Els “Estates” dels artistes morts poden ser respectuosos, generosos, deixats, avariciosos, deshonestos… En tenim mil exemples de maneres diferents de portar endavant l’herència d’un creador. Ja se sap que la família i els hereus d’algú no tenen perquè saber gestionar correctament un llegat artístic. Calen bones companyies i sobretot amor, amor pel personatge i per allò que va crear. No sempre hi ha aquest “amor”, com segurament li passaria en vida a l’artista, però per sort molts artistes tenen la sort de comptar amb un Estate que els difon com mereixen.
The late Estate of Broomberg & Chanarin
Fabra i Coats: Centre d’Art Contemporani
Fins al 23 de maig de 2021
Cada Estate d’un artista mort és un món. Pots passar de tot amb el llegat, fins i tot acabar a les escombraries o a un mercat de segona mà. Però què passa quan aquest llegat pertany a creadors que estan vius? Un exemple és l’hipotètic destí que pot tenir l’obra i l’arxiu del duet de fotògrafs Adam Broomberg i Oliver Chanarin, que en els darrers 23 anys han treballat en una obra que esborra les fronteres entre fotoperiodisme i pràctica artística, abordant temàtiques com la malaltia, la guerra, la tortura o la censura, i que han exposat en grans museus i biennals del món. El seu currículum és espectacular i inclou una important exposició individual al Centre Pompidou i col·lectives a la Tate Modern, al MOMA de Nova York o a la Documenta de Kassel. Fa poc Broomberg & Chanarin han decidit “morir” com a tàndem artístic. Dissoldre’s, en definitiva.
I amb aquesta sorprenent notícia es va trobar la directora del Fabra i Coats: Centre d’Art Contemporani, Joana Hurtado, quan va contactar el duet per proposar-li una exposició. El duet s’havia separat però per què no fer una mena de comiat? “I vam decidir que ens volíem allunyar de la idea de retrospectiva”, diu Hurtado. Però sí fer “visible” d’alguna manera el llegat sencer que deixaven després de dues dècades de treball conjunt.
Així que al desembre el llegat del duet va viatjar en la seva totalitat des del Regne Unit a Barcelona. No sense dificultats: el dia que havia de començar el trasllat era 48 hores abans que es tanquessin les fronteres amb la Unió Europea a causa de la soca britànica de la Covid-19. Finalment, un camió articulat de 13 metres va portar a la Fabra i Coats les caixes de fusta que contenen totes les obres de Broomberg & Chanarin, així com el seu arxiu amb negatius sense revelar, fulls de contactes, notes personals i esbossos que no s’han fet.
I aleshores, què fer ara amb tot aquest impressionant munt de caixes, que s’amunteguen a la tercera planta del centre artístic? En certa manera, aquesta és la metàfora i el dilema. Què fer amb el llegat d’un artista que ja no hi és? Com gestionar-lo? Què ha de sortir a la llum i què no? A petita escala això és el que farà l’exposició The Late Estate Broomberg & Chanarin. Fins a la clausura de la mostra, el 23 de maig, s’aniran obrint les caixes, i una arxivera, contractada especialment per a l’ocasió, anirà catalogant i sistematitzant tot el material susceptible de ser exposat. L’arxivera, amb la seva taula de treball, és a la sala d’exposició, a la vista del públic.
Les obres exposades canviaran cada dues setmanes i aproximadament es calcula que es podran mostrar algunes de les sèries més celebrades del duet. En aquests moments, està penjada, entre d’altres, la sèrie Divine Violence (2013), una instal·lació que mostra una versió de la Bíblia, que els artistes van fer inspirats per la Bíblia tunejada que van descobrir als arxius de Bertolt Brecht a Berlín. Evidentment, és impossible que al llarg d’aquests mesos, es pugui exposar tot el que hi ha dins les caixes però en aquest sentit, apunta Joana Hurtado, “també ens interessa remarcar la idea d’imprecisió”. La mostra s’ha de llegir també com una performance a gran escala, un ritual de comiat del tàndem de grans dimensions.
Els artistes no han acabat de deixar clar les raons de la seva separació, que no és que hagi fet molta gràcia als seus galeristes, que la consideren una mena de “suïcidi” i una decisió radical. A la presentació de l’exposició a Barcelona, els artistes van preferir parlar dels seus orígens com a duet i d’alguns dels seus treballs de manera específica. Segons una entrevista a The Art Newspaper, publicada fa uns dies, en la qual cada membre del duet parla per separat, admeten que la seva col·laboració al llarg de les darreres dues dècades s’ha basat en l’amor l’admiració mútua, però que també han acabat apareixen els conflictes i l’enveja. Els artistes han admès que ara estan vivint el dol de la separació però continuaran treballant en solitari. És significatiu el lema que protagonitza un collage que Joana Hurtado ha rebut com a “regal” del duet que diu: After Pain. There is Love (Després del dolor, hi ha amor). I de quina manera afectarà la mateixa exposició “pòstuma” de la Fabra i Coats, al futur del llegat i a la seva gestió?
L’exposició “pòstuma” de Broomberg & Chanarin conviu i dialoga perfectament a la Fabra i Coats amb el projecte Una exposició de debó, de Martí Anson, que s’ha concebut com a una mostra en procés, que es va construint i deconstruint mentre estigui oberta.
Adam Broomberg i Olivier Chanarin, provinents de famílies jueves emigrades a Sud-àfrica, es va conèixer a Johannesburg i van començar a treballar plegats com a editors i fotògrafs de la revista COLORS. Tal com recorda Chanarin, la primera obra que van realitzar junts va ser la fotografia d’un primer pla d’una dona anestesiada abans de ser operada a un hospital, que va comptar amb el consentiment tant de la pacient com dels treballadors de la institució hospitalària. En els tres mesos que la parella va passar fent fotos a persones sota els efectes de l’anestèsia, cap pacient es va negar a que se’ls retratés. “La contradicció és que, malgrat la institució, els metges, les infermeres i el propi pacient, la imatge continua semblant transgressora”, diu Chanarin. La fotografia és la base del treball del duet però el seu treball ha superposat collages, cites i textos, sovint extrets d’arxius. Per tant, la seva obra s’expressa en formats diversos.
