Arts visuals

Enrique Juncosa: “Barceló fa un art culte, filosòfic, literari i metalingüístic”

Enrique Juncosa és alhora poeta, escriptor i un prestigiós comissari d’exposicions amb una destacada trajectòria internacional. Familiar de Pilar Juncosa, el seu avi Enrique Juncosa fou arquitecte de la línia GATPAC i treballà amb Sert pel taller de Miró a Palma. Coneix amb profunditat i proximitat l’obra de Miquel Barceló. Testimoni d’això són les nombroses exposicions i textos que ha escrit sobre l’artista, el darrer, ‘Escrits sobre Miquel Barcelópublicat per Galaxia Gutenberg, que es presenta el dilluns 4 de març a la Llibreria de La Central – Raval de Barcelona amb la presència de l’artista. Aquesta setmana s’inaugura a La Pedrera l’exposició Barceló. Ceràmiques. Tots som Grecs, una retrospectiva sobre l’obra ceràmica que Juncosa comissaria.

Enrique Juncosa

Units per la terra on van néixer, Miquel Barceló (Felanitx, Mallorca, 1957) i Enrique Juncosa (Palma, Mallorca, 1961) es coneixen des de mitjans dels anys setanta, quan el pintor començava i l’escriptor, encara estudiant, va establir conversa amb aquell artista emergent.

Els joves, Barceló i Juncosa, compartien l’afany de coneixement i l’interès per l’art, la literatura, el cinema o els viatges. Sentien una alta atracció per la modernitat que els va empènyer a marxar de l’illa, rodar pel món i, en la seva maduresa, ara, tornar al seu lloc d’origen. Sovint en aquest periple vital s’aniran retrobant.

Ens capbussem en l’obra i l’imaginari de Miquel Barceló tot conversant amb Enrique Juncosa.

Des de l’exposició De rerum natura, a la Whitechapel Gallery de Londres, fa ja trenta anys, has escrit amb freqüència sobre Barceló. Quina és la principal aportació del llibre “Escrits sobre Miquel Barceló”?

Ser amic del Miquel i haver treballat junts des de joves m’ha permès oferir una visió global i retrospectiva de com evoluciona la concepció de l’obra de l’artista. En l’etapa de joventut ell era molt modern, i jo també. Amb el temps, el context i la percepció de l’obra ha anat canviant en cada etapa. El seguiment continuat deu ser la principal aportació.

El llibre ajuda a comprendre millor l’exposició de ceràmica que veurem a La Pedrera i de la qual tu n’ets el comissari?

El llibre és un recull dels textos i de les exposicions que he fet del Miquel. En cada una d’elles he procurat aproximar-me a l’obra amb una perspectiva nova, cosa que no és tan fàcil.

Vaig començar a col·laborar amb ell a De reum natura, la seva primera retrospectiva que recollia el treball de deu anys. Després vam fer Els cicles terrestres, al Reina Sofia, on vam exposar per primer cop tots els seus dibuixos. Més endavant, vam presentar la seva obra centrada en Àfrica a Una conversa, quan jo era director a l’Irish Museum of Modern Art de Dublín. I encara destacaria la seva participació en el Pavelló Espanyol a la Biennal de Venècia, l’exposició Cor tan blanc, a Rio de Janeiro, o una mostra que vam dedicar al tema del retrat.

En l’exposició de ceràmica a La Pedrera també he intentat aportar un nou enfocament amb noves idees de Bataille.

Des que fou seleccionat a participar a Documenta 7 de Kassel la trajectòria de Miquel Barceló ha estat vertiginosa fins a convertir-se en el nostre artista viu de major projecció. Quin ha estat el secret per mantenir-se tants anys en un nivell tan alt? On rau la força de Barceló?

El Miquel va tenir sort de fer-se famós de molt jove, les coses li van anar bé i guanyar diners li va permetre treballar amb tranquil·litat. Molt aviat el representaven els galeristes -Lucio Amelio a Itàlia, Yvon Lambert a París, Bruno Bischofberger a Zúric i Leo Castelli a Nova York- més importants del moment i exposava als grans museus i centres d’art de major prestigi.

El Miquel treballa moltíssim, és una persona molt inquieta i llegida, interessada pel cinema, la música, la literatura. La seva obra agrada moltíssim perquè és oberta, comunica molt bé, tracta temes universals i els seus referents són molt visibles.

Miquel Barceló y Leo Castelli 1988 © Archivo Fundación Juan March

Com irromp la pintura de Barceló en les derives de l’art conceptual? Quins aspectes el van ajudar a superar l’hostilitat que hi havia vers la pintura en aquell moment?

Els anys seixanta van ser una època de molts canvis, i tota la narrativa de l’art modern i de progrés acaba amb el minimalisme i l’art conceptual.

Els minimalistes deien que l’art no significava res, que era com un índex de la seva materialitat física…i l’important era la llum, l’escala, el color, el material. Quan els artistes van adonar-se que ells mateixos es projectaven inclús damunt de les obres, va emergir el postminimalisme i tot girava entorn el significat. Però va arribar un moment de saturació i fou aleshores quan sorgí el moviment neoexpressionista.

Després hem viscut un revival de la pintura i de l’art conceptual, però un conceptual contaminat i híbrid que utilitza el conceptual com un llenguatge i no com un fi en si mateix com era als anys seixanta. Va passar quelcom similar amb l’abstracció, quan als anys vuitanta l’abstracció ja no era un fi en si mateix i també es parlava de política, d’identitat i de moltes altres coses que abans es consideraven formals.

Tots aquests canvis es van produir simultàniament en molts països i el Miquel va anar evolucionant amb ells. Per exemple, ell connectava amb els neoexpressionistes, però anava més enllà i parlava d’altres coses.

Miquel Barceló. Le début du film, 1985

Al llibre escrius que Barceló és un pintor de la llum i de la matèria que connecta amb la tradició mediterrània sense oblidar els grans mestres de la tradició europea. Quins artistes han estat els seus màxims referents i què hereta de cadascun d’ells?

El Miquel és un omnívor. Va començar viatjant per Europa – Itàlia, París, Londres, Amsterdam-  i visitant museus. Llegia un munt de biografies d’artistes. La seva obra està plena de referències dels grans mestres. Com els romàntics, buscava la tradició.

S’interessà per Tintoretto i les formes manieristes; per Caravaggio i la pintura barroca; pels dibuixos de Pontormo; pels contrastos de colors de Manet; per Cézanne, Picasso, Miró, Pollock, Ryman, Bacon… I per les imatges dels superherois dels còmics. Es fixava en detalls que després ni ell recordava on els havia vist, però apareixien en els seus quadres.

De Miró l’atreia la seva connexió amb la terra i el món rural, i s’interessà especialment pels quadres cremats o foradats, pel collage, i per la ceràmica. I de com agafa objectes i els enganxa transformant-los.

Recentment, ha comprat un Munch per no oblidar el què hi ha al darrere de la tradició. També es nodrirà de teòrics del moment com Roland Barthes, Otto Wolf i Robert Rosenberg.
Barceló té un univers propi que sexpandeix a través de llenguatges o suports diferents.

Barceló ha desenvolupat totes les tècniques (dibuix, pintura, escultura, ceràmica, gravat, performance…) que ha après dels seus mestres. Com Picasso i Miró, ha produït en grans quantitats.

Perquè creus que Barceló té aquesta obsessió amb el pas del temps i la contínua transformació de la matèria?

Barceló fa un art culte, filosòfic, literari i metalingüístic. Contrari al minimalisme, ell busca la complexitat i lectures diferents. Tracta temes universals i els seus quadres parlen de la pintura mateixa. Les natures mortes (Vanitas), la terra, la pluja, els talls, són temes o elements que anirà repetint. No és un pintor figuratiu realista sinó que una forma suggereix l’altra tot creant un món mitopoètic amb els objectes. Juga amb la matèria, les coses que pinta sorgeixen de la viscositat i els hi dona relleu i ombres. Tot està en corrupció permanent.

Barceló ha estat un nòmada i les seves estades i experiències a diferents llocs han estat claus per al seu treball. Actualment quin creus que és el seu lloc?

Barceló ha viscut a molts llocs, però sempre ha dit que “tot ho ha après d’Àfrica”. Àfrica representava un món que contrastava amb les ciutats com París o Nova York on ell vivia. Allà podia treballar sense distraccions i sentia una gran atracció pel paisatge.

Quan la situació política es va complicar a Mali i va ser impossible viatjar-hi, va aprofitar per conèixer l’Índia i Tailàndia, on també va treballar. Després de la pandèmia ha anat deixant el seu taller a París, passant de deu mesos l’any a només quatre. En l’actualitat, la seva oficina i on més treballa és a Mallorca, a Felanitx, tancat al seu taller. Els viatges puntuals que fa són per feina. Justament està construint un nou estudi de ceràmica molt gran i, tenint en compte l’edat, dubto que es mogui més d’ací.

Com a comissari de la mostra que veurem a La Pedrera, explica’ns el perquè del títol “Tots som grecs”?

A inicis del XIX, William Blake, Lord Byron, John Keats i Shelley eren els poetes anglesos més visionaris i de referència, romàntics que van morir molt joves i que reivindicaven el món clàssic. Estaven convençuts que el moment gloriós de la civilització era Grècia. Van escriure molt sobre objectes grecs, tot coincidint amb l’arribada dels marbres del Partenó al British Museum de Londres. El món clàssic estava de moda a Anglaterra. Hi ha un poema molt important en la literatura anglesa de John Keats que es titula “Oda a una urna grega”. El poema descriu dues escenes d’una urna de ceràmica grega.

Quan Miquel pinta Sopa Memorial (1987) apareixen ceràmiques enmig d’un paisatge èpic. I això connecta amb l’interès que tenien els poetes romàntics per allò grec i amb la frase de Shelley: “Tots som grecs”.

Em va semblar un títol molt pertinent perquè és també una reivindicació de la cultura i de la filosofia, és una connexió amb els orígens de la nostra civilització. Això és molt de Miquel.

En els darrers anys el Miquel ha viatjat bastant a Grècia, especialment per trobar-se amb l’escriptor Rodrigo Rey Rosa i la seva parella grega que és la directora de la Galeria Thaddeus Ropac que representa actualment Miquel a París.

A Grècia ha fet un munt de dibuixos i quaderns amb molts motius grecs. I justament quan el vaig trucar per proposar el títol de l’exposició ell estava a Grècia i tot quallava. Avui el món és una barbàrie total i penso que aquest títol arriba en un moment de retorn a la civilització.

Miquel Barceló. Memorial Soup, 1987. Cortesia Galeria Bruno Bischofberger

Podem dir que Picasso pinta la ceràmica, la decora; en canvi, Miró la transforma i fa que l’art es fusioni amb la matèria. Què diries que fa Barceló? Creus que torna als orígens i a les cultures on la matèria (fang) té ànima?

Quan va haver-hi l’exposició Barceló, Barcelona a l’Antic Teatre de la Casa de la Caritat, el Miquel va seleccionar una sèrie de peces de ceràmica de diversos museus de Barcelona. Entre elles hi havia unes peces africanes de ceràmica fumada procedents del Museu Etnogràfic de Barcelona. Aquest tipus de ceràmica negra fumada pel contacte amb el sutge també les trobem en peces de Barceló.

Miquel fa les dues coses, decora i transforma. En algunes peces fa forats i talls, d’altres són cranis, animals, vegetals…

Darrerament, també ha fet peces que s’assemblen a la ceràmica grega amb motius repetitius figuratius, més narratius.

Obres de diversos museus triades per Barceló. Catàleg de l’exposició “Barceló, Barcelona” 1988

En un moment de màxima utilitat de la ceràmica Barceló anirà a buscar els pocs artesans que queden per explorar la potencialitat artística d’aquesta tècnica. Amb qui treballa i com ho fa? En ceràmica, on és el límit entre art i artesania?

El mateix Miquel explica que l’any 1995 ell es trobava treballant a Mali, en una zona del sud del Sàhara que sempre fa molt vent. Resultava tan difícil treballar amb aquestes condicions que decidí anar a veure artesans per aprendre a fer ceràmica. D’aquella època més manual es conserva un grup reduït de peces de ceràmica fetes en forns d’artesans amb fang i excrements d’animals que són molt fràgils, i algunes les podem veure a la mostra de La Pedrera.

En retornar d’Àfrica s’instal·là a Mallorca per treballar als tallers de Can Murtó a Sa Taulera d’Artà. Així, de la mà del ceramista Jeroni Guinard va continuar aprenent ceràmica tradicional i desenvolupant un llenguatge propi que anava més enllà de les teules, maons i gerres. El Miquel feia servir formes artesanals que deformava, foradava i decorava amb peixos, fruites, verdures… També creava obres amb formes de cranis, sovint amuntegats els uns damunt dels altres. La ceràmica d’aquell període, 1996-98, encara té molt poc color. Però el Miquel i el ceramista no es van acabar d’entendre quan aquest segon va reclamar l’autoria de les obres, just en el moment en què el Miquel va decidir canviar de taller. El judici el va guanyar el Miquel.

I després?

Després va marxar a treballar en un taller especialitzat a Les Rairies (França) on va aprendre tècniques molt refinades i va incorporar el color. La ceràmica realitzada en aquest taller va ser exposada al Musée des Arts Decoratifs – Musée du Louvre.

Passat un temps, lartista de la transvanguarda Enzo Cucchi va explicar-li que feia ceràmica en un taller de aVietri sul Mare, prop de Nàpols, i ben aviat el Miquel va marxar cap allà per ampliar els seus coneixements i desenvolupar l’encàrrec de decorar la capella de la catedral de Mallorca.

Tornant d’Itàlia va comprar la seva pròpia taulera i ja no té tècnics, la producció la fa tot ell.

Al Japó ha continuat ampliant coneixements de ceràmica experimentant molt amb els colors, i recentment ha tingut una gran exposició.

Quin és linflux que ha deixat Barceló a les noves generacions?

A cada època veus molts pintors que imiten la moda del moment, però això no aporta res. Potser fa anys sí que coneixia alguns artistes que seguien l’estil Barceló però ara no.  Parlant amb artistes joves detecto que senten un gran respecte i admiració pel Miquel perquè valoren la seva integritat i capacitat de treball. El Miquel no el veuràs passejant-se per les fires, ell sempre està treballant i diu el que pensa quan l’entrevisten. A ell li interessa la feina i la independència, i fuig de les modes o tendències.

Quins plans té Barceló pel seu llegat? Farà com Miró i Tàpies que deixaren ben lligades les seves respectives fundacions?

S’havia parlat de fer una fundació a Felanitx, en uns cellers que estan mig en runes i són propietat de l’Administració pública. Penso que la titularitat és de l’Ajuntament de Felanitx amb el Govern balear o el Consell Insular de Mallorca. Per fer la fundació s’havia de reformar i condicionar l’edifici i el Miquel havia de donar almenys 100 pintures, 1000 gravats i 1000 ceràmiques perquè tot tingués un mínim de sentit. Regalar tanta obra quan el govern de Mallorca mai li ha comprat ni una sola peça, va aturar el Miquel, que no ho va veure clar. Diu que sempre és a temps de regalar. A banda, veig al Miquel encara molt actiu i ara mateix té el cap en la feina.

Ariadna Mas Vall
Historiadora de l'Art i Gestora Cultural. Actualment és directora del digital cultural El Temps de les Arts.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close