La realitat com la vida es compon d’un conjunt de capes temporals superposades. És el que també passa a les obres d’Antonio López (Tomelloso, 1936), el màxim representant del realisme espanyol al segle XX, si bé el seu treball va molt més enllà de la reproducció mimètica de la realitat. Tot i que sembli increïble, la retrospectiva que es presenta a la Fundació Catalunya La Pedrera, és la primera que Barcelona dedica a l’artista manxec.
Fins al 14 de gener, l’històric edifici de Gaudí es converteix en l’escenari de gairebé set dècades de treball, des dels anys 50 fins a l’actualitat, que es plasmen en unes 80 obres, entre pintures, escultures i dibuixos, majoritàriament procedents de col·leccions particulars. La seva pràctica lenta, reflexiva i minuciosa, que respon a un paradigma original i inflexible, es reflecteix a les diverses obres en procés que s’exposen. És el cas de la vista de Barcelona des del Palau Nacional: perquè la llum sigui la requerida només la pot pintar a la tardor o fins i tot millor a la primavera. Les seves vistes de Madrid són cèlebres, com la que va pintar des de la torre de bombers de Vallecas i va trigar 16 anys a completar. “Més enllà de la llum, m’interessa la ciutat i el que explica. En canvi, a Espanya es pinta poc el paisatge, ni tan sols Velázquez ho considerava interessant. La frase de la Bíblia que atribueix a l’home el domini sobre tota la creació, plantes i animals, ha fet molt de mal” assegura López i la sèrie de flors representades des de la bellesa de florir fins al seu inevitable pansir, diu molt de l’atenció i del respecte que dedica al món vegetal.
La manera de parlar i moure’s de López no delata els 86 anys que té i menys el que diu, amb el seu somriure irònic i entranyable alhora, completament aliè a la prepotència i l’arrogància que imperen al món dels grans. No té cap inconvenient a elogiar molts artistes començant pels antics “que em van donar tant de plaer com l’estrella més brillant”. “Bacon no és realista, però pinta la vida i el desastre de l’home, el tríptic del seu amant mort em va deixar absolutament esglaiat. Tàpies també m’agrada molt, el vaig conèixer durant la seva etapa surrealista, el seu món màgic em va deixar impressionat, però em van agradar també les obres informalistes. Si no us agrada Tàpies és que no us agrada la pintura” assegura contundent, mostrant la seva admiració per artistes com Dalí, De Chirico, Picasso, Chagall o Chillida i afegeix “Tots em van ensenyar alguna cosa. A la joventut no cal desorientar-se, has de trobar el teu camí aviat. Tot t’ho jugues els primers anys”.
Les provocacions li rellisquen com la pluja sobre un bon impermeable. Li pregunten “Per què el Museu Reina Sofia i el Macba no li compren obres? Creu que el nou director del Reina saldarà el deute que té amb vostè i el realisme?” i ell que no ha arribat als 86 anys per tenir preocupacions inútils, respon: “Jo tinc una petita col·lecció del que m’agrada. La col·lecció d’un museu la van formant els directors, la del Prado reflecteix el gust dels monarques, és així i no n’hi ha més” afirma recordant que a Barcelona va tenir el suport de col·leccionistes privats com la Fundació Sorigué, que ha prestat diverses obres.
Tampoc no s’immuta quan li pregunto per la pintura de la família reial, que va trigar 20 anys a fer. La pintura va ser un encàrrec realitzat a finals del 1993 per Patrimoni Nacional, que finalment la va rebre el novembre del 2014. “Evidentment, vaig haver de treballar amb fotografies i si bé crec molt en la imatge fotografiada, les que em van proporcionar tretes a la Zarzuela eren inútils, van haver de venir al meu estudi” recorda l’artista i continua “un dels temes que vaig començar a treballar ja el 1955, quan vaig trobar una foto dels meus avis, va ser la parella, home i dona, perquè m’apassionen les diferències. Aquest encàrrec em donava l’oportunitat d’explorar un nucli familiar” explica.
El recorregut expositiu s’obre amb un conjunt d’escultures ocultes darrere d’un vel “que les enfonsa al misteri”. Sovint són persones de la seva família, però de vegades una escultura és el resultat del treball amb diversos models, els nens són els seus 4 néts i és l’enorme rostre de la seva filla, Carmen dormida, el que acull els visitants al pati de la Pedrera. Segueixen, repartits per blocs temàtics, els bodegons encapçalats pel magistral Restes de menjar del Museu de Baltimore, els interiors domèstics, els paisatges i les vistes urbanes, sobretot de Madrid, però també de Sevilla, Bilbao i Barcelona. Falta qualsevol al·lusió a El Sol del Membrillo, el cèlebre film de Victor Erice, que reprodueix fidelment el seu procés de creació artística, ja que el director no permet exposar un fragment i requereix les condicions cinematogràfiques que una sala d’exposicions no pot complir. Després de la seva estrena a Barcelona, la mostra es podrà veure al Drents Museum d’Assen, (Països Baixos), del 27 de gener al 2 de juny.
