Arts visuals / Exposicions

CaixaForum Barcelona honora part de l’Olimp del Prado

L’exposició ‘Art i mite’, que serà al CaixaForum Barcelona fins al 14 de març, aprofita una selecció d’obres del Museu del Prado per analitzar la influència de la mitologia sobre l’art. No és una exposició exhaustiva ni antològica —n’hi ha absències representatives—, però l’encerta amb la divisió temàtica i els textos que acompanyen les obres.

‘Art i mite’
CaixaForum Barcelona.
Fins al 14 de març de 2020

No hi és el Saturn de Goya devorant un dels seus fills. Ni La farga de Vulcà de Velázquez. Les tres Gràcies de Rubens no ballen en cercle pels passadissos del CaixaForum de Barcelona. Cap d’aquestes pintures, les més representatives entre els centenars d’obres d’inspiració mitològica del Museu del Prado, no està present a l’exposició “Art i mite” que el museu de Casaramona acull, des del passat 15 d’octubre fins al 14 de març.

Per això, les protagonistes d’aquesta exposició són, sens dubte, dues pintures de gran format de Josep de Ribera (Xàtiva, 1591-Nàpols, 1652): Tici i Ixió, dos exemples extrems de l’escorç, el clarobscur i el tenebrisme, dues mostres enlluernadores del caravaggisme i el seu gust naturalista a l’hora de triar els models per a les seves obres. Les cares i els cossos de Tici i Ixió no estan suavitzats o idealitzats sinó que són crus i hiperrealistes fins al detall.

Però l’exposició amaga d’altres petites joies com el fris romà Prometeu i Atena creen el primer home; El rapte d’Europa —aquest Rubens sí que hi és—; El rapte de Prosèrpina de Pieter Brueghel el Jove o l’Orfeo i Eurídice als inferns, un somni grotesc de Pierre Fris amb reminiscències a Hyeronimus Bosch.

Seixanta-quatre mites

La mostra ‘Art i mite’ recull 64 obres cedides pel Prado i està comissariada per Fernando Pérez Suescun, cap de continguts didàctics del museu madrileny i responsable de la intel·ligent divisió temàtica de les obres i del caràcter divulgatiu dels textos.

L’exposició s’obre amb una introducció, ‘Una història per explicar’ i després separa ‘Els Déus de l’Olimp’ dels ‘Esperits lliures’ (nimfes, muses, sàtirs i faunes), els mites relacionats amb ‘Amor, desig i passió’; els personatges que es van merèixer ‘Faltes i càstigs’; els protagonistes de ‘Metamorfosis divines i humanes’; els ‘Herois’ i els personatges de ‘La guerra de Troia’ que han transcendit a través de l’Odissea i la Ilíada.

Precisament és Homer, l’autor d’aquests dos pomes èpics, qui rep el visitant que entra a ‘Art i mite’, concretament un bust de marbre d’un taller romà datat entre l’any 50 i el 75 dC.

La mitologia clàssica té la doble nomenclatura grega i romana, i l’exposició mira de combinar en tots els textos les dues formes de conèixer els déus, mites o protagonistes de les metamorfosis. Tot just s’hi accedeix, un arbre genealògic situa el visitant sobre la complexa genealogia divina que Hesíode va presentar a la seva Teogonia (Adesiara, 2012). “Al principi de tot —diu el text de l’exposició—, a l’inici del món, només hi havia el Caos (el buit). Després va aparèixer Gea (la Terra), seu de tots els immortals que habiten el nevat cim de l’Olimp. Posteriorment va sorgir el tenebrós Tàrtar i després Eros, el promotor de totes les unions entre els déus”. I després van venir Èreb (les tenebres), la Nit, l’Èter (el cel serè) i el Dia, Urà (el firmament) i Pontos (el mar).

Detall del cap del déu Bacus, obra de Josep de Ribera de 1636 // MUSEO NACIONAL DEL PRADO.

De la unió de Gea i Urà (la terra i el cel) van nàixer molts déus, però el pare els obligava a viure a l’interior de la seva mare, subterràniament. Farta d’aquesta injustícia, Gea li va donar al seu fill més petit, Cronos (o Saturn), una falç perquè li tallés els genitals al seu pare. Per això, Saturn està sovint representat amb una falç o una dalla, com el quadre de Pietro Facchetti que es pot veure a CaixaForum.

El més conegut dels déus, Zeus/Júpiter, seria fill de Saturn i Rea. Sabem, com recorda l’obra de Goya, que no és a CaixaForum, que el pare tenia el costum de cruspir-se els nadons només nàixer (precisament per evitar que un fill seu li fes el mateix que ell li havia fet al seu pare, tal com li havien vaticinat). Per això, Rea li “va lliurar a Cronos una pedra embolcallada amb bolquers alhora que enviava el nadó nascut a Creta”, com explica el catàleg. De Júpiter hi ha una escultura d’un taller romà de final del segle I dC.

La Farga de Vulcà de Velàzquez no és a CaixaForum, però el Prado ha enviat, en representació d’aquell déu una obra de Peter Paul Rubens: Vulcà forjant els raigs de Júpiter.

L’obra més original d’aquest espai dedicat a ‘Els déus de l’Olimp’ és un relleu en un sarcòfag de marbre de l’any 185 aproximadament, que representa la creació del primer home —fet a imatge dels déus però clarament més petit (ben bé la meitat). Immortalitza el moment exacte que Prometeu —el mateix que després tornaria als homes el foc robat per Zeus— acaba de modelar el primer homenet en fang, l’instant precís que Atena, deessa de la saviesa, li dona vida a la criatura, insuflant-li l’ànima.

Aquesta escena dona pas a l’espai d’‘Esperits lliures’, que no són pas els homes sinó d’altres “éssers i personatges —vinculats sovint a diversos fenòmens de la natura—, amb els quals [els déus] interactuen i dels quals se serveixen per satisfer les seves necessitats o apetències carnals”, segons el catàleg. Es tracta de les nimfes —mortals però amb una vida nou mil vegades més llarga que la dels humans—; les Càrites o les tres Gràcies romanes i les Muses, segons unes versions “engendrades per Urà i Gea” i, segons d’altres, “per Zeus i la titànida Mnemòsine”. (Advertència: el llistat de parelles de Zeus —voluntàries o forçades— és tan llarg com la resta de la genealogia olímpica i la diversitat de pràctiques de violació, molt i molt sinistra.)

Les Muses estan representades a ‘Art i mite’ per una escultura de marbre d’una Musa pensativa d’un taller romà (50-90 dC) i Les tres Gràcies, per una altra de bronze atribuïda a Francesco i Luigi Righetti, dos escultors, pare i fill, del XVIII.

En aquest apartat també hi entren els esperits més picardiosos del bosc: “Tot i que al llarg de la història els termes ‘pan’, ‘faune’, ‘sàtir’ i ‘silè’ s’han usat indistintament” el fet “és que es tracta d’éssers diferents”. Pan és un déu grec “fill d’Hermes i una nimfa”; Silè, també —però, segons versions, és fill de Pan— i Faune és un deu romà, “fill de Júpiter i Circe”. Tots ells són representats originalment amb potes de boc, cua i peülles, tot i que s’aniran humanitzant amb el temps. L’exposició inclou dues representacions pictòriques de bacanals amb dansaires mig nues i sàtirs de cames peludes que sedueixen noies o omplen de vi les copes d’infants que tot just caminen. La presència de nens ebris és notòria en aquestes dues magnífiques i esbojarrades obres del francès Michel-Ange Houasse. Dues criatures es barallen alegrement per una ampolla a la seva Bacanal (1719) mentre que a Ofrena a Bacus (1720) un altre nen perboca líquid en primer terme.

Èxtasi dionisíac’ d’un taller neoàtic datat entre el 50 i el 40 aC // MUSEO NACIONAL DEL PRADO.

Aquests petits podrien haver estat també models de la següent secció de l’exposició, ‘Amor, desig i passió’, on el protagonista principal és el petit Cupido. Aquest déu nen està representat per una petita reproducció de marbre del segle II dC i dues pintures del XVII, amb arc i fletxes: un del bolonyès Guido Reni i l’altre del també italià, però ja barroc, Guercino.

Les altres obres d’aquesta sala són mítiques històries d’amor, com la de Bacus i Ariadna, enamorats a primera vista després de trobar-se a l’illa de Naxos, on ella ha estat abandonada per Teseu. La pintura de la mostra és del neerlandès Erasmus Quellinus.

Les obres més inquietants i captivadores d’aquesta sala són El rapte de Prosèrpina on Pieter Bruegel el Jove retrata sense concessions l’infern on Plutó s’emporta la seva neboda, amb permís del seu germà Júpiter ­—el pare de la criatura. Les conseqüències de la malifeta van ser terribles per a tot el planeta, perquè Prosèrpina era filla de Ceres, la deessa de l’agricultura, que, capficada com estava per la pèrdua, “es va oblidar de la cura i protecció dels camps”. Finalment, es va permetre que Prosèrpina sortís a la superfície sis mesos l’any i d’aquí venen les estacions —segons el relat mític.

L’altra obra que mereix una atenció especial és Orfeu i Eurídice als inferns, una escena que també es produeix a l’inframón —i davant de Plutó i Prosèrpina, reis de l’Avern. És una obra hereva de l’univers monstruós del Bosch —amb camells d’extremitats humanes, mussols de ressonàncies harpies i éssers voladors amb ales de drac i cara de nadó gegantí. La pintura podria estar a la següent sala de l’exposició, ‘Faltes i càstigs’, perquè immortalitza Orfeu i Eurídice just abans que el primer cometi la falta de girar-se a mirar enrere abans de sortir de l’infern —cosa específicament prohibida— i al càstig que li serà imposat: perdre la seva estimada per sempre.

Dos quadres del xativí Josep de Ribera, ‘Tici’ i ‘Ixió’, són les estrelles d”Art i mite’ | CaixaForum.

Les dues obres que destaquen a la secció de càstigs són les esmentades obres del xativí Josep de Ribera: Tici i Ixió, tots dos culpables de violació i castigats amb les tortures més despietades.

Ixió va ser responsable de violar Hera, esposa de Zeus, i va ser condemnat a voltar eternament pel cel clavat a una roda de foc. Ribera hi fa aparèixer un sàtir que seria l’encarregat de fer girar la roda.

L’incendi de Troia, de Francisco Collantes, pintor espanyol del XVII // MUSEO NACIONAL DEL PRADO.

Tici era culpable de l’intent de violació de Leto, instigat per Hera, la víctima de l’abús anterior (també al món mític, la violència genera violència). El càstig de Tici va ser que dos voltors —tot i que Ribera prefereix pintar-hi una àguila— li devoressin el fetge cada dia i cada dia li tornés a créixer —tot i que el pintor s’estima més que li mengen a poc a poc un òrgan del costat oposat al del fetge. L’obsessió contra aquest òrgan es deu al fet que els antics el relacionaven directament amb la luxúria.

Dafne es converteix en llorer per a evitar Apol·lo. Molt subtilment Theodor van Thulden dibuixa arrels al seu peu dret en aquest ‘Apol·lo perseguint Dafne’ // MUSEO NACIONAL DEL PRADO.

La sala de ‘Metamorfosis divines i humanes’ no se salva dels relats de violacions, sobretot per culpa de Zeus/Júpiter. La violència de Zeus no es va projectar només contra dones. El príncep Ganimedes també en va ser víctima. I, per a segrestar-lo, el rei dels déus de l’Olimp es va transformar. Segons la narració de l’extraordinari volum Mites, de Stephen Fry (Ara Llibres, 2019), “No sabem si Zeus havia sentit rumors sobre aquell far de bellesa juvenil o si el va veure per accident. El que sí que ha quedat recollit és que el déu simplement es va tornar boig de desig. (…) Es va convertir en àguila, es va llançar en picat, va agafar el noi amb les urpes i se’l va endur a l’Olimp”. El rapte de Ganimedes és obra de Rubens, com també El rapte d’Europa. Aquí Zeus es va convertir en un gran toro blanc. En funció de la víctima, Zeus es metamorfosava en un animal o altre. “Prenent l’aparença d’un cigne i fingint ser atacat per una àguila —explica el catàleg de l’exposició—, Zeus va buscar empara en Leda, esposa de Tindàreu, rei de Lacedemònia, quan es banyava nua en un rierol que hi havia prop del seu palau. Leda va protegir l’animal amb el seu cos, moment que Zeus va aprofitar per posseir-la”. Leda i el cigne és de l’alemany Georg Pencz.

Altres metamorfosis representades reprodueixen Júpiter i Antíope, amb ell transformat en sàtir, en aquest cas per a “seduir-la”; Júpiter metamorfosat en la seva pròpia filla Diana per tal d’enganyar la nimfa Cal·listo i, finalment, Dafne convertint-se en llorer per poder fugir d’Apol·lo.

La mostra acaba amb obres que representen els ‘Herois’, els de la guerra de Troia immortalitzats per l’Odissea i la Ilíada, i d’altres: Aquil·les, Hèrcules, Jàson, Perseu i Andròmeda.

I una altra vegada el bust d’Homer per acomiadar els visitants d’‘Art i mite’. Una petita odissea.

Àlex Milian
Periodista cultural i Director de continguts al setmanari EL TEMPS. En aquest mitjà ha estat director (2006-2009) i redactor de política, societat i ciència. Ha col·laborat amb les revistes “Sàpiens" i “Descobrir". Autor, amb Emili Piera, de "L’aigua de tots" (Bromera, 2005), un llibre periodístic sobre el transvasament de l’Ebre. Menció Especial al Premi Ciutat de Barcelona 2006 de Premsa escrita pel reportatge "Animals que tornen".

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close