconseguir una repatriació digital de la figura. Actualment, el bust de Neferiti és l’única peça prohibida de fotografiar en tot el Neues Museum. A canvi, però, en podem comprar una postal per 1,20 € a la botiga del museu. 

Malgrat que ni el bust de la Nefertiti, ni el Neues Museum, ni el Nefertiti hack formen part de la Biennal d’Art Contemporani de Berlín, el rerefons del cas ressona en aquesta 12a edició que té com a objecte d’estudi l’impacte que la colonització té en el món global en què vivim. La mostra es desplega en diversos espais, com les dues seus de l’Akademie der Künste, el Museum für Gegenwart, el Dekoloniale Memory Culture in the City, el KW Institute for Contemporary Art o l’Stasi Headquarters. 

Dibuixos de l’instal·lació de Florian Sông Nguyễn. Fotografia de Blai Marginedas.

Kader Attia, curador en cap d’aquesta edició, és un artista d’origen francès d’arrels algerianes que sovint ha tractat les conseqüències de la colonització en el seu treball. Conscient que és innecessari generar una nova exposició en un món farcit d’exposicions monumentals i sobreproducció de material, Attia aprofita l’espai que li ofereix la biennal per crear un lloc de reflexió i diàleg amb els artistes participants. El curador posa al centre del debat l’impacte que la colonització encara té des d’un punt de vista natural, cultural, polític i psicològic, en un món global lligat al progrés infinit.  

La tesi de la mostra se centra, principalment, en com la idea d’igualtat i universalisme ha estat entesa per la realitat colonial com una forma d’invisibilització de la diferència i homogeneïtzació de la cultural dominant. Aquest interès, massa sovint, ha vingut lligat a la voluntat d’amagar els crims comesos en el passat que, en última instància, han servit per apoderar-se dels recursos aliens. 

Un clar exemple de la relació de poder entre colonitzador i colonitzat, el trobem en l’obra de l’artista algerià, Ammar Bouras. 24º3’55’’N 5º3’23’’E són les coordenades de l’anomenat incident de Béryl. Un accident ocorregut l’any 1962 mentre l’exèrcit francès estava fent testos nuclears sotaterra a prop d’In Ekker, en el desert algerià. Bouras crea una instal·lació en què presenta de forma fragmentada elements del lloc, per tal de recordar-nos que el relat històric no sempre és lineal o se’ns mostra del tot, tal com passa en aquest cas en què, seixanta anys després de l’incident, la història encara no ha estat resolta. 

Vídeo d’Ammar Bouras que forma part del projecte 24º3’55’’N 5º3’23’’E.

Un altre aspecte en què aprofundeix la mostra són les narratives sobre el progrés tecnològic que la modernitat ha creat. Yuyan Wang ens en relata un cas extrem. A The moon also rises, Wang parteix de la iniciativa del govern xinès, que suposadament, volia posar en òrbita tres llunes per tal d’il·luminar de forma ininterrompuda a tres grans ciutats xineses. La peça es compon d’una instal·lació lumínica i un vídeo on veiem una multitud de llums de neons en grans ciutats, treballadors en fàbriques de LED fent tasques de forma repetitiva. Tot un seguit d’imatges que volen ser una reivindicació de la foscor per davant d’una imposició lumínica perpètua que, des d’una posició d’autoritarisme capitalista ignora els perjudicis laborals i ecològics que una iniciativa així podria arribar a tenir. 

Vista general d’una de les sales de l’Akademie der Künste. Fotografia de Blai Marginedas.

La crítica cap al relat oficial és molt present en l’exposició. Mostra d’això ho veiem en el treball de Tuấn Andrew Nguyễn. A My ailing beliefs can cure your wretched desires, Nguyễn recrea la conversa entre l’últim rinoceront Javan i Kim Quy, la tortuga sagrada que el segle XV va oferir l’espasa daurada a Lê Lợi, la qual li va permetre vèncer Xina i fundar la primera dinastia imperial a Vietnam. Des d’un rerefons mitològic, el treball ens parla sobre l’extinció dels rinoceronts a Vietnam a causa de les pràctiques medicinals xineses, el colonialisme francès i la guerra de Vietnam. L’obra posa sobre la taula aspectes concrets sobre el context vietnamita i suggereix formes de descolonització ecològica davant la possibilitat d’un col·lapse mediambiental. 

Com ja és habitual, la biennal de Berlín s’acull en diversos espais singulars de la ciutat. En aquesta edició, trobem algunes peces exposades a la seu central de l’Stasi –antic servei secret de la República Democràtica Alemanya– ara convertit en museu de recuperació històrica. En l’espai hi trobem un conjunt de peces centrades en l’ús del big data com a forma de control i catalogació de l’individu. 

Per qui no hagi visitat el lloc, podem dir que és un lloc profundament gris. A més, a diferència d’altres espais de la ciutat, que han estat intervinguts per tal de donar-los-hi una nova vida, sembla que, en aquest cas, s’hagi volgut mantenir la sobrietat per tal de no esborrar el passat fosc del lloc. Això ho veiem agreujat a causa de la manca d’aire condicionat de l’espai, cosa que fa que, en un diumenge que arribem als 34 °C, l’asfíxia sigui palpable. 

For a place which is a ripe, de Omer Fast. Fotografia de Blai Marginedas.

A la zona de taquilles de l’edifici de l’Stasi hi trobem una peça d’Omer Fast, en què l’artista contraposa la ubiqüitat de càmeres de seguretat que hi ha a Gran Bretanya enfront de les poques que es troben a Alemanya. En la peça, Fast entrevista policies anglesos i alemanys per tal de conèixer la seva feina, les tècniques d’identificació que empren i les de quina manera poden resoldre els crims. Les entrevistes se centren en tres casos. Els dos primers van tenir lloc a Gran Bretanya i gràcies a l’ús de les càmeres de seguretat es van poder resoldre. El tercer va succeir durant el Cap d’Any de 2015 a Colònia i, en aquest cas, va ser gràcies a les fotografies dels mòbils que es van poder arrestar fins a 200 persones implicades en aquells incidents. En aquest punt Fast es demana, encara són necessàries les càmeres de seguretat?

Els policies estan filmats d’esquena i se’ls hi respecta l’anonimat. Acompanyant les seves paraules veiem imatges extretes de cerques a Google. La instal·lació consta de diversos mòbils col·locats dins d’un dels armaris del vestidor del museu, suggerint una intimitat que es contraposa amb el rerefons del treball. 

Detall de The Fag Face Mask, de Zach Blas. Fotografia de Blai Marginedas.

Per la seva banda Zach Blas, indaga en la capacitat de la tecnologia de reconeixement facial d’atorgar el gènere o l’orientació sexual d’un individu. Blas qüestiona les formes de dominació de la representació que té aquesta tecnologia i crea màscares generades biomètricament a partir de les dades facials d’individus queer. El resultat són màscares amb formes que no poden ser reconegudes per una màquina reconeixement facial.

Detall d’un dels mapes conceptuals de Moses März. Fotografia de Blai Marginedas.

Aquesta Biennal de Berlín és com una constel·lació de mons interrelacionats entre si, però, alhora, totalment distants. Moses März utilitza els mapes conceptuals per a generar aquestes interrelacions de l’impacte de la colonització i que, malgrat la seva voluntat de síntesi, se’ns presenten igualment inabastables. Tot i això, n’extraiem una reflexió clara, davant dels murs de la ultradreta nacionalista que busca una segregació cultural i la falsa utopia d’una globalització que entén universal com a homogeneïtzadora, hem de trobar un nou espai de convivència. Potser aquest s’ha de basar en la visibilització de les massacres colonials i en repensar la idea de progrés que, sembla que de moment només ens està portant cap a l’abisme.

A l’esquerre les escultures blaves de Prabhakar Kamble. A la dreta el mòbil de Taloi Havini. Fotografia de Blai Marginedas.
Blai Marginedas
Graduat en Art i Disseny he desenvolupat la meva carrera professional entre la gestió cultural contemporània i popular, el disseny gràfic i el comissariat i la reflexió cultural.
També he format part de col·lectius artístics com Morir de Frío i Supterranis.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close