Arts visuals / Exposicions

Charlotte Posenenske, la industrialització (crítica) de l’art

Hi ha artistes que consagren tota la vida a l’art i no aconsegueixen mai distingir-se dels altres, ni fer cap obra mínimament personal –o, si més no, convèncer als altres que l’han feta–, ni encara menys irradiar cap mena d’influència. Hi ha artistes, en canvi, que en tenen prou amb uns pocs anys de feina –amb unes poques obres, en realitat– perquè la seva presència en el curs de la història de l’art quedi fixada com una fita de valor i sigui coneguda i reconeguda, o almenys tinguda en compte, per gairebé tothom.

Charlotte Posenenske. Work in Progress
Comissàries: Jessica Morgan, Alexis Lowry i Hiuwai Chu
MACBA, Barcelona
Fins al 8 de març del 2020

Aquest és el cas de l’alemanya Charlotte Posenenske (Wiesbaden, 1930–Frankfurt, 1985), que amb només tretze anys de dedicació a la pràctica artística va tenir temps, no tan sols de deixar una empremta estètica, actitudinal i teòrica, sinó també d’evolucionar creativament –des de la pintura abstracta fins a les instal·lacions de caire minimalista i conceptual, sempre amb un acusat i incisiu component crític– d’una manera meteòrica, gens forçada, significativa i coherent.

Imatge de sala de l’exposició “Charlotte Posenenske: Work in Progress” al MACBA. Foto: Jordi Play.

L’exposició que el MACBA li dedica fins al 8 de març del 2020, Charlotte Posenenske. Work in Progress, permet als espectadors de fer-se una idea de conjunt de la trajectòria d’una artista que va dur fins a les últimes conseqüències les seves idees i conviccions. La coherència dràstica i integral no garanteix per força la qualitat artística i intel·lectual d’una obra, però sí que, en el cas potent de Posenenske, li infon una energia severa, de radical esmena a la totalitat –llançada amb una voluntat exemplaritzant–, que la fa molt interessant i viva.

Abans de seguir, detinguem-nos en la biografia de l’artista, extreta de la biocronologia amb què es tanca la mostra. Charlotte Posenenske, Liselotte Henriette Meyer de nom real, va néixer el 1930 a Wiesbaden (Alemanya) al si d’una família jueva. El 1940, va viure com el seu pare se suïcidava per por d’acabar en un camp d’extermini. Expulsada de l’escola per ser una “jueva mestissa” –pare jueu i mare ària–, va passar amagada els anys més cruents de la guerra (entre el 1942 i el 1945). De jove, va estudiar Belles Arts amb l’artista Willi Baumeister, que la va familiaritzar amb el constructivisme i amb els corrents estètics més moderns de l’art del moment. Havent abandonat els estudis, va introduir-se en el món del teatre per treballar-hi com a dissenyadora d’escenaris i de vestuari. Es va casar, el 1955, amb l’arquitecte Paul Posenenske. El 1956, a vint-i-sis anys, va deixar el teatre per recuperar la vocació artística i emprendre una carrera –una paraula que no podia ser més banal i inadequada, en el seu cas– que va durar només tretze anys. El 1968 va divorciar-se i va començar una relació amb Burkhard Brunn, amb qui va abocar-se a l’estudi en profunditat de la sociologia. El 1969, abans d’arribar a la quarantena, va fer la seva última exposició en vida. I el 1985, a cinquanta-quatre anys, va morir d’un càncer.

Imatge de sala de l’exposició “Charlotte Posenenske: Work in Progress” al MACBA. Foto: Jordi Play.

Les primeres obres de Posenenske que poden veure’s a l’exposició del MACBA són de les menys conegudes de totes les que va fer, i és segur que, si s’hagués limitat a crear en aquesta línia sempre, no hauria assolit ni el grau d’influència ni de reconeixement crític de què gaudeix de fa temps. Això no implica, però, que no siguin obres molt valuoses. Són pintures i dibuixos abstractes, d’una senzillesa forta, d’una intensitat refinadíssima. Fetes a mitjans dels anys 50, es nota que daten d’un moment en què encara hi havia una confiança plena en les possibilitats de la pintura i de l’abstracció, com si l’energia i la curiositat creatives que posaren en circulació l’expressionisme abstracte, l’informalisme i derivats fossin encara presents en el panorama artístic global, tot i que, almenys en el cas de Posenenske, d’una manera més reflexiva, menys grandiloqüent, més subtil o més tènue.

En especial destaquen les obres amb espàtula, totes titulades així, Obra amb espàtula. A pesar de les autorestriccions cromàtiques i de traç –gairebé sempre és igual, curt i de pressió segura però delicada–, Posenenske crea un efecte hipnòtic. L’espectador sent que està davant les obres honestes d’una artista que tempteja amb personalitat i criteri les possibilitats expressives de la pintura, i que n’extreu un art que es caracteritza per una força formal exempta de dramatisme i d’estridències però d’una notable habilitat tècnica i saturada sempre de capacitat meditativa.

Imatge de sala de l’exposició “Charlotte Posenenske: Work in Progress” al MACBA. Foto: Jordi Play.

L’etapa creativa següent de l’artista es caracteritza per l’accentuació d’una certa fredor formal: la geometrització d’arrel constructivista dels esbossos per a una pintura mural d’una escola primària alemanya, la reducció de la paleta cromàtica al negre i als colors primaris, l’ús d’un esprai de pistola per fer unes pintures sobre paper en què el gest humà es fa deliberadament invisible, la construcció de figures tridimensionals (a la sèrie Plastische Bilder) que s’han d’entendre com una ampliació cap a l’escultura de la noció bàsica de pintura…

Tot plegat representa un avançament del tipus d’obres per les quals l’artista és avui més coneguda: les escultures –de naturalesa minimalista, però amb un rerefons conceptual– fetes amb plaques de metall o de cartró, d’aparença industrial –són estructures de tubs quadrats o rectangulars, com braços enormes de xemeneies–, concebudes i elaborades com si fossin obres produïdes massivament i en sèrie. En realitat, són obres produïdes en sèrie i en quantitats il·limitades, sempre a partir de dibuixos fets per l’artista.

Imatge de sala de l’exposició “Charlotte Posenenske: Work in Progress” al MACBA. Foto: Jordi Play.

Posensenske va concebre aquestes obres com un assalt contra un dels conceptes centrals de l’art: el de l’obra única i irreproduïble. Així, aquestes obres, que poden desplegar-se de moltes maneres diferents per l’espai del museu, són reproduïbles, copiables, i a més se’n pot disposar a conveniència: vull dir que l’artista va deixar clar que es podien posar soles o per parelles, i conformant tota mena d’estructures, i ocupant l’espai de maneres sempre variables. L’alteració sense fi com una estratègia per contrarestar la presumpta immutabilitat sublim de l’obra d’art entesa a la manera transcendental i clàssica.

Imatge de sala de l’exposició “Charlotte Posenenske: Work in Progress” al MACBA. Foto: Jordi Play.

La fascinació pel món i l’estètica industrials també es fa palesa en l’única peça de vídeo que l’artista va realitzar. Es titula La monotonia és bella, la va filmar anant en cotxe pels Països Baixos i és una mena d’inventari visual (sense sorpreses) d’uns paisatges en què predominen els ponts, els edificis impersonals i les llargues carreteres. El títol de la peça, La monotonia és bella, té alguna cosa de provocador, és clar, però la impressió general que s’emporta l’espectador és que la monotonia, presentada i tractada així, és avorrida, previsible i superficial.

Imatge de sala de l’exposició “Charlotte Posenenske: Work in Progress” al MACBA. Foto: Jordi Play.

En realitat, la fascinació de Posenenske pel món industrial –materials, procediments de confecció, interacció amb la realitat– neix de la mala consciència de dedicar-se a una activitat, l’art, que en última instància és elitista –que és per a una minoria, si ho volem dir d’una manera menys negativament connotada– i que també és inútil des d’un punt de vista sociopolític, això és, d’incidència efectiva en la realitat. Posenenske no podia suportar les inflades quantitats de diners que circulaven –i circulen– pel món de l’art, ni les fortunes estratosfèriques que es pagaven –i es paguen– per certes obres: per això va estipular un preu fix per a les seves peces, el qual estava sempre acotat pel valor dels materials de construcció emprats.

Imatge de sala de l’exposició “Charlotte Posenenske: Work in Progress” al MACBA. Foto: Jordi Play.

Alçurada per un cert puritanisme esquerranós que va galvanitzar la progressia europea i occidental durant els anys 60 i principis dels 70, Posenenske va renunciar a l’art com un gest de crítica i, també, em sembla, com un acte de puresa intel·lectual i moral. En una de les parets del MACBA, es reprodueix la declaració que va fer poc abans de deixar-ho, una barreja d’invectiva, de declaració de principis i de programa de futur col·lectiu. Hi explica que les coses que ella fa són “canviables, tan senzilles com sigui possible, reproduïbles”. Hi lamenta que la funció social de l’art “ha anat en retrocés”. I hi reconeix que “és difícil per a mi assumir el fet que l’art no contribueix gens ni mica a resoldre els problemes socials més urgents”.

Deixem clar que no cal estar d’acord amb el que diu Posenenske, ni tan sols comprendre la seva actitud i el seu comportament, per valorar la seva trajectòria i per entendre el sentit radical de la seva vida i la seva obra.

Pere Antoni Pons
Pere Antoni Pons (Campanet, Mallorca, 1980). Periodista i escriptor. Ha publicat, entre altres, els reculls de poemes 'El fibló i la festa' (2003), 'Fervor tan fosc' (2006), 'Aquí, on passa tot' (2017) i 'Canvi de guàrdia' (2019), els llibres entrevista 'La vida, el temps, el món: sis dies de conversa amb Joan Francesc Mira' (2009), 'Guillem Frontera. Paisatge canviant amb figura inquieta' i 'Conversaciones con Jean Marie del Moral' (2018), les novel·les 'La felicitat dels dies tristos' (2010), 'Tots els dimonis són aquí' (2011) i 'Si t’hi atreveixes' (2014) i el llibre de perfils 'Un arxipèlag radiant' (2019). Col·labora regularment en premsa fent entrevistes, articles d’opinió, crítica literària i d’art, i reportatges i cròniques de temàtica cultural i sociopolítica.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close