L’arribada d’aquest mes de juny es preveu nombroses mobilitzacions, xerrades i accions activistes al voltant de la diada de l’Alliberament LGTBIQ+ del 28 de juny, a totes les grans ciutats de l’àmbit lingüístic català. Des d’aquest context reivindicatiu, s’ha d’assenyalar la darrera exposició individual de l’artista multidisciplinar valencià Pepe Romero (1952), titulada Del rigor en la ciencia. Cartografías modernas. Una mostra individual organitzada al seu estudi del carrer Editor Cabrerizo número 5 de la ciutat de València, entre el 25 de maig i el 15 de setembre del 2023. Una fita artística imprescindible per entendre tota una trajectòria plàstica d’artivisme, experimentació, recerca multidisciplinar, retrobament personal, i, en definitiva, resiliència queer.
Pepe Romero és un irreverent i prolífic artista multidisciplinar i intermèdia, poeta i professor del Departament d’Escultura (UPV) que, a través de les seues accions, conferències dinàmiques (IVAM), docència universitària, exposicions individuals i col·lectives (anys 80), o bé la direcció de performances corals (2005), ha sabut transmetre l’esperit crític, compromès i reivindicatiu envers l’emergència climàtica, la defensa del patrimoni (Portes Obertes Salvem el Cabanyal), la lluita contra el VIH/SIDA (col·lectiu artivista Projecte 1 de desembre), la reivindicació dels drets de les persones LGTBIQ+, i, per ende, l’assumpció de qualsevol injustícia social. Des d’aquest paràmetres, en aquest article només es farà esment algunes obres plàstiques i accions artístiques més rellevants, des de la perspectiva de la dissidència sexual i resiliència queer.
Reprenent de nou la darrera exposició de Romero, cal destacar que el seu títol s’ha inspirat en un poema de Borges titulat Del rigor de la ciencia, en què un rei va encarregar fer un gran mapa de l’imperi, però que va acabar sent oblidat i degradat pels seus súbdits. Aquest mateix estat deplorable, l’artista ho fa cavil·la sobre la imatge desmitificada i apàtica de la llar i la incomprensió dels eterns silencis. En aquest sentit, l’artista projecta una omnipresent cartografia blanca de materials efímers, a partir de dibuixos, peces constructives de jocs de cartró i vendes d’escaioles (clares al·lusions a contextos urbans i fragments de parets), figures humanes aïllades, realitzades en vendes d’escaioles blanques, i poemes que reflexionen sobre la vida entre parelles homosexuals, escenes homoeròtiques, ferides i cures, etc. De forma resumida, aquesta exposició constitueix una cota de nivell que enriqueix, semànticament, la seua particular i íntima cartografia artística, iniciada als anys 70.
A les primeries dels anys 70, el jove Romero va començar a desenvolupar les primeres accions de crossdressing, des de la inconsciència performativa, en una època en què va alternar les classes de medicina amb el grup de teatre a la ciutat de València. Moltes accions, considerades per l’autor com a modus vivendi, van transcórrer dins de les aules de la facultat, o bé durant itineraris quotidians al carrer, com per exemple el fet de passejar, visitar a amics, eixir a comprar, etc. A arrel d’aquestes accions quotidianes, l’artista es va apropiar de les convencions de l’estilisme i indumentària femenina, com una declaració artivista de transgredir les normes heteronormatives i qüestionar el dogmatisme del sistema patriarcal. Aquest gest de crossdressing que ha protagonitzat moltes accions romerianes durant 50 anys, no té res a veure amb els trencadors espectacles camp del món del transformisme i cabaret valencià de la sort d’una Rita Amores o de La Margot, sinó més aviat, es tractava de fer trontollar els prejudicis semàntics dels usos culturals de la roba, sotmesos a la tirania del binarisme i els tradicionals rols de gènere.
A partir de l’any 1975, l’artista es va mudar a Barcelona per cursar estudis d’art dramàtic al barri de Sants. Es va tractar del període més prolífic i propici per desenvolupar accions corrosives i irrespectuosament queers. Accions que van explorar la seua autoconsciència identitària com a gai i les seues implicacions polítiques en l’espai públic, en el marc d’un entorn de contracultura, dandisme i moviment hippie que, es va anar enriquint intel·lectualment, gràcies a les lectures d’Artaud, Beckett, Ionesco o Sartre i l’amistat amb l’Ocaña, Alberto Cardín i Pau Maragall.
Després de la seua tornada a València, va finalitzar els estudis d’art a la Facultat de Belles Arts de Sant Carles de València, per volts del mes d’octubre del 1982. Durant aquest mateix any, es va incorporar a la plantilla de l’antiga Escola d’Arts i Oficis. Una període en què l’artista vivia entre les ciutats de València i Nova York (1994-1998). Més endavant, va ser convidat a pertànyer a l’equip de professorat del Departament d’Escultura de la Facultat de Belles Arts (València, 1998).
Com deia abans, es va tractar d’una època on va protagonitzar nombroses accions més compromeses amb la lluita contra el VIH/SIDA, com ara la participació de les primeres mostres públiques del Projecte 1 de desembre (coordinades per Pepe Miralles), o bé la performance titulada Besar no mata (2005). Aquesta performance es va realitzar en el MUVIM amb col·laboració del Laboratori de Creacions Intermèdia (LCI), on s’hi escoltava una sèrie de sons de petons als llavis, junt a veus i instruments de percussió. Un període també cabdal per l’ús ambigu, dissident, estrafolari i provocador de la roba, ja que molts cops portava una falda, vestia amb cordes arrapades al cos, o bé portava escultures i objectes quotidians (antenes, banderes) fixats amb filferros a la seua indumentària. Aquesta forma de vestir-se de forma inconvenient, segons els dictàmens socials d‘un estigmatitzador binarisme, ho va deixar palès en un acte institucional de la Facultat de Belles Arts de Sant Carles (2017), en què l’artista va presentar un discurs oficial amb talons i una faldilla de sa mare, abans d’atorgar una medalla al Gremi artesà d’Artistes Fallers.
Pel que fa a un format més clàssic, es tracta d’una manera de crear construccions bidimensionals i tridimensionals que, si més no, es complementa discursivament amb les accions artístiques. Des d’aquest sentit, s’ha de citar l’exposició titulada Cisuras del 2013 i Quimera del 2014 que, a través de pintures i escultures, l’artista recrea un imaginari de cases oníriques amb potes i torsos varonils esmaperdudes, com si ens parlara d’un nàufrag obligat a navegar a la deriva, a cercar altres llars irreals que, ben bé, es pot contemplar en pintures com ara Casas y nubes i Home casa. La casa i el cos esdevenen en una sort d’hibridisme, ja que són extensions d’un mateix objecte enigmàtic, desitjable i irreal, que es torna a plantejar en la seua darrera exposició en els fragments de cartró i escaiola.
Darrerament, l’artista ha estat treballant en accions desapercebudes, junt a l’Elia Torrecilla i l’Almudena Millán, com una forma de recuperar les irrupcions urbanes de La Internacional Situacionista. De d’aquest sentit, cal emfatitzar les accions coreografies urbanes en algunes parades de bus, places o carrers; el concert de monedes, que consisteix en deixar caure les monedes; o bé, la performance de romandre quiets al davant de l’aparador d’algunes botigues, com una forma de reflexionar la interrelació mercantil i consumista dels objectes.
Dins d’aquest context d’accions desapercebudes, s’ha de ressaltar l’ús polític de despullar-se en diversos vídeos performances, en què se li veu a l’artista caminant despullat entre arbres d’oliveres (Litúrgia de la insignificància, 2013), o bé nu a quatre grapes al mig del camp. També, no s’ha d’oblidar l’acció protesta de caminar a quatre grapes, amb el ulls embenats i transportant una cadira habitual de les clíniques mèdiques, des de l’institut Lluís Vives a la plaça de l’Ajuntament de València, com a gest de rebuig contra les descàrregues policials, que van patir els estudiants manifestants per les retallades a l’educació, al davant de l’institut el 15 de febrer del 2012. Una acció que pretén homenatjar a la resistència de l’estudiantat agredit per la policia nacional i, alhora, denunciar les retallades de la llibertat amb la Ley Mordaza.
Per a finalitzar, s’ha volgut incidir en un abreujat itinerari plàstic, controvertidament, més
arrelat amb l’artivisme queer que, a grans trets, parteix d’unes formes tangibles i sensitives
(dibuixos, pintures, escultures, objectes, performances) en continu moviment regressiu, que
articulen el seu artivisme, a través de la seua capacitat de provocar i enfrontar-se a les més
profundes entranyes del sistema patriarcal, com una clara estratègia d’eradicar els
mecanismes de l’estigmatització familiar, social i cultural.
