World Arts / Art & Science
Píndoles d'art i ciència

Bosch&Simons: «en els processos creatius, que de cap manera són lineals, s’hi troben moments especials on certs canvis sobtats suposen passes gegantines en el camí de les solucions.»

Read it in English

Des de l’inici de la seva col·laboració en 1985 a Amsterdam, Bosch & Simons www.boschsimons.com  han estat implicats en actuacions, concerts i produccions teatrals. Des de 1990, però, se centren especialment en el desenvolupament de màquines musicals autònomes, un treball reconegut pels premis internacionals més importants, com ara la Nica d’Or al Prix Ars Electronica de Linz (1998), Concours International de Musique Eléctroacoustique et d’Art Sonor de Bourges (2002) i VIDA 6.0 (2003).

Simone Simons i Peter Bosch

Simone Simons, que reacciona la primera a les nostres preguntes, ens fa veure que si entre les ciències i les arts hi ha força similituds, també s’hi donen moltes diferències. Insinua que la mentalitat creadora, la creativitat i la capacitat de fer preguntes podrien ser condicions compartides entre científics i artistes, però té molt clar que les responsabilitats socials de la comunitat científica són ben diferents de les de l’artística. Ciència i tecnologia es veuen forçades a respondre a una única realitat, mentre que la comunitat artística, que no té els mateixos objectius i no està obligada a obtenir respostes úniques de l’anàlisi de la realitat, és, de fet, una entitat creadora de realitats múltiples. Ells, que empren força la tecnologia en llurs treballs i cerquen models en la comunitat científica i en la manera en que investiga i fa troballes, es comporten de forma similar : cerquen, troben, analitzen, continuen cercant i trobant i tornen a analitzar en un tirabuixó que mai no acaba. 

Was-der-wind-1990-
Was der wind zum Klingen bringt, Energieën, Stedelijk Museum, Amsterdam, 1990.

Bosch & Simons van començar a treballar en el domini de la física i gairebé des del començament de la seva col·laboració van estar interessats en el disseny d’instal·lacions basades en dispositius físics caòtics. Sempre ha estat important per a ells que una instal·lació pogués tenir la seva pròpia vida sense que ells la controlessin completament. És evident, però, admeten, que cal controlar algunes coses; per exemple, que les instal·lacions no caiguin i que no siguin perilloses, però els moviments i el sons que produeixen mai són fets completament controlats ni predictibles. A més, varien contínuament durant el temps d’exposició, que pot ser d’un o dos mesos. Algú pot arribar en un moment i experimentar una petita part de la composició generada com a resultat del disseny d’un comportament caòtic, però mai no li serà possible d’experimentar-la tota sencera.

2-ESO-tArt91-1991
Electric Swaying Orchestra, tArt Festival, University of Twente, Enschede, 1991.

Peter Bosch insisteix en el fet que la seva recerca depèn molt d’una idea inicial. Entre les seves obres hi ha una gran família de treballs que funcionen amb la vibració. En general, una font vibratòria fa entrar en moviment la resta dels elements de la instal·lació. Ens posa com a exemple Cantan un Huevo, una construcció vibrant integrada per un gran nombre de contenidors de vidre, que va sorgir d’una experiència al transbordador entre Dinamarca i Noruega. Hi havia una botiga de begudes espirituoses. La vibració del grans motors del vaixell, transmesa a les estanteries i a les ampolles, generava un so que viatjava d’esquerra a dreta per tota la botiga d’una forma rítmica molt interessant. És així que van pensar en construir una peça de vidres vibrants; i la recerca va ser llarga. A vegades, però, explica Bosch, les coses van molt ràpides i la recerca és curta. Tot depèn dels problemes que enfronten i que han de solucionar igual que si fossin científics. A voltes hi ha limitacions de temps molt estrictes, perquè les obres poden ser objecte d’algun encàrrec. Però també pot passar que una idea romangui al calaix durant molt de temps fins que, de repent, cristal·litza; i això és un tret que Peter Bosch atribueix també al treball científic. I rebla : en els processos creatius, que de cap manera són lineals, s’hi troben moments especials on certs canvis sobtats suposen passes gegantines en el camí de les solucions.

3-Cantan Oslo-2001
Cantan un Huevo, Ultima Festival, Henie Instad Kunstsenter, Oslo, 2001.

Molt sovint, Bosch & Simons usen motors elèctrics industrials amb peces excèntriques que, en voltar, transmeten vibració. Si la freqüència de vibració dels motors coincideix exactament amb la freqüència de ressonància d’una construcció a la que es connecten, tot comença a bellugar. Aquest principi rau en molts dels seus treballs, però a vegades les peces, encara que sembli paradoxal, ens explica Peter Bosch, també requereixen sons subtils, i això els duu a la recerca de vidres especials amb marges dinàmics grans. 

Acuática
Acuática, RRRR-Festival, Teatre del Raval, Gandía, 2021.

Al respecte dels fets que inicialment donen lloc a les obres, Simons mostra interès especial en fer palès que normalment comencen perquè experimenten quelcom de vital que volen comunicar a altres persones. La millor manera és per mitjans del teu treball, que esdevé una mena de llenguatge confrontador d’experiències amb qui gaudeix de les peces. D’aquesta confrontació, completa Bosch, sorgeixen tresors inesperats quan algú amb bones i estimulants experiències, però completament diferents de les seves, proposa interpretacions i usos més o menys sorprenents que ells mai no havien somiat. Per exemple, de Krachtgever, una potent barreja de caixes de fusta i molles metàl·liques que plegades fan un mur, si bé el més banal que la gent ha vist és una al·legoria al sexe, altres han suggerit mantes vegades que la peça podria ser interpretada com un memorial als jueus que els nazis enforfollaven en trens per a dur-los als camps d’extermini. En aquest cas, Bosch & Simons no cercaven al·ludir a aquesta qüestió en particular, però celebren que les interpretacions de la gent enriqueixin els seus treballs.

Krachtgever, Garage Festival, St. Jakobikirche, Stralsund, 2003.

Simone Simons veu clara la relació entre la incertesa predominant en la natura, que els humans no semblem acceptar gaire, i les seves màquines musicals, que, ens recorda, estan dissenyades com a dispositius no totalment controlables, on una part exhibeix sempre un comportament exploratiu, impredictible, similarment a la natura, que presenta comportaments biològics i geològics impredictibles i de control imposible. Ens prevé : creiem que tenim el control de les coses, però anem força errats, perquè, en realitat controlem ben poc.  El planeta vibra; pots pensar que estàs parat i assegut, però mai no és així, perquè el món vibra contínuament. Vam tots haver d’improvisar en veure’ns immersos en la pandèmia, recorda; i per a ells, aquesta situació d’imprevisibilitat té interès especial per la similitud amb el comportament de les seves màquines. D’alguna manera, la vida i la natura confirmen el seu treball.

Springtime in a Small Town, Klankenbos, Neerpelt, 2006.

Bosch & Simons viuen en una zona rural de València on l’entorn acústic és totalment diferent del d’una ciutat i per això, ens asseguren, poden treballar amb total concentració. Troben curiós que molta gent procedent d’entorns urbans, especialment sorollosos, doncs, pensi i digui d’ells que fan soroll. No hi ha problema si ho perceben així. Ells, però, veuen i pensen el que fan com a música, perquè, en certa manera, defensen, en les seves obres, malgrat els dispositius caòtics, sempre hi ha organització.  Penses, sents o veus en funció d’allà on vens o vius, concloueixen; i es mostren encantats que així sigui, perquè els hi agrada la realitat.

Arrhytmia
Arrhythmia (with Sergey Kostyrko), Finding Affinities, Kunstmuseum Moritzburg, Halle (Saale), 2019.

Allà on viuen, la gent no rep les influències de tot allò que condiciona l’experiència urbana, de maneres variades dictadora del que s’ha de comprar o no, del que s’ha de fer i no fer. Cal ser molt creatiu si ets lluny de les influències dels discursos publicitaris. Has de trobar les solucions per tu mateix; inventar coses. No pots anar a la botiga i comprar-les, perquè no hi ha botiga. Probablement, a causa d’aquesta cultura de la improvisació que quan ells varen arribar ja hi era, en dir que eren artistes i mostrar les seves obres, la gent, com se’ls feia complicat de veure’ls com a artistes, opinava que eren inventors. I això, ens diuen, és una manera interessant i diferent de veure la qüestió art-ciència-tecnologia-societat. Es notable que la música per ordinador i l’art electrònic, que empren l’electrònica o l’alta tecnologia, estiguin tan vinculats als entorns urbans. Amb les comunicacions actuals i els ordinadors, cada vegada més petits i ràpids, no cal ja tenir relacions amb cap gran institució, perquè és possible crear art electrònic en qualsevol lloc; tanmateix, la gran majoria d’artistes electrònics encara viu en entorns urbans.  Per què no al món rural? Es una decisió que, segons el parer de Peter Bosch, potser hauria de prendre molta més gent.

Ultimo Esfuerzo
Último Esfuerzo Industrial, A.N.T., Galeria Punto, Valencia, 2015.

Foto d’encapçalment: Manolo Portolés

Josep Manuel Berenguer
Josep Manuel Berenguer és coordinador i professor de Psicoacústica i Música experimental del Màster en Art Sonor de la UB i director l'Orquestra del Caos. President d'Honor de la International Conference of Electroacoustic Music del CIM / UNESCO, President de Quantum Art Lab, membre del Patronat de la Fundació Phonos i del grup MISAME. El seu treball inicialment electroacústic s'ha orientat a la instal·lació, al temps real i a la interactivitat. Les temàtiques desenvolupades inclouen qüestions relacionades amb la filosofia i la història de la ciència, els límits de llenguatge, l'ètica, la vida i la intel·ligència artificial, la robòtica, el metabolisme de la informació, així com els límits mateixos de la comprensió i la percepció humanes del món. Luci, que explora els comportaments complexos emergents de superposicions d'elements simples, va rebre el Premi ARCO-Beep d'Art Electrònic.
Ebe Giovannini
Etnoantropóloga audiovisual, especialitzada en documentals radiofònics. Col·labora amb RAI3 Ràdio i Radio Svizzera Italiana. També, amb la Superintendència d'Etruria Sud i el Museu de Vila Giulia, Roma.
Es realitzadora de documentals antropològico-arqueològics, sovint seleccionats en nombrosos festivals a itàlia, Espanya, França, Croàcia, Moldàvia i Sèrbia.
A partir de l'exploració del món de les imatges i la reflexió sobre la seva significació, es va centrar en els aspectes paisagístics del so, en la memòria de les veus, l'oralitat i l'experimentació amb noves formes de contar històries. Des de 2007, la perquisició s'ha convertit en el camp de proves habitual des d'on elabora els resultats de les seves produccions.
D'ençà de la seva participació al Màster en Art Sonor, els seus interessos se centren en l'ecologia acústica i les instal·lacions sonores.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close