Arts visuals

Bruixes, aquelarres, Goya, Michelet

Bruixes i aquelarres són alguns dels temes iconogràfics que el pintor Francisco de Goya (1746-1828) va tractar en les pintures, frescos i gravats de la seva última època. Per a un artista que amb la seva obra esplèndida va entrar de manera avançada en l’estètica de la modernitat romàntica, el tema és atractiu, artísticament parlant, per la seva bellesa tant fosca com monstruosa.

També és atractiu estudiar el fons de signe humanístic que va dur al filòsof i historiador de la moral Jules Michelet (1798-1874) a escriure La bruixa, un llibre publicat l’any 1861. Es tracta d’un assaig molt complet i de referència sobre aquest arquetip universal que en l’imaginari col·lectiu fa companyia a l’ogressa amb la seva cara obscura i malèvola tan present en els contes a la vora del foc.

Però el tema de la bruixa i els seus aquelarres a mitjanit i en lluna plena no és tan simple. El rerefons, amb tots els seus clarobscurs que deixaten la imaginació, ja ve d’antic i és mostrat a través de figures de la cosmologia grega com la dels faunes i les bacants. La ratlla entre les disbauxes dionisíaques i les festes demoníaques sovint és molt prima. Sinuosa, serpentejant, aquesta ratlla es troba ben viva en els nostres instints bàsics, primaris i, per tant, fàcilment convertibles en salvatges.

Quan en les seves pintures negres, Goya, aquell gran visionari ple de malenconia i savieses recòndites, representa bruixes i aquelarres, també està mostrant a qui ho sàpiga llegir personatges i escenes populars de la marginació, d’una vida a part i d’unes celebracions nocturnes i saturnianes de l’existència que fan por, com fa por tot el que no coneixem: tot allò altre que és a l’ombra i que per rebuig, ja sigui per ignorància i prejudicis, per inconsciència o intolerància, situem en l’espai de les tenebres.

Aquesta marginació d’alguns éssers especials, no adotzenats i majoritàriament dones, aquest apartament a causa de la seva diferència manifesta respecte de la societat benpensant, tot i que corrupta i, per tant, hipòcrita, també va ser intuïda per Jules Michelet. Aquest filòsof es preguntava per què els seus predecessors estudiosos de la bruixeria no es van interessar pel que ell va anomenar «la cronologia moral de la bruixa». Aquest professor, que havia estat expulsat dels seus càrrecs acadèmics per les seves idees anticlericals i subversives (tret que comparteix amb el pintor Goya), s’inquiria pels antecedents morals i espirituals d’un personatge històricament tan bescantat com la bruixa, ja des de la fetillera Circe, la criminosa Medea, la maga Melusina o la misteriosa Viviana del bosc del rei Artús. Michelet, que admirava la dona, va creure, i ho va estudiar a fons a La bruixa, que hi havia un fil conductor en aquest arquetip de dona tradicionalment considerada malvada, o, si més no, manipuladora i desficiosa per aconseguir poder ni que sigui amb males arts, i mai més ben dit.

Jules Michelet va voler saber amb dades a la mà per què en un determinat moment de la història la dona havia arribat a ser la bruixa temuda. Al cap dels seus estudis dignes de ser llegits tants anys després per la quantitat d’informació que conté el seu assaig, així com per la forma literària amb què està escrit aquest treball de lectura imprescindible, va arribar a la conclusió que l’origen d’aquest arquetip de la dona encarnat en la bruixa era fruit del maltractament sistemàtic que la dona havia rebut durant segles i que rebia encara sense remissió. Així, doncs, i segons Michelet, la bruixa va arribar a ser-ho per “desesperació”. Vista així, es podria considerar la bruixa com una resposta anímica a un mal fent un mal.

Amb els seus suposats poders la bruixa fa pànic. La bruixa és, com hem dit, la cara fosca, l’ombra sinistra de la fada dels contes tradicionals que té facultats per a la transformació de si mateixa i d’elements del seu entorn. La bruixa, com la fada, però en sentit invers, té la facultat de fer encanteris, la qual cosa la situa fora de l’àmbit de la ciència oficial, canònica, i de les doctrines i dogmes de l’Església que odia la bruixa, perquè, tenint tractes amb el dimoni, sens dubte un agent poderós, li planta cara. Tant l’odia l’Església aquesta dona que la fa torturar i l’extermina llançant-la a la foguera.

A La bruixa de Michelet trobem la narració d’episodis de bruixes i heretgies, fetilleres i fetillats, misses negres, adoració del diable i aquelarres, però també, i per justícia i honestedat intel·lectual, el relat de la part benèfica de les bruixes protagonitzat per dones saludadores i els seus coneixements de les herbes i els remeis i ungüents que procuraven: «Durant mil anys, l’únic metge del poble va ser la bruixa (…) es pot dir que el món sencer només consultava la saga o dona sàvia. Si no guaria, la insultaven, l’anomenaven bruixa», escriu Jules Michelet.

Des d’una posició feminista, però sobretot humanitària, ens podríem preguntar per què no es deien bruixots als metges quan no l’encertaven, que devia ser sovint, i per què no se’ls insultava i se’ls feia viure fora vila com a aquelles dones que feien el que podien per guarir, si bé no s’ha d’oblidar que també n’hi havia que feien un mal ús, a vegades criminal i tot, de les herbes i coccions. I juntament amb la narració de judicis, tortures i condemnes per part de la Inquisició a bruixes famoses de les quals Michelet dona notícia, també hi ha el relat escabrós d’episodis de possessions demoníaques, així com l’estudiós no deixa de recalcar que també hi havia no poques patologies i estats mentals deformes entre eclesiàstics i inquisidors. En ares de la recerca científica i a la veritat, Michelet reparteix pa, però també pals quan troba que és just fer-ho.

     A l’avançada del seu temps, a La bruixa de Jules Michelet s’hi llegeixen les característiques mentals i morals de les bruixes en funció de l’època i del lloc on van viure i actuar. A través de l’estudi sobre la bruixa en les seves múltiples variants, Michelet posa en evidència el que un segle més tard ja començaria a ser estudiat per la psiquiatria i posteriorment per la psicoanàlisi, que tant han fet per desvelar els misteris de les pulsions de l’ànima humana. Tal com diu l’antropòleg Lluís Duch, tot s’explica a través de la biografia. D’aquí ve que les històries personals de les bruixes i els seus botxins (el component masclista en l’ànima d’aquests és aterridor) que reporta Michelet siguin instructives de llegir: la figura de la bruixa i el seu estudi és avui dia encara molt persistent pel seu interès antropològic.

El mateix interès antropològic sobre la condició humana, juntament amb les meditacions que poblaven els seus dies solitaris a la seva finca d’El Sordo, va moure Goya a pintar el gran mural Aquelarre (1820-1822), que després va passar al llenç que es pot veure al museu del Prado. A través de la grandiosa escena pintada podem imaginar com podia ser un sàbat de l’època, amb tots aquells estranys personatges amb els quals no és pas descartat pensar que Goya hi compartís anímicament alguna cosa, si més no la seva qualitat de mag alquímic i visionari de l’art que veu més enllà de l’evident. Amb les seves pintures entre realistes, grotesques i satíriques de bruixes i bruixots de rostre espantós, d’escombres i diables, què volia mostrar? El mal que fem i el mal que patim? La marginació que provoca el fet de ser diferent? La doble moral de les nostres societats que premien el lladre de guant blanc i porta a la presó el desgraciat? La injustícia que empresona el lliure pensament, la creativitat o la dissidència?

Fa temps que la figura de la bruixa i les seves reunions en aquelarres o sàbats estan sortint de la foscor. Les nostres generacions més properes han volgut repensar la història heretada per poder avançar en el món de les idees més d’acord amb els nostres temps. S’ha volgut entendre per fer passos endavant en el coneixement de la nostra espècie humana la història que ens explica, ja sigui des de l’estudi i la reflexió com des de la iconografia que ens en mostra episodis com en una pel·lícula de terror psicològic per tal de deixar de tenir por del que no coneixem. S’ha volgut saber la veritat que, com la història també mostra, sovint arriba més aviat del costat de la mentida i de la foscor que no pas del costat de la llum.

Des dels camps de la filosofia i de l’art, Jules Michelet i Francisco de Goya han il·luminat, per a qui vulgui apreciar-la amb tota la seva nuesa cristal·lina, la realitat amagada en el cor de les bruixes, ja siguin fetes de la pasta del diable o siguin mal anomenades bruixes per la seva feina de remeieres, sanadores i llevadores. O simplement peixateres amb dots culinàries, com la Lídia de Cadaqués, de la qual es deia que era bruixa.

La Lídia de Cadaqués va ser estimada per personalitats filosòfiques i creatives tan rellevants com Eugeni d’Ors i Salvador Dalí, ves a saber si per aquell punt de follia una mica lul·liana que feia veure a la Lídia la realitat en un altre nivell difícil d’entendre per la gent corrent, i d’aquí ve que en rebés el seu refús i encara burla. El mateix refús, si bé aquest d’ordre intel·lectual i artístic, que van tastar en pròpia pell Francisco de Goya, expulsat de la cort madrilenya, i Jules Michelet, expulsat de l’acadèmia francesa, ambdós creadors genials al marge dels raquítics cànons establerts. Poc hauríem avançat, però, en el camp de la investigació filosòfica i l’exploració artística sense personalitats fortes i dissidents com Goya i Michelet.

Teresa Costa-Gramunt
Escriptora. De formació humanista: belles arts, disseny gràfic, psicologia, grafologia, cultures orientals i simbologia. Des del 1990 es dedica a la creació literària. Ha publicat més de quaranta llibres entre assaigs, narracions, llibres de viatges, poemes i prosa poètica. Col·labora amb articles literaris i d'opinió en diversos mitjans. Premiada en el camp de la narrativa, la poesia i el periodisme, la seva obra poètica forma part de diverses antologies. Comissària de l’Any Riquer.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close