World Arts / Art & Science
Sons en causa

Bosque Nuboso · Monteverde

Read it in English

En poc temps hem ascendit mil metres i el paisatge ha canviat completament. Per fi. Hi ha molta humitat. Monteverde és una estació ecoturística, però això no implica que sigui una meravella. De fet, dubto molt que la gran afluència de públic a aquest tipus d’instal·lacions sigui respectuosa amb l’entorn o el protegeixi.

Potser mitiguen els efectes de l’accés indiscriminat a la natura, però Costa Rica és un país petit i les seves selves, també petites. La reserva biològica Bosque Nuboso Monteverde pertany al Centro Científico Tropical, que l’administra i, entre altres funcions, emet un certificat de solvència turística sostenible.

Ens hem acostat al lloc on ahir vàrem sentir per primera vegada el cant fascinant d’un l’ocell. El so és estranyament metàl·lic, com el resultat d’una modulació en anell, aquell procediment tan present en la música electrònica dels anys seixanta. Penso això i un so nou pren el protagonisme del meu camp acústic : no puc assegurar si és tracta o no del cant d’un d’aquests batracis que sonen com una sirena. De cop, tots els animals han quedat a distància. És com si ens haguessin vist. Segur que ens han vist. Habitualment, en instal·lar-nos per a fer un enregistrament, el restabliment de l’ordre sonor triga una una bona estona en arribar. Però aviat alguna cosa canvia. Sembla que el nostre ocell meravellós vol acostar-se’ns. No és clar encara. Es fa difícil parlar de perspectives quan la font general de fons és tan poc densa com el cant de les colònies d’insectes que ara sentim per aquí. És l’hora dels ocells, però els percebem encara massa tímidament, com els batracis, també molt ocasionals.

Bosque Nuboso Monteverde des de l’aire

L’indret és evocador. El presideix una vella ceiba, llar de moltes altres plantes; probablement, és refugi de centenars d’espècies vegetals i animals. De tant en tant, escolto quelcom que sona a moble de fusta que frega sobre un sòl també de fusta. Ja ho havia sentit fa una estona, però altres sons m’interessaven massa. La quantitat de plans sonors és impressionant aquesta tarda, però el nostre objectiu, l’ocell de cant metàl·lic i cristal·lí s’allunya cap al fons de la vall i per una estona ens deixa a soles amb el cantus firmus rítmic d’un ocell més persistent. El tret més comú de tots els sons ara és que es produeixen esporàdicament. També el vent és esporàdic, quan, com ahir, agita només les copes dels arbres. Per una estona, l’únic so que persisteix és el del batraci-sirena. Em faig conscient d’ell quan els altres sons abandonen l’escena, però per fi, l’au de cant metàl·lic i cristal·lí arriba i, per uns segons, els sons fins ara tan persistents s’esmunyeixen. No és que els altres animals li tinguin por o respecte, perquè tornen de nou a la càrrega i ella, aparentment aliena al que l’envolta, continua el seu cant, tan estrany, tan subtil. El grinyol de fusta també torna i, un segon després, quan la tempesta brama lluny, el vent agita de nou les branques més altes i dóna pas a la coloració electrònica del principi, a càrrec ara d’un ocell de cant més habitual -jo el simularia amb una modulació de freqüència sobre la freqüència de tall d’un filtre ressonant-, que comenta la tempesta. Lleus moviments dels arbres, brisa i una tempesta llunyana que, si es manifestés de forma continuada, semblaria un avió. Però no. És una simple tempesta i algun insecte nocturn tímidament la invoca quan a l’ocell modulador de filtre ressonant se li acut de puntuar-la.

A l’interior del bosc humit

De manera vacil·lant, la cigala nocturna, un grill, potser, inicia el seu cant. Algú claca i puntua les frases del nostre ocell. Alguna gota cau i això sembla donar pas a nous insectes nocturns que callen novament. Encara no s’instal·len en el seu cant. El cantus firmusrítmic de tant en tant calla i torna a començar, la tempesta s’acosta i el nostre l’ocell es manté a distància segura de nosaltres. Mai no s’acosta massa. L’hora va canviant. Les cigales que sonen a ritme de clave són cada vegada més freqüents i el cant metàl·lic i cristal·lí es fa més electrònic quan els intervals dominats oscil·len entre sisenes majors i menors. La selva s’anima quan dues d’aquestes aus meravelloses canten i plegades construeixen contrapunts de color en les superposicions de freqüència. Aquests xocs de partícules sonores produeixen espurnes i encara que parteixin de freqüències bàsiques diferents, el material melòdic es transposa d’un ocell a l’altre.

L’ocell modulador de la freqüència de filtre ressonant és enorme. L’he vist quan canviava d’arbre. Les cigales-clave, que volen mentre canten, ens envolten lentament, però passen de llarg mentre el cant de metall, cristall i vent, que persisteix en les seves sisenes electròniques, se’ns acosta. Ara sí. Persistència és el que requereix la natura. Aquí el sento amb la seva sisena repetida i acabant a vegades en una modulació de freqüència, similar a la de l’ocellot, però menys intensa. La tempesta brama amenaçadora i les gotes, de moment poques, se senten caure al nostre voltant. Em sorprenc en fer-me sobtadament conscient que el cucleig no s’ha repetit més.

En Carlos ha decidit allargar l’enregistrament una estona més, perquè el paisatge sonor es fa encara més interessant. L’ocell de cant misteriós és a prop. L’acompanyen uns altres de cant repetitiu que es contesten en la llunyania. Semblava que s’afermaven les cigales nocturnes, però són com les d’ahir : van i vénen. En aquesta selva tot belluga. El cant de metall, cristall i vent no tan sols conté sisenes. També hi intervenen quartes i segones majors i menors, però al seu productor li agrada la repetició d’intervals de quarta o de sisena, que emet amb una coloració semblant a la dels sons eòlics de les flautes.

El tro ha estat molt llarg ara. Sembla que el borinot vol estrafer-lo, igual que un esbategament que sona més tard i quelcom d’inidentificable un xic més llunyà. Eòlics i modulació en anell amb una certa modulació de freqüència. Sinusoidals modulades i l’au aquesta enorme que es posa en un arbre proper. La veig. Diria que és un voltor, però no el situo aquí. El seu petarrelleig es distancia una mica, com el rebombori greu, que ens diu que potser la tempesta ja no ens amenaça. Mentre la nostra au màgica continua el seu cant impredictible, les altres, sense fer-li cas, criden als seus i el gegant solitari insisteix en un nou petarrelleigd’èxit dubtós : no escoltem cap altre de la seva espècie. Ni proper ni distant. Solitud.

Ara que marxem, el cant de cristall, metall i vent sembla voler seduir-nos amb la seva major proximitat i noves variants. Terceres menors ascendents i descendents acompanyen les cigales-clave, que dancen al voltant nostre. La selva ha premiat el nostre silenci.

.

Nord 10 18.156 – Oest 084 47.447 · 16.04 · 16.04.201

Sons en Causa

Sons en Causa és un projecte de l’Orquestra del Caos basat en el registre del patrimoni sonor propi d’una sèrie de contextos culturals on a l’entorn mediambiental, a causa del creixement econòmic, són previsibles canvis irreversibles a curt i mitjà termini. Les diversitats cultural i biològica, encara enormes, són massa fràgils. Mereixen ser tingudes en compte i la seva gran importància, divulgada. El patrimoni intangible, i amb ell, el sonor, està seriosament amenaçat en molts llocs del món. Un cop produïts els canvis que ara ens semblen inevitables, els sons, i amb ells les seves causes, hauran desaparegut per sempre.

Enregistraments: Carlos Gómez

Josep Manuel Berenguer
Josep Manuel Berenguer és coordinador i professor de Psicoacústica i Música experimental del Màster en Art Sonor de la UB i director l'Orquestra del Caos. President d'Honor de la International Conference of Electroacoustic Music del CIM / UNESCO, President de Quantum Art Lab, membre del Patronat de la Fundació Phonos i del grup MISAME. El seu treball inicialment electroacústic s'ha orientat a la instal·lació, al temps real i a la interactivitat. Les temàtiques desenvolupades inclouen qüestions relacionades amb la filosofia i la història de la ciència, els límits de llenguatge, l'ètica, la vida i la intel·ligència artificial, la robòtica, el metabolisme de la informació, així com els límits mateixos de la comprensió i la percepció humanes del món. Luci, que explora els comportaments complexos emergents de superposicions d'elements simples, va rebre el Premi ARCO-Beep d'Art Electrònic.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close