Arts visuals

Brigitte Szenczi i Juan Antonio Mañas. Dues maneres d’entendre l’art

El mirall com a objecte de contemplació

El mirall és un objecte que ja s’utilitzava a l’antiguitat, com per exemple a les civilitzacions egípcies, gregues, etrusques i romanes. Solien tenir formes ovalades o rodones, encara que posteriorment també n’hi ha de quadrats o rectangulars. En els seus inicis eren de metall, sobretot d’argent, bronze i coure. No va ser fins al segle XII que apareix el vidre i el cristall de roca damunt d’una làmina de metall, i aleshores ja van ser més populars a les cases.

Ara bé, també hi ha altres maneres d’observar la imatge pròpia, com són les de les aigües cristal·lines d’un riu o llac. Respecte de la mitologia, sobretot quan es fa referència a les supersticions, atès que la projecció de la imatge s’associa al món dels esperits o ànimes, cas dels vampirs, éssers sense ànima, la figura dels quals no queda reflectida. El mirall, doncs, com assenyala l’historiador de l’art Sergio Fuentes, és el “portal a altres mons on tot és possible; en definitiva, un portal a l’infinit”. Cal tenir present també el mite de Narcís, un personatge de gran bellesa que s’enamora del seu propi reflex, ja que passava molt de temps contemplant-se en un rierol.

Szenczi i Mañas. La dualitat de l’art

Brigitte Szenczi i Juan Antonio Mañas. Especulacions entorn d’un mirall
Sala Parés
Petritxol, 5 Barcelona
Fins a l’11 de juny 2022 

Partint de les infinites possibilitats que els miralls poden influir en l’ésser humà, els artistes Brigitte  Szenczi (Budapest, 1943) i Juan Antonio Mañas (Madrid, 1946) mostren una sèrie d’obres a la sala Parés on el protagonista  és el mirall, a través de la pintura i dels objectes o petites escultures, com si es tractés d’un diorama. Els dos artistes treballen conjuntament, però a diferència d’altres autors, com els germans Santilari que pinten a quatre mans el mateix quadre o de la parella de performers britànica Gilbert & George com a escultures vivents,  ells ho fan per separat, ja que cadascú té la seva pròpia personalitat, però els uneix el mateix tema i espai escènic, encara que algunes de les seves obres les signen tots dos.

La seva relació professional s’inicia a principis de 1977 quan s’instal·len a Barcelona, ciutat on resideixen i tenen el taller. Scenczi es va formar com a dibuixant i dissenyadora de moda a París, ciutat on va viure fins als 26 anys. La seva mare era francesa i el seu pare un hongarès que va ser deportat pels nazis. Mañas va estudiar a les facultats de Filosofia i Lletres i a l’Escola d’Arts i Oficis de Madrid i posseeix la Medalla d’Or al Mèrit en les Belles Arts. Exposen a la sala Parés des del 2006. Per a Mañas el que és important sol ser el món del cinema i dels llibres, mentre que per a Scenczi el que li interessa primordialment és el món dels somnis i la fantasia.

Juan Antonio Mañas. Miradas crucadas. 2021

Les seves creacions es mouen entorn del realisme, en què la mitologia, el passat i els records apareixen immersos en un àmbit arquitectònic d’una forçada perspectiva i una posada en escena agosarada, com si es tractés del teatre de la vida. La primera experiència conjunta va ser en una exposició que feia referència al cinema clàssic, concretament al cinema mut fins als anys cinquanta, on exhibien una sèrie de caixes, com una mena de teatrets en relleu que a mesura que ha anat passant el temps han guanyat profunditat, com es pot contemplar ara a la sala Parés.

La primera vegada que vaig veure els seus treballs va ser l’any 1998 amb motiu d’una exposició a la desapareguda galeria 4art, situada al carrer Boters al barri Gòtic de Barcelona, on la peça principal era una “casa-mandala”, un políptic en forma de creu on al mig hi havia una mena de laberint. En total estava compost per una vintena d’habitacles. Aquesta casa-mandala la van tornar a presentar un any més tard a Manresa, de la que Josep Maria Cadena va comentar que “en aquestes pintures es troba el realisme més exigent, però la filosofia que les inspira supera la representació de persones, llocs i objectes”.

Tanmateix, no serà fins al 2003 quan van exposar a la galeria Llucià Homs, que ja s’havia desplaçat al carrer Consell de Cent, que s’endevina una nova manera de treballar, mitjançant “la ciutat dels passatges”, on es podien contemplar al·legories, mites i simbologies diverses, partint d’un llibre que no va arribar a finalitzar el filòsof alemany Walter Benjamin titulat “The Arcades Project” i conegut com el “Llibre dels Passatges”. Charles Baudelaire afirmava que “tot l’univers no és més que un magatzem d’imatges i de signes”, que reflecteix perfectament l’ideari dels artistes. Als seus treballs se’ls relaciona amb els creadors del metarrealisme i de la metafísica, en clara al·lusió a les arquitectures impossibles de De Chirico.

Especulacions entorn d’un mirall

Per a Mañas, els seus quadres iconogràfics són “paisatges emblemàtics on hi ha un misteri a descobrir”. Aquest comentari el va fer amb motiu de la primera exposició a la sala Parés l’any 2006, on van mostrar una sèrie d’obres realistes a través de retrats i escenes de personatges famosos relacionats amb el món del setè art, com per exemple Marlene Dietrich, Edward G. Robinson i Brigitte Bardot, entre d’altres. Ara, a l’exposició Especulacions entorn d’un mirall, el protagonista és un objecte ben habitual en qualsevol llar com és el mirall, al qual els escriptors argentins Jorge Luis Borges i Margarita Guerrero s’hi han referit dient: “en aquell temps, el món dels miralls i el món dels homes no estaven, com ara, incomunicats. Eren a més molt diversos, no coincidien ni els éssers, ni els colors ni les formes. Ambdós regnes, l’especular i l’humà, vivien en pau; s’entrava i se sortia pels miralls”.

Juan Antonio Mañas. La mirada de Proust al mirall. 2021

Juan Antonio Mañas presenta un conjunt d’olis sobre paper on apareixen personatges relacionats amb la literatura i el cinema, cas de La mirada de Proust al mirall, on mostra en primer pla una dona que s’està mirant al mirall mentre al fons sorgeix la figura del poeta francès que l’està observant. Altres obres fan referència al cinema, com per exemple La bête humaine, pel·lícula dirigida per René Clair i protagonitzada per Jean Gabin i Simone Simon. L’escena és ben curiosa, ja que l’actriu s’arregla el cabell davant del mirall que porta a la mà. A l’altra cara del mirall veiem el rostre d’un home que no és el que està al seu costat. Al fons de l’habitació hi ha un mirall a la paret on es veuen els mateixos personatges.

Una de les peces més antigues és  El laberint de les temptacions, de l’any 2011. El tema del laberint apareix sovint en les seves composicions. Aquí el representa a través de diverses escenes de pel·lícules com Cabaret i la Blancaneus.  El mite de Narcís també li desperta un gran interès. Ho fa només mostrant el peu del personatge, però, en canvi, veiem el seu rostre reflectit a l’aigua. A Llum i ombra l’actriu sueca Ingrid Bergman està mirant fixament a l’espectador i al seu costat hi ha un mirall on se la veu a ella d’esquena.

Brigitte Szenczi. La Grande Dame. 2021

Respecte de Brigitte Szenczi, la seva obra no és només pictòrica, sinó que també s’endinsa en el terreny escultòric mitjançant el collage com a element escenogràfic. En el primer cas hi ha l’obra Flecha haz oh ¡, on juga amb la paraula “flechazo”. S’hi veu un home que surt de casa seva portant a la mà un mirall petit on es reflecteix el raig solar que a la vegada es dirigeix a casa d’una dona que està llegint.  La fletxa —“el haz” de llum— es clava al cor d’ella. A La Grande Dame representa una escena plenament surrealista: uns dofins transporten per l’espai sideral —d’un blau llampant— una taula muntada per a un banquet amb una sèrie de personatges estranys que hi són damunt.

Quant a les petites escultures són totes elles de paper maixé pintades a l’oli i amb diversos elements de collage. Destaquen Habitación interior, on mostra un jove assegut a terra dins d’un saló  mirant-se al mirall que hi ha a la paret. A la mà du un ocell i els seus peus descansen sobre uns llibres. Per les seves dimensions sembla que estem davant del  gegant en el país dels lil·liputencs. A Aparicions. Cap vespre a l’Empordà fa un doble homenatge a dos autors fonamentals a la història de l’art com van ser Velázquez i Dalí. Mentre Velázquez pinta Las Meninas al fons, en lloc d’aparèixer la seva figura, sorgeix el món surrealista de l’artista empordanès.

Brigitte Szenczi. La habitación del espejo. 2021

Tal com assenyala en el catàleg Sergio Fuentes, en la pintura de Szenczi i Mañas “els mecanismes -es refereix a les composicions i als continguts-, tractats com a jocs i reptes filosòfics que van filant-se amb la finalitat de teixir una xarxa d’enigmes insondables, els ofereix una infinitat de possibilitats plàstiques i expressives”. Aquestes possibilitats estan plenes d’enigmes i misteris deixant una porta oberta a la reflexió, ja que especulen amb el passat i el present, sense saber realment el que estem veient, per això hem de deixar anar la nostra imaginació.

Ramon Casalé Soler
Llicenciat en Geografia i Història, especialitzat en Història de l’art, per la Universitat de Barcelona (1985). Màster de Museologia i Gestió de Patrimoni (1998). Diplomat en Taxació, Catalogació i Expertització d’obres d’art, per l’Escuela Superior de Anticuarios (2006). Membre de l’ACCA, AICA i ICOM. Cap de secció d’art de Las nueve musas (Madrid), crític de Arteporexcelencias (La Habana), Bonart (Girona), L’Independent de Gràcia (Barcelona, Butlletí Soc. Cat. d’arqueologia (Barcelona) i El temps de les arts (València).

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close