Arts visuals / Exposicions

Bleda y Rosa, excavadors de la història i la memòria

Bleda y Rosa és el nom de la parella de fotògrafs formada per María Bleda (Castelló, 1968) i José María Rosa (Albacete, 1970). El seu tema fotogràfic recurrent, amb totes les ramificacions que vulguem, és l’exploració de la història i de la memòria que hi ha acumulades en certs espais –camps de futbol, cases, escenaris de batalles determinants– on aparentment avui ja no queden a penes rastres històrics ni records. La comissària Marta Dahó explica, al text del catàleg de l’exposició que fins al setembre es pot visitar al Centre KBr de Barcelona, que Bleda y Rosa investiguen “els vincles que entrellacen la història, la memòria, el paisatge i l’arquitectura”, i ho fan amb les eines i el bagatge de la fotografia contemporània.

Bleda y Rosa
Comissària: Marta Dahó
Centre KBr Mapfre, Barcelona
Fins al 4 de setembre de 2022

Concebuda com una monumental instal·lació, l’exposició ofereix al visitant tota l’obra feta fins ara per la parella de fotògrafs. Estem parlant de moltes fotografies, més de dues-centes, i com que les haurien d’haver reproduït massa petites per tal d’encabir-les totes, s’ha optat per projectar-les en diferents pantalles grans —cada sèrie en una pantalla—, que les van mostrant a un ritme regular i constant. Com que les sales estan pràcticament a les fosques, i com que les pantalles són de mida considerable, hi ha un efecte espectacularitzador en tot plegat, que no desentona amb la naturalesa en el fons greu i una mica solemne de les fotos.

BLEDAYROSA CAMPOS DE BATALLA Paso de las Termopilas

Totes les deu sèries que formen l’exposició estan fetes seguint un mateix patró formal i conceptual. La parella de fotògrafs trien una mena d’espais connotats per la seva funció humana —camps de futbol, habitatges, memorials— o bé marcats pel que hi va esdevenir en el passat —camps de batalla famosos, assentaments humans paleoantropològicament valuosos, indrets religiosos emblemàtic— i els fotografien a desenes. I ho fan sempre, en cada cas, gairebé igual: amb un enquadrament i una composició similars i des d’un mateix punt de presa.

La primera sèrie, Campos de futbol, és potser la que causa un efecte més suggeridor, ja sigui perquè és la primera i la seva recurrència i insistència hipnòtiques tenen alguna cosa de sorpresa, ja sigui perquè és la que desperta unes ressonàncies més intenses del trop mític i riquíssim del jardí desolat i del brollador eixut alcoverià (o del jardí bassanià dels Finzi-Contini, o de la casa aristocràtica del Waugh de Retorn a Brideshead), és a dir, del lloc on antany va haver-hi moviment i dinamisme i frenesí en la seva forma pletòrica de vida humana i on ara no hi ha res, i tot és buit i estàtic. Les fotos mostren un seguit de camps de futbol abandonats, on el darrer partit que es va jugar es remunta a anys o dècades enrere, però del qual encara queden signes, marques a terra, porteries amb xarxa o sense xarxa, acorralades en alguns casos per herbes i arbustos. Són camps ubicats en llocs dispars: en un descampat suburbial, al costat d’un cementiri, a tocar d’una tàpia, en una platja a frec de la mar… Són fotos en un blanc i negre sobri i gens dramàtic, que evoquen el pas del temps —el temps que ha passat—, que ressonen amb els batecs d’una vida comunitària que ja no hi és i que no tornarà, i que si irradien una força vagament lúgubre, és més pel tema que no pas per la intensitat i la intenció.

BLEDAYROSA PRONTUARIO Arte y Vocabulario de la Lengua Achagua

Són fotos estilitzades, compositivament arreglades, que respiren, que tenen una densitat amb un caient metafísic pel contrast que es genera entre les restes dels camps de futbol i els elements escenogràfics que els contrapunten: les copes primes i altes d’uns xiprers que s’alcen darrere de la paret d’un cementiri, les ones de la mar, una filera de barraques que semblen magatzems, una elegant i seca ondulació de turons, una planura que no sembla tenir final… Intel·ligentment, per tal de carregar-les d’intimitat, mai són fotos de camps sencers, només d’una part: s’hi sol veure només una porteria, un tros de l’àrea de gol…

També són fotos estilitzades i compositivament arreglades les de totes les altres sèries. A la de Campos de batalla, més conceptualment vistosa –els grans noms de la història repiquen contra els timpans i els ulls dels espectadors– i menys evocadora, s’hi veuen fotos d’Almansa (ara amb torres elèctriques i cables d’electricitat), de Covadonga (ara amb herba verda i floretes grogues), de Bailén (ara amb oliverars)… Més enllà de la voluntat de revisar els conceptes de memòria i d’història propis (i d’historiografia), no hi ha intenció ni motivació ni rerefons ideològic. Bleda y Rosa busquen, diria, una certa neutralitat, ni que sigui una neutralitat per distància i aiguabarreig: són camps de batalla on es dirimiren conflictes molt diferents i que succeïren fa segles. En aquest sentit, és significatiu que no hi hagi cap escenari, cap espai de memòria, vinculat a la guerra civil, és a dir, a l’únic conflicte del passat que encara travessa el present. Al títol de cada foto, Bleda y Rosa marquen el lloc i la data en què es va produir la batalla, com si volguessin avisar que sí, les coses i els escenaris han canviat, però potser tampoc no han canviat tant. La sèrie té una segona part en què es desespanyolitza i s’internacionalitza —entre Tours i Poitiers, el cap de Trafalgar, el pas de les Termòpiles, al voltant del castell de Muhlberg, Waterloo, Hastings, Austerlitz…—, però que funciona igual que la primera.

BLEDAYROSA ESTANCIAS Palacio de verano

La majoria dels noms ara llistats porten associats una galàxia grandiosa de referències literàries, de detalls de la història, de narratives, d’imatges, de força simbòlica. Bleda y Rosa, naturalment, en són més que conscients, i ho fan servir per reforçar el que Marta Dahó considera que són “els principals eixos discursius que han articulat el conjunt de la seva obra: la tensió entre el paisatge i el territori, els vincles entre arquitectura i memòria [això sobretot es fa palès a les sèries Ciudades, Estancias, Memoriales i Corporaciones] i el qüestionament de la història com a ciència positiva”.

Tot i que cap al final l’exposició arriba a fer-se una mica embafadora i reiterativa —el poder excavador i suggeridor i hipnòtic de les similituds i les recurrències dura el que dura—, és una exposició molt potent, que inunda visualment l’espectador i que l’estimula en la seva percepció alhora sensible i intel·ligent del temps que passa i ens defineix i que se’ns emporta i ens deixa enrere.

Pere Antoni Pons
Pere Antoni Pons (Campanet, Mallorca, 1980). Periodista i escriptor. Ha publicat, entre altres, els reculls de poemes 'El fibló i la festa' (2003), 'Fervor tan fosc' (2006), 'Aquí, on passa tot' (2017) i 'Canvi de guàrdia' (2019), els llibres entrevista 'La vida, el temps, el món: sis dies de conversa amb Joan Francesc Mira' (2009), 'Guillem Frontera. Paisatge canviant amb figura inquieta' i 'Conversaciones con Jean Marie del Moral' (2018), les novel·les 'La felicitat dels dies tristos' (2010), 'Tots els dimonis són aquí' (2011) i 'Si t’hi atreveixes' (2014) i el llibre de perfils 'Un arxipèlag radiant' (2019). Col·labora regularment en premsa fent entrevistes, articles d’opinió, crítica literària i d’art, i reportatges i cròniques de temàtica cultural i sociopolítica.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close