Una exposició d’Àngel Jové (Lleida 1940) sempre és un fet excepcional, aquest pioner de l’art conceptual a Catalunya és un dels referents més radicals del nostre panorama artístic, qualificació de la qual, ben segur que aquest renega, amb raó, car som davant d’una obra que no es presta a adjectivacions, ni a classificacions, ni a encasellaments. Les seves exposicions desafien des de l’heterodòxia més absoluta totes les tesis que es presentin.
Àngel Jové. Exposició ÜBER ALLES
Museu Memorial de l’Exili (MUME)
La Junquera. C/Major 43/47
fins al 4 d’abril 2021
A cura de Maria Josep Balsach, professora i directora de la Càtedra d’Art i Cultura Contemporanis de la Universitat de Girona, la mostra d’Àngel Jové s’escau com un guant dins l’espai dedicat a les exposicions temporals del Museu Memorial de l’Exili (MUME), la tasca museística del qual és imprescindible per a la salut de la memòria i de la història, per tal de salvaguardar les llibertats adquirides per les quals sempre s’ha de lluitar car mai no estan del tot garantides.
Aquest museu de La Jonquera, situat a peu del carrer per on passaven a millers els exiliats, molts dels quals acabaren als camps de concentració nazis, manté viu el record esfereïdor d’uns fets que trasbalsaren l’Europa del 1939 ocupada pel feixisme i Über alles, el nom amb el qual Jové ha batejat l’exposició, ens hi remet.
Tal com explica Balsach al full de sala: «El títol Über alles és una referència a la lletra de l’himne nacional alemany Das Deutschlandlied (1841), escrita per A. H. Hoffmann von Fallersleben: “Deutschland, Deutschland über alles,/ über alles in der Welt” (Alemanya, Alemanya sobre de tot,/ sobre tot el món). Tanmateix, les paraules über alles, descontextualitzades de l’himne i del seu terror històric implícit, mostren també el seu significat contrari: “des de les alçàries”, com escriu Friedrich Hölderlin en les Väterländlische Gesänge, i –d’una manera més fonda– en l’esbalçament metafísic de Paul Celan: […] Mira al teu voltant: /contempla com es fa vivent la rodalia – / Prop de la mort! Vivent! / Diu veritat qui diu ombra. // Von Schwelle zu Schwelle (De llindar en llindar).»
Àngel Jové, a manera d’instal·lació, presenta una sèrie de cinquanta-quatre pintures sobre paper que evoquen una seqüència d’horitzons canviants, els confins llòbrecs i sinuosos d’un únic paisatge. Són composicions de colors foscos que amaren el paper i que també impregnen l’ànima, taques obscures que Jové sap estendre i dissoldre amb perícia fins a suggerir formes vegetals, llums i ombres, capvespres, albades, imatges fluctuants que transmeten un estat mental, un sentiment que cala la mirada de l’observador. Hom hi aprehèn l’exili existencial, el buit metafísic, la malenconia, l’absurd que Jové poua d’una memòria personal ancorada en les seves arrels lleidatanes, horitzons i tossals de la seva Lleida mental, paüres d’una infantesa viscuda en temps de postguerra franquista. Dues cadires de fusta, element característic de l’obra de Jové, envoltades de filferro d’arç, s’erigeixen al centre de l’espai, evoquen aquest sentiment de desarrelament com un camí sense descans, ni retorn, un horitzó inaccessible, un no lloc on l’esperança esdevé consciència i la lluita rau en la memòria.
L’exili és inherent a la condició humana, remet inexorablement a qüestions ideològiques que impliquen el desarrelament, deixar enrere el lloc al qual hom pertany, la terra d’origen, ja sigui degut a una expatriació per causes polítiques, voluntària o forçosa, ja sigui per qüestions personals, com a renúncia existencial amb la qual també s’inclou la pèrdua de la infantesa. Així mateix, l’exili existencial respon a la voluntat de defugir una realitat concreta, al neguit de descobrir quelcom més enllà d’aquesta, obeeix l’instint irrefrenable que empeny a la descoberta, a la recerca del no-res, a la consciència de l’enyor i del bagatge vital que representa.
Tocant a això cal destacar que el mot consciència i el seu ventall de sinònims, com ara comprensió, coneixement, discerniment, percepció, capir, capissar o el mateix “capiscar” amb què encapçalo l’article, localisme lleidatà que significa comprendre, àdhuc en l’accepció més anímica com, posem per cas esperit, sentiment o ànima, són paraules que vertebren tota l’obra d’Àngel Jové. Ell sempre sosté que la pintura no pertany al món de la imatge sinó al del coneixement. Vegeu si no el catàleg de l’exposició Capiscar la fior de la mà morta, una antològica peculiar que Jové va presentar el 1991 al Centre d’Art Santa Mònica quan Josep Miquel Garcia n’era el director. La mostra fou guardonada amb el premi Ciutat de Barcelona i amb motiu d’aquesta el cineasta Gonzalo Herralde va fer un documental sobre Àngel Jové, un curt de 48 minuts que ens en deixa un rastre històric ben singular. Hi intervenen Carles Hac Mor, Toni Marí i Josep Vila, així com Sílvia Gubern, Antoni Llena i Jordi Galí amb els quals Jové va emprendre el laboratori d’idees estètiques anomenat grup El Maduixer, amb qui concep el 1969 una de les primeres mostres d’art conceptual a Catalunya.
Carles Hac Mor, que va tenir cura de la mostra Capiscar la fior de la mà morta, tracta pregonament aquest capiscar, aquest exili que impregna l’obra i la vida d’Àngel Jové i que el porta a fer aquest camí de recerca d’horitzó nihilista, diu al seu text del catàleg: «(…) Amb circumspecció exaltada i lirisme arcaic, aquest artista del solipsisme serenament al·lucinat va recreant l’ontologia enfebrada d’unes contrades mentals, les seves i les de tothom i de ningú. Amb saviesa atàvica, amb la ingenuïtat dels creadors veritables i amb la intel·ligència sorruda del murri, Jové fa brollar fulguracions estàtiques -diríeu que somiades en plena vigília reflexiva-, d’un tarannà de secà foll de clarividència que ens deixen endevinar una il·lusió desballestada. (…) un miratge en un desert de segles arrapats als tossalets emboirats, una llegenda ancestral d’esperances pessimistes. Les seves peces són paràgrafs de l’epopeia del país de l’optimisme nihilista, instantànies amarades d’una èpica neutralitzada per una nostàlgia continguda. (…) Ucrònica com totes les utopies, la visió d’Àngel Jové té l’artifici mut d’una realitat feta ficció subjectiva i eixuta, per bé que estranyament irreal, càlida i anònima.»
Hom pot veure el documental Capiscar la fior de la mà morta en aquest enllaç:
