Arts visuals / Exposicions

Claudi Casanovas, un innovador de l’art ceràmic

Artur Ramon Espai d’Art presenta “Matèria i origen” una retrospectiva d’un dels artistes més originals de la ceràmica contemporània, Claudi Casanovas (Barcelona, 1956). Amb una selecció de peces realitzades des del 2002 fins a l’actualitat la mostra ressegueix diferents sèries que semblen extretes de l’entorn volcànic i que ben bé es podrien integrar al paisatge de la Garrotxa, comarca on viu i treballa. L’artista, en un desafiament constant, experimenta al límit les tècniques ceràmiques en recrear les seves pròpies barreges de materials i sotmetre’ls a canvis físics fins a aconseguir noves formes, textures i colors. Coincideix, a més, amb l’exposició que presenta el Museu de la Garrotxa d’Olot, on s’exhibeix la seva última sèrie, Màter, que evoca divinitats femenines paleolítiques.

Claudi Casanovas. Matèria i origen
Artur Ramon Espai d’Art
Bailèn, 19. Barcelona
Fins al 21 d’abril de 2023

Investigador i defensor de l’especificitat de l’art ceràmic, Claudi Casanovas ha reflexionat amb saviesa sobre l’ofici de ceramista sense oblidar els orígens culturals ni la tradició de la qual prové. Captivat pels materials, no modela directament el fang sinó que amb la terra i la barreja d’argiles es lliura a processos d’alteració per evocar directament formes i textures de la geologia. En una acció transformadora, la seva obra —treballada d’una manera escultòrica— posa al descobert els estrats interns de la matèria fins a aconseguir textures rugoses i aspres semblants a roques basàltiques, granítiques o lava fossilitzada. Amb una feina alquímica en la qual l’atzar i el foc tenen un paper molt important, porta a l’extrem les possibilitats d’una disciplina ancestral amb l’objectiu darrer de fer possible un creixement orgànic d’aquesta. Segons l’artista el concepte de la teknè grega és cabdal en el seu mètode creatiu: “Cada sèrie és el resultat de cada petit entrebanc al qual havia hagut de fer front, els descobriments que propiciava cada una de les sèries, els aprenentatges obtinguts, els reptes que plantejava”

Claudi Casanovas. Sèrie Blocs, 2002. Penya de ferro gris fosc. Fotografia Toni Mateu

Matèria i origen inicia el recorregut amb obres de la sèrie Blocs (2002-2003); una de les principals etapes de l’artista. Parteix del fang i d’elements orgànics com poden ser metalls i òxids metàl·lics que més endavant acaba generant cavitats poroses i colors insòlits a la superfície. Per processar aquesta massa de terra, Casanovas defuig de la plasticitat aquosa del fang i el converteix en un element sòlid. Aquest procés el fa mitjançant la congelació del bloc per tot seguit transmutar-lo d’una manera escultòrica. La peça un cop congelada pot ser manipulada a base de cops, pressions i torsions de la mà de l’artista. És llavors quan entra al forn on l’espera el foc amb una cuita a 1280° C. Quan és desenfornada, la peça segueix el seu camí patint el desgast de sorrejats, talls i poliments que la fa viatjar en el temps. Una acció humana que persegueix el desgast que la natura aplica sobre els paisatges rocosos. Tothora destaca el valor del material, que tant aprecien les cultures orientals, saviesa que admira. Aquestes peces dialoguen a l’exposició amb uns capitells romans i alguns gravats de Chillida.

Cap al 2013 les sèries Pomones i Lluna Nova obrien un període negre amb unes formes arrodonides que semblen retornar als inicis i vincular-se a la sensualitat mediterrània de les escultures noucentistes. Les dues peces de la sèrie Pomones que podem contemplar estan vinculades a Juno i Isis, les deesses romana i egípcia de la fecunditat i la maduració dels fruits, dos temes que ja va conrear Enric Casanovas, avi patern del ceramista català. Estan marcades per l’aparició del tema antropomorf de l’ull i del cap; uns volums arrodonits —que poden semblar també ous o còdols— i que suggereixen feminitat, renaixement i regeneració com a elements germinadors.

Les obres sobre les fases lunars mantenen una efígie totèmica i tenen el seu precedent en els jardinets de saló que havien concebut Artigas, Dufy i Rubió i Tudurí el 1927; unes maquetes en miniatura de vergers. Casanovas va plantejar una reunió de peces que entre elles es vertebressin com un tot. D’aquí que miniaturitza el jardí com a les tradicions japoneses i planteja la instal·lació Jardí Imaginari, configurada per onze peces vermelloses que engendren una energia que les retroalimenta. Pel que fa a les obres pertanyents a Lluna Nova, estan dedicades al japonès Ryoji Koie, “el meu mestre involuntari”, segons Claudi Casanovas. A l’hora d’atacar la superfície pot fer-ho per mitjà d’una pacient tasca de poliment fins a aconseguir una lluentor setinada com en aquestes o pel contrari, forçant l’accident per obtenir un tipus de crosta porosa i més aviat tosca que preval a Quart creixent. Són peces que l’artista les defineix com a “pedres emergents sorgides de la terra, denses i introvertides”. Per altra banda, la suite Oracle (2020) està conformada per uns vasos de gres que ens recorden atuells votius per a ofrenes de rituals i semblen recuperats de restes arqueològiques.

Claudi Casanovas. Sèrie Jardí imaginari, 2013. Gres. Fotografia Toni Mateu

Igualment, presenta uns aiguaforts de gran format titulats Mater que reben la influència de la Venus Willendorf, de l’època paleolítica; una figureta de gairebé onze centímetres d’alçada, associada a la mare Terra i a la fertilitat. Va ser tallada fa 30.000 anys i representa una dona d’amples malucs i grans pits. Descoberta el 1908 a la localitat de Willendorf, a la vall de Wachau, a Àustria, avui s’exposa al Museu d’Història Natural de Viena. L’energia de les ceràmiques es manifesta igualment en els gravats amb unes textures de xarxes i trames microscòpiques lineals que van teixint contundents volums orgànics fets d’empremtes i memòria.

Com ja és costum de la galeria, els treballs de l’artista estan acompanyats d’altres peces que les complementen i afavoreixen el diàleg i la reflexió. En aquest cas el fil conductor està en relació amb l’origen, l’embrió, la llavor i l’essència. Un gerro de Josep Llorens Artigas, pare de la ceràmica catalana contemporània, presideix el conjunt inicial juntament amb una tècnica mixta de Tàpies. També s’hi poden veure obres de l’escultor noucentista Enric Casanovas, a més d’un retaule del segle XVI d’Adriaen Isenbrandt, aquarel·les de Mirabent o de Mas i Fondevila, escultures de Manolo Hugué, gravats de Henry Moore i Eduardo Chillida i obra actual de Joan Fontcuberta.

Claudi Casanovas. Sèrie Oracle, 2020. Gres. Fotografia Toni Mateu

Paral·lelament, Claudi Casanovas presenta al Museu de la Garrotxa (fins a l’1 de maig) Mater que reuneix una sèrie d’escultures de ceràmica acompanyades de sis aiguaforts. Aquesta mostra és el resultat de tres anys de producció i està inspirada en les experiències místiques al voltant de l’aparició de la Verge que l’escriptora italiana Àngela Volpini va tenir entre el 1947 i el 1956 quan era una nena. Tanmateix, el documental de la cineasta i ceramista xinesa Ayu Tan aporta una mirada innovadora de l’aportació de Casanovas des d’un context cultural molt diferent del nostre. A més, com a preàmbul, al pati de l’Hospici, hi ha tres peces de la sèrie Jardí de lluna plena.

Claudi Casanovas (Barcelona, 1956) és net de l’escultor Enric Casanovas, un dels millors representants del noucentisme en el nostre país i del mestre en laca japonesa Ramon Sarsanedas. El 1959 la seva família es trasllada a Olot on s’inicia en el món de la ceràmica en el taller del monjo caputxí Marià Oliveras i a l’Escola Municipal de Belles Arts d’Olot i posteriorment a l’Escola Massana de Barcelona. Després de treballar en un primer taller a Cerdanyola del Vallès torna a la Garrotxa on s’instal·là al poble de Riudaura on viu actualment.

Vista general exposició Matèria i Origen de Claudi Casanovas. Fotografia Toni Mateu.

A escala internacional és un dels escultors ceramistes més reputats i reconeguts dels darrers anys. Com en molts casos d’artistes del nostre país, ha exposat gairebé exclusivament en l’àmbit internacional, destacant Londres com la ciutat on ha tingut durant molts anys la galeria que des de 1988 l’ha representat, la Galeria Besson. La seva presència en col·leccions públiques del nostre país és escassa. En canvi, a museus estrangeres és molt significativa; per exemple està representat al Victoria & Albert Museum o al Museu Hermitage de Moscou.

La seva ceràmica, influïda per les experiències japoneses, ha introduït un revulsiu tècnic i formal en un món en el qual és difícil fer transgressions. La seva vinculació amb el territori garrotxí i els seus paisatges l’han portat a crear una obra intemporal molt ben acollida en els entorns internacionals. Quan Claudi Casanovas, juntament amb altres companys, va fundar la Cooperativa el Coure, amb l’objectiu de dignificar l’art de la ceràmica, passant-lo de l’artesania decorativa a les galeries d’art, quaranta anys més tard i després d’una fructífera trajectòria, ha esdevingut una realitat. El 1992 va rebre el Gran Premi en el concurs internacional de Mino, al Japó, possiblement el guardó de més prestigi atorgat a un ceramista. El 2004 va guanyar un concurs convocat per l’Ajuntament d’Olot, i realitzà el monument Als Vençuts, un memorial a les víctimes del franquisme que s’instal·là el 2006. Un colossal cub de formigó de 4 x 4 x 3 metres, a manera d’una gegantina closca, conté un altre gran cub de ceràmica, que pesa 10 tones i que només resulta visible per un petit espai que queda entre les arestes.

Conxita Oliver
Llicenciada en Història de l’art per la UB. Membre de l’Associació Internacional de Crítics d’Art (AICA) i de l’Associació Catalana de Crítics d’Art (ACCA), de la qual formà part de la Junta Directiva entre els anys 1987 i 1995. Premi GAC 2022 a la Crítica d’Art (Galeries d’Art de Catalunya). Ha desenvolupat la crítica d’art a: revista Batik (1980-1982) -on fou cap de redacció-; revista Arte Omega (1992-1996); diari Avui, suplement Cultura (1982-1997) i a les emissores radiofòniques Catalunya Cultura (1999–2002) i Ona Catalana (2000–2004). Col·labora actualment en mitjans especialitzats (Bonart i El Temps de les Arts). Ha publicat el llibre “Discurs crític. 25 anys d’escrits” (novembre 2009), Ed. Mediterrània. Ha estat conservadora del Fons d’Art de la Generalitat de Catalunya (1987-2002); membre de la Junta de Qualificació, Valoració i Exportació de Bens del Patrimoni Històric i Artístic de Catalunya (1993-1996); responsable de la Xarxa Pública de Centres i Espais d’Arts Visuals de Catalunya del Departament de Cultura (2012- 2016); Directora de l’Arts Santa Mònica (2012-2014) i Coordinadora del Pla Integral de les Arts Visuals de Catalunya (2014-2021). Ha comissariat una cinquantena d’exposicions i ha coordinat més d’un centenar de mostres. És autora de llibres i monografies sobre temes d’art contemporani. Forma part de jurats de premis d’art, assessora programacions i col·leccions i ha catalogat diferents col·leccions públiques i privades.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close