Producte d’una vida entre Àfrica i Europa, Zoulikha Bouabdellah (Moscou, 1977) qüestiona les dicotomies i explora amb la seva obra les similituds entre Orient i Occident. L’artista visual franco-algeriana intervé pintures icòniques europees amb motius orientals per establir un diàleg entre dues tradicions aparentment oposades. Ara, la galeria Imaginart de Barcelona inaugura ‘La memòria de la línia’, una exposició de l’obra més recent de Bouabdellah.
Dins el museu que dirigia la mare, el despull era permès. La nuesa no l’escandalitzava, a ella, que havia crescut envoltada d’aquelles obres de grans artistes europeus. En canvi, s’entretenia endevinant la sorpresa que la pell descoberta —d’oli o de marbre— produïa en els ulls desacostumats dels visitants del Museu Nacional de Belles Arts d’Alger. Més tard se n’hi aniria a viure, a França, al bressol de Delacroix, d’Ingres, de Chassériau i de Maillol, per estudiar-hi art. Així, Zoulikha Bouabdellah creixeria entre Algèria i França, el carrer i el museu, Orient i Occident: dos mons sovint percebuts com a antagònics que l’artista entén i reivindica com ben semblants.
Passejant per l’exposició que inaugura a la galeria Imaginart de Barcelona, ‘La memòria de la línia’, Bouabdellah s’atura davant d’una de les obres de la col·lecció. “Quan miro una pintura occidental, la miro a través del que sé, del meu coneixement de la cultura oriental. Per això [en les meves obres] barrejo idees que creiem que són oposades, però que realment no ho són —explica l’artista—. Són complementàries”.

Com en els altres collages de la sèrie ‘Fil rouge’, Bouabdellah treballa amb pintures clàssiques europees retallades, pintades, cosides i superposades. Si hom hi para atenció, veu com les superposicions calidoscòpiques dibuixen, també, motius orientals, que recorden a les catifes perses. “A les catifes hi ha composicions abstractes que tenen significats específics. Per exemple, aquesta representa l’univers”, diu l’artista, tot assenyalant una de les seves obres. “El medalló central i els seus apèndixs representen el sol i els planetes, i les cantonades són els quatre elements, aigua, terra, foc i aire”. Això —explica— és la base de la filosofia grega.
El que Bouabdellah llegeix a la catifa persa es troba, també, a moltes pintures occidentals. “Per exemple, a la Gioconda. Ella és el centre de l’univers i darrere seu hi ha aigua, amb el riu; terra, amb les muntanyes; aire, amb el fum i foc, en la seva vida.” Així, amb aquestes comparacions simbòliques, és com l’artista franco-algeriana pretén fer dialogar les dues tradicions per ressaltar les similituds entre els territoris. “Vull fer una connexió, cosir les dues cultures. A Orient i a occident parlem del mateix, ens preocupen les mateixes coses, només ho representem diferent”, assegura.

Autocensura després dels atemptats de París
Parlar sobre la relació d’Orient i Occident no li ha estat sempre senzill, a Bouabdellah. El 2015 es va veure obligada a retirar la seva obra de la mostra ‘Femina ou la réappropriation des modèles’, que s’havia d’inaugurar al Pavelló Vendôme de Clichy (França) poques setmanes després dels atemptats de París, per qüestions de seguretat. Silence, l’obra retirada —que ara és una de les peces més emblemàtiques de la Col·lecció d’Art Prohibit del Tatxo Benet—, és una instal·lació que presenta una trentena de catifes perses sobre les quals hi ha col·locades parells de stilettos blancs.
Amb aquests dos elements als antípodes conceptuals, l’artista volia qüestionar els límits de l’espai sagrat i la profanitat. “Silence va sobre el xoc entre els països musulmans i els occidentals, que es representa amb les sabates de taló sobre les catifes”, diu Bouabdellah. “Aquestes sabates es lliguen sovint amb les dones lliures i poderoses, però alhora són un objecte de la societat patriarcal. Què vol dir ser una dona moderna? Potser ets una dona lliure o potser ets un objecte”, afegeix.

Bouabdellah, que ha passat per Barcelona per inaugurar la seva nova mostra, però que se’n torna al Marroc a celebrar el final Ramadà amb la seva família, vol guardar les seves conviccions religioses per la intimitat. No obstant això, està convençuda que les dones musulmanes pateixen una situació desigual, a l’Islam: “crec que el problema de la religió és que l’han interpretat els homes”.
Ser dona algeriana a França
Per l’artista, viure entre Orient i Occident era molt més senzill quan a Orient i a Occident els separava el llindar de la porta del museu de Belles Arts que dirigia la mare, al centre de la capital algeriana. Més tard, en deixar Alger enrere per marxar a París a estudiar, ja no era ella, només, qui observava les faccions d’aquells personatges europeus. Ara, els personatges europeus li tornaven la mirada. I massa sovint aquells ulls francesos no veien només una jove algeriana sinó que trobaven, en la Zoulikha igual que en tantes altres persones nord-africanes, l’encarnació de tota una història colonialista.
“Ser una dona a algeriana a França et posa directament en una posició en què has de lluitar. Allà ets un cos polític. No pots triar. Semblar una dona nord-africana i et converteix en un tros d’història”, explica. Malgrat que la Zoulikha va néixer quinze anys després que Algèria s’independitzés de França —el 1962—, l’artista ha hagut de donar moltes més explicacions de les que hauria volgut. “No pots evitar carregar el pes de la història. I si no pots evitar-ho, val més posar-t’hi de cara”.

Destruir l’equilibri per alliberar la passió
La relació entre Orient i Occident no és l’única que Bouabdellah explora amb la seva obra. En una de les seves pintures més abstractes, l’artista explora la relació entre la passió i la violència. “Generalment, el cos és una representació de la simetria, de l’harmonia, de l’equilibri. En canvi, aquí el cos és asimètric, així l’allibero perquè visqui com vol”, explica. I afegeix que, en aquest llenç s’hi pot llegir llibertat, desig i passió, però també violència i dolor. “O tot alhora, fusionat”, diu, tot difuminant, un cop més i a consciència, la línia que separa tota dicotomia.