Arts visuals

Blau Klein

Què seria la història de l’art sense els seus mites? Edicions del Reremús (2021) publica un text bellíssim del professor de filosofia Filippo Fimiani sobre l’artista Yves Klein (1928-1962), en el qual reflexiona sobre els mites i les veritats en la història de l’art.

Els mites, ens diu, no són reals ni irreals, sinó que han de ser versemblants. A El meu cel blau sense núvols, ens adverteix, no trobarem un discurs amb intenció periodística o crítica sobre l’exposició que mou a l’escriptura del text, sinó que es queda en l’anècdota de tres joves artistes —Yves Klein, Arman Fernandez i Claude Pascal— estirats a la platja de Niça i pensant l’art de la forma natural i espontània de qui mira el cel i, senzillament, imagina. El llibre, podríem veure-ho així, tracta de fer visible una realitat que travessa tota construcció històrica en relació amb l’art o, també, la literatura: hi entrem i bastim l’imaginari a través d’un relat. Aquest relat evidencia una presumpta realitat que arrela, al capdavall, amb tota producció humanística: la història de l’art és el lloc de les preguntes més aviat que el de les respostes. Em pregunto jo ara també si la literatura, la construcció organitzativa de cànons i també la construcció dels criteris de validesa dels texts no tenen a veure amb relats mítics.

El que és evident és que les històries ens captiven. Yves Klein i els seus dos amics funden, ens dirà la història, amb aquella escena, l’anomenada Escola de Niça, l’estiu de 1947. L’exposició del Museu d’Art Modern i Contemporani de Niça (MAMAC) que visita Fimiani, sota el títol “À propos de Nice: 1947-1977” vol ser una reconstrucció historiogràfica sobre aquest moment narrat a tres veus. És el de Klein un cas que posa de manifest la impossibilitat d’escapar-nos del relat, de la construcció lingüística de la realitat i d’allò simbòlic, així com ens ensenya que la construcció històrica de qualsevol realitat és un projecte col·lectiu. La narració a tres mans a la platja de Niça que esdevé mite fundacional d’una mirada artística no deixa de fer créixer, d’una banda, la fascinació per com es configura la història de l’art, i alhora que ens fa plantejar-nos la concepció que tenim de l’artista, en general, algú, en realitat, que crea des de l’espontaneïtat i l’originalitat, lluny de construccions teòriques.

Hi ha alguna cosa misteriosa en el color. No té a veure amb allò representat a la pintura, allà on s’aplica el color. No té a veure tampoc amb l’espai. Si de cas, el llenç de grans dimensions on predomina el color o allà on aquest és l’únic protagonista —penso en Rothk—- encara obre més el misteri del color. Escriu Joaquim Español en el pròleg de la traducció catalana que el blau és un color que no es “descobreix” fins al segle XIII, i que el blau Klein s’alça entre la bellesa i l’horror. A mi em sedueix aquesta imatge d’ínterim, de barreja de dues passions —l’atracció, amorosa, i el vertigen, la por— que, crec, té molt a veure amb els processos creatius i amb l’experiència de trobada amb l’obra d’art. Si el blau és el color del misteri per antonomàsia, Yves Klein ho va copsar molt aviat, en aquella escena de la platja amb actitud contemplativa. Va fer del blau del cel única meta en l’art, el blau li va entrar per la inspiració, pels ulls i el va embriagar. Tant és així que fins i tot els ocells que travessaven l’espai entre la seva mirada i el blau del cel, el neguitejaven.

“El colèric somni despert de Klein no és només allò oposat a una contemplació estètica desinteressada i fantàstica de la naturalesa i la pintura, sinó també un tòpic exquisidament poètic”, F. Fimiani.

Com entrem en el món de l’art continua essent un misteri. Per què ens atreuen unes obres més que no pas unes altres?; per què ens fascina un estil o una etapa artística? Sobretot, el més gran misteri és entendre o aïllar el detonant que mou a algú a embarcar-se en un procés creatiu, perquè es fa el pas del pensament a l’acte. L’estremiment està en la base del moviment que impulsa la creació. L’alegria, el dolor, la ira, en definitiva, les passions ens mouen a exclamar-nos, a trobar-nos en aquella cruïlla entre la sorpresa, l’aprenentatge i també el vertigen davant d’allò desconegut. El misteri del color va commoure Klein i el va obsedir, fins que es va materialitzar en l’encunyament dela coneguda tonalitat blau Klein internacional. Klein ‘monocrom’, a partir dels anys cinquanta, és una mar blava sobre llenç, és tota figura blava sobre llenç, és un blau elèctric que realment s’experimenta entre la inquietud i la sorpresa. Em fascina com la història d’un enamorament —perquè, sense dubte, en aquest cas ho va ser— és capaç de dirigir tota una trajectòria en la història de l’art, malgrat que breu, de només set anys, interrompuda per la seva prematura mort.

Crec que la repetició, la insistència a tractar d’apamar aquell blau té el seu fonament en la noció d’un impossible. L’artista és qui prova de recuperar, reunir o restaurar una mancança —conscient o inconscient— en el treball creador. El pas de la personalitat creadora —la contemplació a la platja— i la materialitat de l’obra —el creador i la seva trajectòria— respon a la necessitat de reproduir per tal de posseir simbòlicament allò que s’ha perdut, allò que es mira amb nostàlgia i que marca per sempre, aquell objecte —idea, figura, també— que ens ha arravatat alguna cosa, que ens ha percudit amb força l’afecte, i que resta inoblidable tot esperonant l’anhel. La desmesura amb el blau és indicativa també d’una revelació de la mateixa natura a l’artista, que es convertirà, potser, en una febre de mimesi, per un procés diferent del clàssic cara a cara de l’artista que produeix l’obra: la iniciació, el baptisme del subjecte com a artista arran del xoc contra la natura, tot i que tampoc s’ha entendre el rol de Klein com el d’una contemplació passiva o desinteressada, perquè va tractar d’encabir i perseguir en la representació pictòrica aquesta experiència de sentit, la del desvetllament de la natura en la seva esplendor. La de Klein és la història d’una obsessió, i aquesta ha passat a l’altra  història en forma d’un mite, d’un conte per a adults, en paraules de Fimiani, del qual “no hi ha cap document tangible, sinó només paraules, històries i relats”. Enllà de l’interès que pot tenir la història material del moment inaugural de l’Escola de Niça o del mateix Klein com a artista, és sempre la passió que ha d’estar a la base de tot gest creatiu. La passió i l’imperatiu interior d’exposar-la.

Àngels Moreno
Escriptora i poeta, ha publicat els llibres de poesia Clarobscur (Neopàtria, 2014), Extrema al·legoria (Ajuntament de Mislata, 2015), L’usurpador (Pagès Editors, 2017) i L’agulla (Pagès Editors, 2020). Ha col·laborat amb l’artista Vall-Palou i publica en diversos mitjans, com ara les revistes Gargots i Caràcters, i a El Matí Digital.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close