El Temps de les Arts parla amb Alfredo Pirri, un dels més rellevants artistes italians, amb motiu del lliurament de la seva obra monumental per a l’Auditori del Teatre del Maggio Musicale de Florència.
Multi i interdisciplinari són dues paraules tan socorregudes que han acabat perdent el seu significat. Un significat que, no obstant això, recobren en tota la seva magnitud quan es parla d’Alfredo Pirri (Cosenza, 1957) i de les seves peces fantasmagòriques, que sorgeixen del diàleg entre l’obra i l’entorn, de la interacció entre els materials moltes vegades de procedència industrial – vidre, mirall, ciment, ferro…– i del color com a vehicle de llum.
Pirri acaba de lliurar el seu últim treball, una obra monumental per al sostre del nou auditori del Maggio Musicale Florentino, una de les més importants institucions italianes dedicada a l’òpera. Situat en el límit del parc de les Cascine, el conjunt, que acull dos teatres i l’obra de Pirri, es converteix en un trait d’union entre la ciutat antiga, la ciutat actual i la que es construirà. “És una peça que s’hauria de veure des del cel, per això estic pensant a crear una sort d’observatoris que permetin contemplar-la des de l’altura” explica Alfredo Pirri que ha recentment visitat Barcelona juntament amb la teòrica i investigadora de l’art audiovisual Valentina Valentini.
L’obra florentina titulada Prospettive con orizzonti (Perspectives amb horitzons) es plasma sobre una superfície de 2.270 metres quadrats, “en un conjunt de regles i distribucions cromàtiques obtingudes mitjançant la repetició de patrons essencials i rítmics destinats a determinar una harmonia dinàmica, formada per oposicions i contrastos que conviuen entre si i adquireixen la forma d’una partitura musical seriada com si fos la transcripció tridimensional d’una obra d’Anton Webern o Bruno Maderna. És un homenatge a la finalitat expressiva de l’edifici subjacent, consagrat al so” afirma l’artista. D’aquesta manera aquests paral·lelepípedes es converteixen en alguna cosa que té a veure amb el dibuix en perspectiva, “línies de fugida que porten la mirada cap a un horitzó llunyà i marcades pel conegut perfil d’una de les ciutats més belles i famoses del món”. Realitzada amb materials propis de l’edilícia, que oscil·len entre la tradició i l’experimentació, com en el cas de la pasta de ciment acolorida, la peça es compon d’un conjunt de trinxeres que fan la sensació de caminar en una cava de marbre o en un lloc arqueològic metafísic. Les terrasses també alberguen una sèrie d’elements metàl·lics (acer tallin, acer tractat amb bany iridescent, coure) que emergeixen del sòl segons grandàries diversificades, però modulars que es contraposen amb bandes de mirall i vidre estratificat que contenen plomes reals, incrustades en el gruix del formigó acolorit on es reflecteix el cel. L’obra es completa amb un gran aljub d’acer tallin, farciment de miralls trencats i zones de terra on les plantes creixeran espontàniament.
Els miralls són uns altres dels elements característics del llenguatge expressiu de Pirri. És emblemàtic el cicle Passi (Passos), compost per una sèrie d’instal·lacions que han anat prenent formes diferents segons el lloc, però que comparteixen la característica de ser transitables i descompondre la imatge sota els passos del visitant. Una de les més recents ha estat creada en 2021 per al Castello Maniace di Ortigia, prop de Siracusa: un sòl de miralls (de gairebé mil metres quadrats) que es trenquen sota els peus del públic, canviant cada dia l’aspecte de l’obra. Els treballs de Pirri superen la mera percepció intel·lectual per a convertir-se en moments que s’han d’experimentar i viure, només així s’explica que milers de persones aconsegueixin superés la proverbial superstició del mirall trencat per a passejar-se en les seves instal·lacions.
La capacitat de l’artista de projectar el visitant en un món paral·lel e sovint de difícil definició es manifesta també a la Sala Cielo (Sala Cel), un espai amb sostre transparent i sòl de miralls que es modifica amb el pas de les hores i els canvis de llum del dia, creat per a la reobertura després d’una llarga reestructuració del Teatre Kursaal de Bari, meravellós exemple del liberty italià. També en aquest cas l’obra de Pirri s’enfronta constantment amb l’arquitectura, per a recrear un espai habitable, que exerceix una funció tan íntima i personal com a social i política. “Totes aquestes obres de grans dimensions neixen d’una intuïció pictòrica i poètica i d’una pràctica quotidiana amb l’aquarel·la, la creació d’esbossos i de petites maquetes. La fase preparatòria no és només objectual sinó també emotiva” explica l’artista, al qual li agradaria muntar una exposició sobre el seu procés de treball, “per posar de manifest el sentit privat d’aquestes obres públiques”. Tornant a la interdisciplinarietat de l’obra de Pirri, no estranya que actualment estigui col·laborant amb una jove companyia de dansa experimental, el grup Nonou de Ravenna, per al qual crea espais artístics no escenogràfics que després d’acollir la representació, queden exposats com a obres d’art autònomes, com en el cas del seu ambient per a una performance de llarga durada inspirada en el Paradiso (Paradís) de Dante.
Per a qui vulgui saber més sobre l’obra de Pirri, Fernando Moral Andrés ha publicat per a Edicions Asimètriques, Alfredo Pirri. Espacio privado, arte público (Alfredo Pirri. Espai privat, art públic), que presenta per primera vegada en espanyol les seves obres més significatives i mostra el seu periple artístic i intel·lectual seguint els seus vidriats i reflectants Passos en el Fòrum de César, en el Palazzo Te de Mantova o en Konjic (Bòsnia Hercegovina), endinsant-nos en la torinesa Capella Gentilícia de la Família Sandretto i conduint-nos a través de la ciutat entesa com a memòria pública amb el projecte Compagni e Angeli (‘Camarades i Àngels’), obra en la qual Roma, Torí i Tirana parlen del filòsof i polític Antonio Gramsci des de les seves especificitats històriques. El llibre emula els cuidats quaderns de treball de l’artista, en les pàgines del qual es barregen la fotografia, el delineat i la taca de tinta imprecisa, per a reflectir una trajectòria polièdrica, que plasma una nova realitat.
