L’artista japonesa establerta a Berlin, Chiharu Shiota (Osaka, 1972), intervé els espais expositius de la Fundació Tàpies amb dues instal·lacions site-specific immersives. En el marc de l’Any Tàpies, ha estat convidada per teixir un diàleg amb la simbologia tapiana, lligada pels seus principis filosòfics. Cadascú, un univers permet rellegir el passat des de l’evocació, però sense apartar la mirada del present, mentre ens convida a meditar sobre les nocions d’existència i de transcendència.
Chiharu Shiota. Cadascú, un univers
Comissària: Imma Prieto
Fundació Antoni Tàpies, Barcelona
Fins al 23 de juny de 2024
La seva obra es caracteritza per les apropiacions espacials enigmàtiques i contemplatives realitzades a partir de xarxes, teranyines i constel·lacions de llana. Forma part d’una generació d’artistes feministes dels primers anys de la dècada de 1970 que han guanyat l’atenció internacional els darrers anys per l’art relacionat amb l’espai i el cos. Densos entramats d’objectes usats i vells, capturats a través d’un medi tan fràgil com el fil, generen una atracció onírica, activant la reflexió sobre el passat i el futur. És una de les artistes de més projecció internacional, una especialista destacada en performance i instal·lacions que arrela en cadascun dels llocs on va amb unes obres efímeres que desapareixen i que es coneixen per haver estat documentades i fixades per la imatge.
“Els fils s’entrellacen els uns amb els altres. S’enreden. S’esquincen. Es desfan. Són com un mirall de sentiments”. Així descriu Chiharu Shiota les seves instal·lacions monumentals, a través de les quals explora el cos, la temporalitat, el moviment, l’absència, els somnis i la mort, tot involucrant l’espectador físicament i mentalment. Coneguda per les seves intervencions amb llana com a principal material, els seus tramats generen una barreja entre atracció onírica i fascinació hipnòtica. Els entrellats que van de paret a paret, des del sostre fins al terra, s’intercepten creant autèntiques teranyines i laberints impenetrables que engolen els objectes atrapats entre el garbuix filamentós, creant entre ells afiliacions que parlen de les històries que atresoren. Aquesta és la cartografia amb la qual configura el seu imaginari: elements quotidians atrapats pels fils de memòria i connectats entre si. Defensa que la connexió forma part de la nostra existència, no podem existir sense sentir-nos en conjunció amb algú o alguna cosa.
Aquestes estructures li permeten reconèixer l’espai, acumular capes per crear una superfície com la del cel nocturn que s’expandeix gradualment a l’univers. Són com dibuixos a l’aire a gran escala, en tres dimensions, com si fos una arquitecta usa com a pinzell el fil, la llana i altres materials. En aquests entreteixits que evoquen arquitectures religioses i cerimonials, les qüestions personals de Shiota es transformen en grans recerques filosòfiques. Les misterioses formes que es projecten són producte d’una profunda exploració de les analogies entre cos, esperit i matèria.
A la seva obra, aquestes fibres són una metàfora de filons i venes per les quals circulen associacions de relats universals; la por, la vida i la mort, tot això barrejant-se com un rizoma a través de múltiples ramificacions que entorpeixen les afinitats entre el subjecte i el món. L’artista teixeix complexes xarxes que s’entrellacen a la manera de connexions neuronals que transporten la informació i són essencials per narrar les correspondències entre la memòria i la pèrdua, així com per escorcollar els llaços que ens uneixen i ens distancien, embolics i embulls que obstaculitzen el pas. Fa servir tres colors base: el negre per referir-se a l’univers, el vermell per connectar emocions i el blanc per representar la quietud, la pau i la mort. Les seves creacions reflecteixen el temps, els sentiments, la vida i la mort, des d’un punt de vista explícitament femení, rellegint l’acció ancestral de teixir i filar de les dones. Els fils correlacionen i transmeten, són ponts que s’estenen per establir vincles entre tots els punts de l’espai on s’ajunten. El treball de Shiota tracta sobre la memòria i l’oblit, els somnis, les petjades del passat, la infància i l’ansietat.
L’exposició Chiharu Shiota. Cadascú, un univers, comissariada per Imma Prieto, presenta dues instal·lacions, dues obres sobre paper i cinc escultures de l’artista que permeten descobrir els lligams entre la seva obra i la d’Antoni Tàpies (Barcelona, 1923-2012). Els dos artistes comparteixen la capacitat de fer-se preguntes sobre la condició humana en utilitzar objectes habituals i quotidians en el seu propòsit. A més, tots dos artistes van patir una afecció greu i la mort apareix com un tema recurrent en la seva trajectòria. Comparteix amb Tàpies la catarsi que va significar la greu afecció del càncer que va partir. De la mateixa manera que a l’artista català, li va servir com a experiència personal transformadora i xoc emocional per entendre l’art com un mitjà de curació. Igual que Tàpies, Shiota pensa que l’art és una eina per canviar el món. Diu: “La mort forma part del meu treball. La veig no com un final, sinó com a un inici. Representa per a mi un nou estat de l’existència que va inclòs en el cicle de la vida, un estat que et trasllada a un univers més gran”.
Des de la lluita contra la malaltia, Chiharu Shiota inclou a les seves peces parts del cos i també objectes com llits, cadires o sabates. “Els objectes a les meves instal·lacions sempre representen l’existència d’un individu. Quan miro les cadires veig gent, tots estan asseguts al costat entre ells, però cadascú és un univers per si mateix”, escriu Shiota. La instal·lació inclou quaranta-tres cadires usades i dos mil cabdells de llana. La presència humana hi és sense estar-hi present, amb les cadires buides. Es complementa amb els projectes Fora del meu cos (feta amb tires de cuir sobre el motlle dels seus peus en bronze) i amb les escultures Cèl·lula (peces orgàniques embolicades en filferro que ens recorden la feblesa humana) que sorgeixen de la reflexió durant el càncer. “Amb el meu art expresso el sentiment de la fragilitat del cos davant de l’experiència de la mort i el patiment. Viure comporta patiments, forma part de la nostra existència”, conclou.
La seva educació en art, obtinguda en acadèmies alemanyes, li proporciona una clara influència d’artistes com Marina Abramović, Janine Antoni, Louise Bourgeois, Carolee Schneemann i Rebecca Horn. Quan tenia uns 23 anys va descobrir la feina d’Ana Mendieta i li va produir un impacte tan profund que va començar a creure que n’era una reencarnació. Shiota té un reconeixement i admiració pel coratge amb què l’artista cubana va escodrinyar la mort; àdhuc per la unificació del seu cos amb l’univers i per l’acceptació del seu final tràgic que tantes vegades ha estat qüestionat.
Va estudiar a la Universitat de Kyoto i més tard, se’n va anar a Europa on va ampliar formació a la Universitat de Belles Arts de Berlín i després a la Universitat de Belles Arts d’Hamburg. Va aprendre de les millors, ja que va treballar al taller d’algunes de les artistes més reconegudes, com Marina Abramović i Rebecca Horn. El seu treball està reconegut al món sencer, exposa a les galeries d’art contemporani més conegudes del món, però igualment al Museu Nacional d’Art d’Osaka el 2008. Aquest mateix any, el Govern del Japó li va concedir el Premi a la Promoció de l’Art per a Joves Artistes. El seu llançament definitiu es va produir el 2015, quan va ser escollida per representar el Japó a la Biennal de Venècia amb The Key in the Hand [La clau a la mà], en què més de 50.000 claus de metall penjaven d’una espessa xarxa de fil carmesí. A Catalunya, el 2020 va produir una escenografia per al Liceu en diàleg amb Franz Schubert, i el 2015 va exposar a la Fundació Sorigué de Lleida, on des del 2021 té una instal·lació permanent.
