Actualment caminem, caminem per plaer. Esperem frisant el cap de setmana per poder escapolir-nos a un pam de natura que ens quedi relativament a prop i caminar. Quan estem emboirats, caminar ens desvetlla, ens aguditza. Tanmateix, fins que els romàntics del segle XIX no van dotar-lo de prestigi, el viatge a peu havia estat sinònim de pobresa i necessitat. Avançar caminant vol dir fer evident la fragilitat humana i exposar-se a les inclemències del temps o als atzucacs del camí, per exemple. Abans que Friedrich pintés el seu caminant d’esquena, observant la boira, els qui es movien caminant ho feien perquè no tenien cap altre mitjà i eren dues tipologies de persones qui, bàsicament, practicaven aquesta mobilitat: els exploradors i els peregrins. Aventura i misticisme.
De mar a mar. Pelegrinatge i postmodernitat
Comissària: Elisabeth Pertegàs
Museu Etnològic i de Cultures del Món de Barcelona
fins al 23 de febrer de 2020
A partir del segle XIX, doncs, es redescobreixen les virtuts de caminar i s’entén el que els peregrins ja sabien, caminar és un mètode de transformació interior. Anar a peu durant molt de temps suposa imposar-se a un mateix la pròpia companyia. Cosa ben estranya en els dies en què vivim i en un món com el nostre on constantment parlem cap enfora i on trobar espais per parlar-nos cap endins no és habitual. Potser és aquesta la raó per la qual rutes com el camí de Sant Jaume segueixin vigents i cada any centenars de milers de persones emprenen el trajecte cap a Santiago de Compostela. De vegades sense cap motivació religiosa, simplement com a fórmula per al retrobament interior. No en va, com afirma el filòsof francès Frédéric Gros, quan es camina molta estona, el cos adopta un cert automatisme i el pensament queda alliberat.
El viatge a peu transforma com es transforma el paisatge pel qual es transita i l’acte de caminar és la màxima expressió d’una vida en llibertat tal com escriví Henry David Thoreau, fa més d’un segle.
De camí, caminar i llibertat en sap prou l’antropòloga barcelonina Elisabeth Pertegàs qui durant dos mesos llargs de l’any 2017 va recórrer els més de 1.200 quilòmetres que separen el Port de la Selva i Finisterre seguint el camí de Sant Jaume. O dit d’altra forma, va connectar amb les seves passes el mar Mediterrani i l’oceà Atlàntic. Un viatge vivencial per una de les rutes de pelegrinatge més importants del món, per explorar les vinculacions entre viatge i llibertat tot trepitjant el canviant paisatge de la península Ibèrica. Una forma d’introspecció i d’endreçar el pensament fent camí per dins i per fora.
De tot plegat n’ha resultat De mar a mar. Pelegrinatge i postmodernitat, una mostra temporal que a partir del 24 d’octubre i fins al 23 de febrer del 2020 es podrà visitar a la vitrina del Museu Etnològic i de Cultures del Món, a la seu del carrer Montcada de Barcelona. Una exposició que es pregunta perquè encara avui són tan necessàries vies com el camí de Sant Jaume i perquè tanta gent segueix fent-lo triant la forma més humil de totes per desplaçar-se, caminar. De fet, l’exposició no ve de nou al Museu Etnològic, ja que durant tot el trajecte, Pertegàs, va anar narrant-lo a través del blog La mirada del viatger, també vinculat al museu. Entre les moltes entrades d’aquest quadern de viatge virtual s’hi descriuen les sensacions i emocions que ara el visitant podrà copsar a l’exposició.
En definitiva, De mar a mar. Pelegrinatge i postmodernitat és el final d’un viatge a peu, el de l’Elisabeth, que alhora pot esdevenir l’impuls per moltes altres caminades.
Actualment treballa com a autònom en la creació i gestió cultural i patrimonial. A més, forma part del col·lectiu Factoria Bram.
