Una dona en un món d’homes. La fragilitat de la seva figura delicada contrastava amb la fermesa del seu caràcter. La seva vasta cultura es feia sentir fins i tor en la conversa més exigua. I és que la cultura li venia de bressol… Es deia Brigitte Baer, una dona ferma que ha quedat unida per sempre a Pablo Picasso pel seu catàleg raonat dels gravats de l’artista.
En realitat Brigitte Baer, es deia Brigitte Leclerc. Com a moltes dones, va adoptar el nom del marit al casar-se i mai el va deixar. A França, com en altres països, això és habitual. Nascuda a París, el dia 9 juny de 1931 va viure en la ciutat de la llum fins a la seva mort, el 15 de novembre de 2005. Allí, en una galeria de la Quai Voltaire, prop del seu domicili, és on vaig conèixer la seva mort. La vaig sentir. A desgrat meu, la vaig conèixer poc. Va venir a Barcelona amb motiu de l’exposició Picasso gravats 1900-1942 (1998) que ella va comissaria al Museu Picasso. Aleshores era la directora del museu la Maria Teresa Ocaña amb qui ella tenia una excel·lent relació. En aquest marc, vam compartir algun que amb conversa sempre animada, tenia un gran sentit de l’humor, i sempre molt interessant.
Així mateix, el nebot de Baer, David Leclerc, afirma que «el seu millor amic [de Baer]» a Barcelona era el galerista Paco Rebés, el qual va suggerir al mateix Leclerc la donació de «l’arxiu de la meva tia al Museu Picasso de Barcelona. De seguida vaig comprendre que allò prenia tot el sentit. Brigitte tenia un fort vincle amb aquesta ciutat que estimava i que visitava amb regularitat.»
Com he dit, la cultura li venia del bressol. Era descendent d’una nissaga d’editors i llibreters, les edicions Armand Colin, fundades per aquest, el 1870, a París, especialitzades en manuals escolars. A la seva mort, el 1900, prengué el relleu el seu gendre Max Leclerc i els hereus del seu soci Lecorbeiller.
Brigitte Leclerc va rebre una formació impecable que consolidà al prestigiós Institut des Sciences Politiques (Sciences Po). Als divuit anys, va treballar una època a l’empresa familiar. Després, convertida ja en Brigitte Baer, organitzà amb el seu marit un saló molt reconegut a Saint-Germain-des-Près, i dirigí la secció de bellesa de la revista Jour de France, setmanari femení francès impulsat per Marcel Dassault amb el grup de comunicació Havas, el novembre de 1954.
Però, heus aquí que, el 1975, la vida professional de Brigitte Baer va donar un tomb irreversible. Després de la mort de Picasso, el 1973, la Succession Picasso va impulsar l’inventari de les obres conservades per l’artista: un patrimoni ingent d’obra plàstica i d’arxiu personal.
S’encarregà a Maurice Rheims, comissari-taxador de subhastes, la taxació del llegat de Picasso. Aquest prestigiós expert va seleccionar tres persones de gran solvència professional: Brigitte Baer, Christine Piot (esdevindrà gran experta picassiana i en especial de l’escultura de l’artista i de la seva poesia) i François Bellet jove treballador de l’equip de Rheims.
En aquest context, Rheims proposà a Baer l’inventari del grup més nombrós i complex del patrimoni del que es va dir «l’herència del segle», l’obra gràfica. Baer va acceptar el repte i aquella comanda puntual de treball es convertí en la seva professió i passió. Per què per dedicar-te al gravat de Picasso com ella ho va fer, l’has d’estimar com el mateix artista va estimar aquest art difícil i enrevessat en el qual l’artista se socialitza amb un equip per a portar a terme el seu treball: impressors, mestres de taller, editors…
Baer es va passar anys treballant en l’inventari, cinc segons ella mateixa manifestà: «[…] des de començament del 1975 a la fi del 1980, després d’unes massa curtes immersions en l’arxiu i la biblioteca personal de l’artista, vaig treballar en el que s’anomena la Succession Picasso. Inventari, dació, repartiment… I és clar, a banda de l’obra gravada, he treballat també amb la resta de l’obra, cosa que m’ha servit molt per als gravats, sobretot per a la datació.»
La família Picasso li va fer confiança. Així mateix, durant el procés de treball, tingué el suport de dos homes crucials per a la tasca que se li havia encomanat, com hem apuntat per a l’inventari de l’obra gravada.
Un era Georges Bloch, «el vell Bloch», com nomenaven a l’industrial zuriquès del tèxtil, col·leccionista d’obra gràfica de Picasso i autor dels quatre volums del catàleg Picasso. Catalogue de l’œuvre gravé et lithographié, publicat a Berna per Kornfeld i Klipstein, entre 1968 i 1979.
L’altre home era Bernhard Geiser. Aquest especialista fou fonamental per a Baer. D’origen suís, era un bon col·leccionista de gravats de Picasso. Publicà dos volums del catàleg raonat Picasso peintre-graveur. Catalogue illustré de l’œuvre gravé et lithographié. 1899-1931.
Un tercer home cabdal en aquesta història fou el marxant de gravats bernès Eberhard W. Kornfeld que li presentà el mateix Bloch. Kornfeld es convertirà en l’editor dels set volums del seu catàleg raonat.
Però Baer també agraí al llarg de la seva vida l’ajuda dels, com bé apunta Brigitte Léal, «els últims artesans o testimonis» dels gravats de Picasso: els col·laboradors i hereus del gran impressor Roger Lacourière, la seva muller Madeleine Lacourière, i el seu successor Jacques Frélaut; els germans Aldo i Piero Crommelynck; Hidalgo Arnera; els editors Gustau Gili i Pierre-André Benoit (PAB); Hélène Iliazd, Ilia Zdanevitx…
De la figura de Brigitte Baer qui millor en poden parlar són el seu nebot David Leclerc i la que va ser una gran amiga seva, Brigitte Léal, per altra banda, reconeguda especialista de la vida i obra de Picasso. Així ho han fet i a ells em remeto.
El treball de Baer, va partir de l’estudi previ de Geiser. El galerista E.W. Kornfeld havia publicat, com hem comentat, els dos volums del catàleg raonat dels gravats del malagueny treballats pel Dr. Bernhard Geiser. El mateix galerista apuntà que, segurament, aquest va començar la recerca del gravat de Picasso estimulat pel també marxant Daniel-Henry Kahnweiler, el 1930 o el 1931.
El primer volum es va titular Picasso peintre-graveur. Catalogue illustré de l’oeuvre gravé et lithographié (Galerie Kornfeld. Berne, 1933). Abraçava els gravats de 1899 al 1931. Fou una obra capdavantera i de referència. Una recerca curosa d’anys feta amb la col·laboració del mateix artista amb el qual continuarà treballant fins a la Segona Guerra Mundial (1939-1945). Després d’un període d’interrupció, va reprendre el treball el 1955 i fins al 1964. El 1968, un any després de la seva mort, la casa Kornfeld i Klipstein de Berna publicà el segon volum que compren l’obra gràfica realitzada per Picasso entre 1932 a 1934.
Aquests dos volums seran vitals per a la recerca empresa per Brigitte Baer, la dona que dedicà bona part de la seva vida a l’estudi del gravat de Picasso, la dama del gravat picassià.
