La fatalitat va voler que el mateix dia –el 25 de novembre proppassat- morissin Simó Busom (Barcelona 1927) i Josep Serra Llimona (l’Ametlla del Vallès 1937), dos pintors catalans de les generacions més grans, i que a més compartien galeria: la Sala Parés, de Barcelona, on tots dos feia més o menys mig segle que hi estaven vinculats. Tots dos foren deixebles de Ramon Rogent, com ho va ser també Josep Roca-Sastre, gran amic i company de joventut de Busom. I com Roca, Serra Llimona va fer, abans de ser pintor, la carrera de Dret.
Busom, a part de creador, era el president de la Fundació Rafael Benet -figura senyera com a pintor, crític i historiador, de qui era deixeble manifest-, i tant ell com Pep Serra foren uns artistes molt conscientment preocupats per la gramàtica i la funció social de la pintura, tema que era objecte constant de les seves reflexions.
Busom era un artista complet, ja que com a pintor destacava en el paisatge, tant rural com urbà, però al mateix temps els seus interiors amb figura eren recreacions plàstiques de tot un món molt proper a les seves vivències, i un retrat fet per ell, que no era “retratista” de carnet, solia tenir una intensitat molt destacable, que de vegades podia recordar Kokoschka. I al costat d’això era un aiguafortista excel·lent, i li agradava tant la litografia que, al seu estudi de la Plaça Reial, hi tenia una premsa de gran format, on podia experimentar estampacions sense sortir de casa. Mentre la salut li va permetre s’escapava periòdicament a Venècia, on sempre parava al mateix hotelet, el mateix des del qual Albert Marquet va fer moltes de les seves obres.
El refugi principal de Pep Serra, en canvi, era Menorca, on estava mig arrelat, bé que tendia també a anar al Camp de Tarragona, motiu pel qual el text més ampli que se li ha dedicat el va escriure el filòleg –i polític- tarragoní Joan M. Pujals. Era un pintor subtilíssim, que havia començat copçant una certa geometrització gens forçada de les coses.
L’opció que havien seguit tots dos, amb les diferències inherents a les seves diferents personalitats, fou la de continuar pel camí evolutiu de la pintura, a partir d’allò que varen representar els pintors de la generació catalana de 1917, però sense caure en temptacions rupturistes. Això els va ubicar en una zona incòmoda, com marginada de l’art més divulgat en el context crític del seu temps.
Hi havia qui despectivament, si es dignava esmentar-los, els titllava d’artistes comercials. És evident que hi ha una pintura comercial al nostre país: aquella que qui la conrea té al cap només l’opció d’exercir un ofici professionalment; d’altra banda val a dir que un objectiu ben digne. Però el fet és que Busom i Serra Llimona no eren pas “comercials”. Si haguessin tingut temptacions de ser-ne segur que haurien seguit altres camins, sense anar més lluny, pels de la seva generació l’avantguardisme era materialment molt més rendible que el camí que varen triar ells.
Busom va tenir una breu primera època avantguardista, però seguint la seva sensibilitat íntima la va interrompre, perquè s’adonava que no transitava per aquell camí amb sinceritat sinó arrossegat per la moda que dominava el seu temps, i va preferir –com Serra també- anar explorant un camí que el portava a crear superfícies cromàtiques que en lloc d’una especulació mental partien d’un referent visual extern. Per entendre’ns, la pintura d’un Busom comença allà on acabava la d’un Bonnard, sense sotracs, perquè eren aquelles les coordenades en les que es movia la seva sensibilitat, i també perquè allò que ell feia trobava un ressò en una capa de públic –mai deixaré de repetir que l’art ha de comptar també amb el receptor, no només en l’emissor- que no tenia per què restar orfe de pintura del seu gust, per molt que fos castigada amb una gairebé absoluta transparència social. Transparència en el sentit que no era percebuda per la crítica coetània que feia la llei. Si consultem els texts “legislatius” sobre l’art contemporani català, a Busom o Serra-Llimona no els trobarem. Un contrasentit, perquè no eren pas irrellevants.
Els pintors més celebrats del segle XX al nostre àmbit no han seguit per aquest camí, és cert, sinó que han trencat amb el passat recent, uns per necessitat íntima de fer-ho, i altres per mimetisme amb els anteriors. Però com que els Busom i els Serra Llimona també existeixen, i també dins la seva manera de fer tenen moments d’una gran excel·lència artística, allò que han fet al llarg de la seva trajectòria algun dia caldrà fer-ne no sols la glossa sinó també l’antologia, i aquelles de les obres que al llarg de carreres tan llargues com les d’ells ho mereixin més, hauran de ser custodiades en el tabernacle del nostre patrimoni artístic, allà on la nostra societat ha decidit que cal recollir i preservar una tria de les millors produccions artístiques del país. I d’aquesta mena de tabernacles se’n diuen museus nacionals.
Tota vivència i activitat humana forma part d’un immens remolí que no respon a forces de la lògica, sinó a tensions gairebé de la mateixa naturalesa que les tel·lúriques, en les que la voluntat de l’individu no hi pot fer res. Tanmateix, ben segurament que un dia, més o menys llunyà, obra d’aquests dos il·lustres desapareguts ara acabarà entrant al MNAC; però em temo –vaja, en tinc la seguretat- que ho farà sense haver passat abans per l’avantsala cronològica que hauria de ser el MACBA. I aquesta disfunció, vista des d’on es miri, serà considerada aleshores –no pas ara- com una anomalia indesitjable.
És un col·laborador històric d’EL TEMPS.