Arts visuals / Exposicions

Celebració del badar i passar l’estona

Tres galeries d’art contemporani -la Joan Prats i la Bombon Projects, de Barcelona, i la NoguerasBlanchard, de l’Hospitalet- han decidit unir forces per organitzar una exposició conjunta d’estiu en dos capítols en el poble empordanès de Fonteta, que pretén ser una celebració del badar i passar l’estona. Un elogi i una invitació a la contemplació de l’art sense pressió, en ple estiueig, en un ambient distès, que reuneix en aquesta primera part del projecte a artistes de generacions i procedències diferents que va des dels desapareguts Brossa, Tàpies, Ana Mendieta i Hernández Pijuan a artistes joves com Enric Farrés Duran, Bernat Daviu, Rosa Tharra.

Parar la fresca.
C/Empordà, 10 (Fonteta).
Exposició pop-up de les galeries Joan Prats, Bombon Projects i NoguerasBlanchard.
Fins al 3 d’agost

En un acollidor local de Fonteta, on l’any passat ja va organitzar una mostra temporal la galeria Bombon, el diàleg entre peces que conformen l’exposició convida a la contemplació sense presses amb la certesa que res empallegarà o saturarà la visita. Les tres galeries -una de molt veterana, la Joan Prats; una, fundada el 2004, la NoguerasBlanchard; i una de ben jove, nascuda fa quatre anys, la Bombon- han aportat a aquesta exposició gairebé una trentena d’obres, de disciplines diverses, que conviden a la visió reposada, com la cadira de vímet transformada en una escultura daurada de l’artista argentina Luna Paiva, que brilla a la terrasseta de l’espai. Aquesta cadira, així com les xancles de marca falsa convertides en objectes d’alumini de Josep Maynou, repartides pel terra de la sala, o el balancí sense tapisseria de Joan Brossa del 1991, són objectes que evoquen precisament el repòs, al deixar-se anar i al concepte de “parar la fresca” que dona títol a l’exposició. La filosofia de l’escriptor Josep Pla, nascut en territori empordanès, està al darrere del concepte de la mostra. En el llibre Les hores, l’autor assegura que no hi ha res més plaent que adormir-se prenent la fresca crepuscular i el magnífic text de Gabriel Ventura per a l’exposició ho corrobora amb un: “Badocs del món, uniu-vos”. El segon capítol de l’exposició, que tindrà lloc del 7 de agost al 26 de setembre, convidarà a “estar a la lluna”, un altre concepte de Pla, que també mereix ser reivindicat.

‘Paisatge amb xiprers’ (1986), d’Hernández Pijuan GALERIA JOAN PRATS

El mar, espai vinculat al somieig estival per excel·lència, inunda la fotografia d’anemones que Hannah Collins va fer per il·lustrar alguns dels exòtics ingredients de la cuina de Ferran Adrià, mentre que el Paisatge amb xiprers (1986), de Hernández Pijuan, suggereix caminades al vespre. Perejaume, l’artista caminador per excel·lència que reivindica el caminar com a via de coneixement, exposa l’obra Emmarcatge (1996), formada per peces de fusta -dos peus i una motllura circular- folrades amb pa d’or com recentment ha fet a Mataró amb un femer. Bernat Daviu, pintor i també un dels galeristes de Bombon, atrapa l’atmosfera de les tardes caloroses quan apareixen les mosques al seu taller en l’obra Per si les mosques, del 1920. De la mateixa manera, Jordi Mitjà fotografia l’esquena del seu pare, amb les típiques marques a la pell de després del descans, potser una becaina. Són com les ferides de guerra del repòs.

‘Pausa’ (2018-19), de Jordi Mitjà JORDI MITJÀ/BOMBON PROJECTS

En certa manera la contemplació de l’art pot proporcionar plaer i sorpreses inesperades. Un tamboret humil d’Antoni Tàpies del 1987, dels que hi ha les cases per enfilar-se a algun lloc o per reposar un moment, esdevé un objecte irònic i fins i tot hostil quan se li afegeix una mà amb un dit assenyalant cap a amunt. Una de les joies de l’exposició és la sèrie de sis fotografies d’Ana Mendieta, inèdites pel públic, que documenten una performance del 1972 de l’artista cubana, morta el 1985, en la què es presentava com una dona florera.

Perquè el deixar-se anar no vol dir passivitat, oblit o indiferència davant el món. Potser és precisament en els moments de calma i buidor quan precisament la consciència de la realitat sura per sobre de la banalitat boja del dia a dia. Per això, algunes de les obres de l’exposició, com les de Mendieta, no estan silencioses davant les injustícies i els conflictes. Ho fa des de la subtilitat la pintura El món ha desaprofitat l’oportunitat (Fake News), del 2020, de Wifredo Prieto, o l’exercici de Marine Hugonnier quan en la seva sèrie Art for Modern Architecture substitueix amb papers de colors notícies rellevants de portades de diaris d’arreu. En aquest cas, s’exposa la portada de L’Humanité en ple Maig del 68.

La cadira daurada de Luna Paiva, al pati de l’exposició M.F.C.

Aquest deixar-se anar, de “perdre el temps” en un món que no dona respir, esdevé gairebé una actitud política en un sistema que sembla no donar treva, fins i tot quan una pandèmia l’ha obligat a aturar-se. Parlava d’aquest tema també la magnífica exposició So Lazy, que es va poder veure a CaixaForum Barcelona fa uns mesos, perquè aquest és un tema que cada cop més interessa als artistes contemporanis. L’acurada selecció de peces que proposa aquesta exposició deslocalitzada de tres galeries de ciutat ho demostra.

 

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close