Carles Jiménez (1963) va néixer a Barcelona però fa molts d’anys que viu a Menorca. A més de crític d’art, és pèrit i taxador d’antiguitats, ha comissariat nombroses exposicions i ha dut a terme diverses accions destinades a la investigació i la divulgació artístiques. Ara acaba de publicar el llibre DesaÏLLAnt l’art (Institut Menorquí d’Estudis), un recull dels articles sobre art que va publicar al diari Menorca entre el 2014 i el 2018.
Una impressió que s’emporta el lector quan llegeix els textos d’aquest llibre és que déu n’hi do la riquesa artística i la quantitat de coses que s’hi fan, a Menorca.
Sí. Com deia Josep Pla, Menorca és una illa il·lustrada. Ha tingut una llarga tradició en diversos àmbits de la cultura: en la literatura, la música, l’art… Ara bé, l’art de Menorca, l’art produït a Menorca, ha tingut rellevància a l’illa, però no a fora. Un dels objectius del llibre és, precisament, dur-lo fora de Menorca: desaïllar-lo. De fet, dins Menorca mateix també hi ha hagut fins fa poc un desconeixement de la riquesa dels propis artistes. Perquè durant molts anys ha dominat el postimpressionisme. Gairebé durant tot el segle XX, el postimpressionisme ha sigut l’estil més apreciat per la població i el que ha tingut més visibilitat.
La modernitat no hi ha tret el cap i, si ho ha fet, no ha deixat petjada.
Hi ha tret el cap però no ha deixat petjada, més aviat. Per aquí va passar-hi un grup d’artistes nòrdics que crearen el grup Menorca i que no van influir ningú ni van crear escola. No va ser fins als 70 del segle passat quan començaren a aparèixer artistes com Pacífic Camps que treballaven un art més d’avantguarda, més en la línia de la pintura de crítica social i política, vinculada amb el pop-art i totes les seves derivacions. Potser és a partir de llavors quan l’art a Menorca passa a tenir més visibilitat. Llavors, als 80, agafa més embranzida i es dona a conèixer més, si bé aquesta difusió sempre es dona dins de l’illa. Molts pocs artistes han tingut projecció exterior, ni tan sols a Mallorca.
Com s’explica aquesta incapacitat per sortir del perímetre de l’illa?
Per començar, les relacions entre Mallorca i Menorca mai han estat, com dir-ho?
Mai han estat gaire fluïdes, ho podem dir així.
Exacte. Menorca ha fet la seva guerra i Mallorca ha fet la seva guerra, i això ha fet que el mercat de l’art a Menorca, que seria l’expressió última del sistema de l’art, fos molt endogàmic. Aquesta endogàmia feia que l’art es retroalimentés, i impedia l’arribada de noves propostes de l’exterior. Tot i que als 70 i 80 sí que arribaren una sèrie de pintors i d’artistes que s’instal·laren a l’illa i contribuïren a enriquir-la. Ara, per exemple, estic comissariant una exposició a Can Oliver de Dolores Boettcher. Nascuda a Nova York el 1935, va arribar a Menorca als 70, i ha estat clau en l’educació artística moderna a Menorca. Ha despertat moltes vocacions artístiques i molts alumnes seus són coneguts pintors a Menorca, actualment. Mitico Shiraiva, nascuda a Sao Paulo i d’origen japonès, és un altre exemple d’artista arribada de fora que ha tingut una importància cabdal a Menorca i que ha contribuït a enriquir-ne el panorama artístic.
Pel que diu, sembla que la riquesa artística de Menorca ha vingut majoritàriament de fora, però els articles recollits al seu llibre demostren que no és així.
No ho és, no. També hi ha hagut grans pintors nascuts aquí. Francesc Hernández Mora, per exemple, que va ser el primer pintor abstracte de Menorca. Però fixa’t que va ser sempre un incomprès, fins i tot durant els anys 60 i 70, quan l’art abstracte ja s’havia imposat gairebé pertot, ell no s’hi podia guanyar la vida. Ell, de fet, vivia de dibuixar a l’aquarel·la personatges menorquins de caràcter costumista. Dos altres grans pintors menorquins indiscutibles són Joan Vives Llull i el seu fill, Josep Vives Campomar. Són magnífics. N’hi ha més, eh. També hi ha una fornada d’artistes joves molt interessants que treballen la instal·lació, el vídeo i la performance. Per tant, si ens fixem en els artistes, sí que podem parlar d’una gran riquesa. Ara bé: si em preguntes per les infraestructures i per les formes de promoció i de difusió, aleshores sí que t’he de dir que tenim moltes mancances.
Mirem d’explicar el panorama artístic menorquí a algú que no en sàpiga res. Què el caracteritza? Quins són els seus principals atractius i, recuperant el que tot just acaba de dir, quines són les seves principals mancances?
Un atractiu, ja ho hem dit, és la qualitat dels artistes, encara que això és com tot: no tots els artistes són bons. Hi ha, com pertot arreu, de tot. Una mancança fonamental per mi és l’absència d’un centre d’art específic dedicat a l’art contemporani, igual que Eivissa té el MACE (Museu d’Art Contemporani d’Eivissa) i igual que Mallorca té Es Baluard. A Menorca, això falta. I és una mancança greu, perquè no es correspon amb la riquesa de la producció artística illenca. En aquest sentit, un problema amb què ens trobem els comissaris a l’hora de fer exposicions és que tenim dificultats per trobar espais: hi ha El Roser, Can Oliver, alguns espais alternatius… I para de comptar. Tenint en compte que a Menorca hi ha un consens sobre el tipus de turisme que ens interessa atreure, un turisme que busca alguna cosa més que sol i platja, un turisme interessat en la cultura i sensible amb la natura –aprofitant que som Reserva de la Biosfera–, s’hauria de poder oferir als visitants un espai que tingués un caràcter icònic, un punt de referència que servís per orientar-los sobre el que es fa artísticament aquí.
El circuit de galeries és massa minso per fer, de moment, aquest paper.
Sí, massa. Vam tenir la desgràcia que fa un temps va tancar, a Maó, la galeria Artara, que va fer una gran feina durant molts d’anys, però ara de galeries n’hi ha molt poques. Si no vaig errat, a Maó n’hi ha dues i a Ciutadella dues més, i això és tot. Ara que parlem d’això, aquí hi ha un element que cal introduir: la professionalitat dels artistes. L’art, la cultura en general, a Menorca ha tingut molt sovint un caràcter forçosament amateur, justament perquè no hi ha hagut infraestructures sòlides que permetessin la professionalització d’artistes i de gestors. Hi ha hagut bona voluntat, ganes d’ajudar, de part d’alguns hi ha hagut empenta, però no una visió i una ambició més professionals. I això, és clar, té conseqüències.
Sigui com sigui, pel que diu en alguns articles del llibre, sembla que els menorquins mateixos són conscients de la riquesa artística de l’illa, i que l’aprecien. Dona una dada que m’ha impactat: percentualment, diu, cada any va més gent a El Roser de Ciutadella que al MNAC de Barcelona.
Així és. Encara que hem de tenir en compte que l’oferta cultural de Barcelona és molt més variada i extensa.
Cert. Però estem parlant del MNAC.
És el MNAC, cert, i El Roser, com dic, és proporcionalment més visitat. Ara diré una cosa que potser no agradarà, però quan exposes un pintor ciutadellenc a Ciutadella, allò és una processó (com va ser el cas amb l’exposició de Matías Quetglas que jo mateix vaig comissariar fa uns anys); en canvi, quan és Dolores Boettcher qui té una exposició al Roser, l’afluència de públic és molt inferior. I això és un fet. Ara bé, dit això, sí que és cert que la població participa bastant de les exposicions que es fan. A tot això, també s’hi ha d’afegir el tema delicat de la rivalitat entre Ciutadella i Maó.
De quina manera ha marcat la tradició pictòrica menorquina el període daurat de la Menorca il·lustrada, un període que va ser intel·lectualment molt fecund en el camp de les lletres i de la ciència i que com a mínim va donar un pintor molt sòlid, Pasqual Calbó?
Precisament fa poc vaig publicar un article sobre com el costumisme ha influït la pintura menorquina dels darrers 300 anys. En aquest sentit, el pintor influent de veritat no ha estat Pasqual Calbó sinó Giuseppe Chiesa, el seu mestre, el primer pintor de la història de Menorca, que deixà una empremta que encara avui és present i del qual enguany se celebra el 300 aniversari del seu naixement. Aquesta influència continuada de 300 anys és un fenomen realment sorprenent. Jo no conec cap altra lloc del món on tinguin un mestre tan antic, on l’empremta d’un pintor de tants anys s’hagi mantingut tan present d’una manera tan evident.
De què parlem quan parlem d’empremta?
El costumisme de Chiesa ha estat una font d’identificació per als menorquins. Chiesa va pintar durant gran part de la seva vida escenes costumistes de personatges menorquins: la madona, el capellà, el senyor, els jurat, el caixer… I aquests personatges han estat reproduïts mantenint-ne l’estil –el detall, la caracterització, la indumentària del XVIII– durant molts anys, fins al punt que Hernández Mora, el pintor que va introduir la modernitat a l’art de Menorca, als anys 70 del segle passat es guanyava la vida pintant aquests personatges, com ja t’he dit. Ramon Caballé, un pintor viu, avui dia continua pintant aquests temes i personatges, tot i que fent una reinterpretació del costumisme. Això és un tret molt distintiu de la història de l’art de Menorca.
Calbó va ser molt més que un costumista.
Calbó s’inscriu dins el neoclassicisme que predomina a l’època, però tot i així no deixa l’empremta que deixà Chiesa. El segon pintor que ha deixat una empremta determinant en la història de l’art menorquí és Joan Vives Llull, ja en el segle XX. És una empremta importantíssima. Tot el postimpressionisme menorquí neix de Vives Llull.
Tornem al tema del professionalisme, o del no-professionalisme. Com es guanyen la vida, els artistes de Menorca? Hi ha col·leccionistes que els comprin obra? Les institucions els en van comprant?
Les institucions no compren obra. El Consell Insular de Menorca, als 80 o 90, va iniciar una col·lecció d’art institucional, però es va aturar de cop i no s’ha reprès mai més. Ara no hi ha cap institució menorquina que compri obra als artistes menorquins. Hi ha una manera a través de la qual els ajuntaments adquireixen obra, que és organitzant premis de pintura, donant un premi en metàl·lic a l’artista guanyador i quedant-se l’obra guanyadora, encara que això, evidentment, no és adquisició d’obra en sentit estricta.
Tot plegat és força amateur.
I no hi ha una planificació de les compres, ni una concepció general del que hauria de ser una col·lecció, ni…
Parlem de projecció exterior: com és possible que, en un món hiperconnectat, els artistes de Menorca no puguin ser coneguts més enllà dels límits de la seva terra i hagin de viure aïllats?
Jo ja he fet esforços en aquest sentit. Quan vaig fer les exposicions de Matías Quetglas i de Josep Vives Campomar, vaig contactar amb el Govern balear per dur-les a Mallorca i no va anar bé. És trist, però és així. Perquè hi hagi un intercanvi hi ha d’haver una reciprocitat i un interès mutu. I aquí no hi és.
Però com pot ser que el Govern balear no tingui una política coherent i sistemàtica d’exhibició a Mallorca i a Eivissa d’artistes menorquins, i viceversa?
Bé, com ja t’he dit, jo faig el que puc.
No li ho preguntava per passar comptes amb vostè, sinó amb l’arxipèlag tan trossejat i descoordinat que tenim, en bona part per culpa del meliquisme dels mallorquins.
És que la projecció exterior de Menorca hauria de començar per Mallorca, però sovint resulta molt més fàcil anar a Barcelona. A més, el Consell de Menorca no té les competències de projecció exterior transferides. El conseller m’ho va dir: la projecció exterior la conserva el Govern balear i són ells, per tant, els que han de fer les passes. I això és un handicap.
Si Mallorca no pren la iniciativa, per tant…
Per tant resulta molt difícil projectar Menorca a fora si no es fa per la via privada. En aquests moments, Menorca està en un procés d’internacionalització, que pot ser molt beneficiós. Hi ha diversos projectes que la poden posar al mapa de l’art mundial. Un que ja és una realitat és l’obertura de la galeria d’art Hauser & Wirth a l’Illa del Rei, a Maó. Diria que després de la Gagosian, la Hauser & Wirth és la segona galeria més potent del món. Té seus arreu del món. La galeria de l’Illa del Rei tindrà com a objectiu el desenvolupament de tallers i de seminaris i l’exposició dels seus artistes. Vull dir que, d’artista menorquí, no n’hi haurà cap. És una galeria privada i volen promoure els seus artistes. Però la inauguració no deixa de ser una oportunitat per posar Menorca al món, i per atraure gent interessada en l’art, cosa que de retruc pot beneficiar els artistes menorquins.
El llibre és un recull d’articles publicats originàriament al diari Menorca. Diria que s’hi nota una consciència molt viva que no està escrivint per a un públic especialitzat i que, en conseqüència, això el fa escriure amb afany de fer-se entendre, amb una voluntat explicativa, instructiva. És així?
Aquesta és una de les meves grans obsessions: fugir del llenguatge autoreferencial de la crítica d’art i de l’art mateix. Si no fem entendre en què consisteix l’art contemporani al públic, ens n’allunyarem cada vegada més, i perdrem de vista l’objectiu últim de l’art. L’experiència artística té com a principal objectiu enriquir la condició humana donant-li eines per pensar, per reflexionar, per ser crític i, també, per tenir contacte amb el transcendent. L’art ens apropa al misteri de l’existència. Jo sempre intento fer èmfasi en aquest aspecte, en la necessitat de trencar amb aquest llenguatge que s’alimenta de si mateix, críptic, que no s’entén, i el qual de vegades és més una defensa que fan el crític o l’artista de la seva posició que cap altra cosa. Jo crec que l’artista i l’art poden ser motor de canvi social, però perquè això passi la societat els ha d’entendre, els ha de poder sentir com a propis. Per això intento que se m’entengui.
