Arts visuals / Exposicions

Colita: “El feminisme és una forma de vida”

És difícil fer una entrevista tradicional a Isabel Steva “Colita” (Barcelona, 1940) perquè et porta sense que t’adonis a una conversa molt informal, farcida de comentaris de tota mena, records, parlant sense embuts, divertida, propera. No és cosa de l’edat. Colita sempre ha estat així, clara i directe com ho són les seves fotografies, fruit d’una llarga carrera de mig segle com a fotoperiodista, que va iniciar quan aquest era un ofici -que no deixa de reivindicar- bàsicament masculí. Ha fet més de 40 exposicions i ha publicat una trentena de llibres i no li falten reconeixements, però aquests dies se sent feliç per la recuperació de dos moments de la seva trajectòria relacionats amb el feminisme. A la galeria RocíoSantaCruz de Barcelona s’exposen les 32 fotografies que Colita va exposar el 1985 a Barcelona en què denunciava la situació de la dona amb un text de M. Aurèlia Capmany. La mostra ha coincidit amb la reedició del llibre ‘Antifémina‘, que Colita va fer amb Capmany en plena Transició i que era introbable. Fins al juliol també es pot veure al Teatro Español de Madrid una mostra amb fotografies de flamenc i prepara una retrospectiva per a la tardor a Sevilla. Es presenta a la galeria amb una samarreta de Joan Brossa, que li va regalar el director de la Filmoteca de Catalunya, Esteve Riambau. I xerrem i xerrem…

Dona Situació Límit. Colita
Galeria RocíoSantaCruz
Barcelona
Fins al 14 de maig de 2022

Colita a l’Arxiu. Barcelona, 2021. FRANCESC POLOP

Presenta dos projectes, exposició i llibre, que són autèntiques recuperacions de treballs de la Transició. Quina sensació té?

Aquest any ha estat l’any de les resurreccions. Hem ressuscitat el llibre Antifémina i  l’exposició “Dona, situació límit”. Tot això és gràcies a Francesc Polop, que és el meu company de viatge en el que em queda en l’aventura de la fotografia. Ell serà l’hereu del meu arxiu i qui s’ocuparà de la seva gestió. Va ser ell que, quan va veure un exemplar d’Antifémina, es va estranyar que mai s’hagués reeditat.

Per què no s’havia reeditat abans?

És que el llibre té una història tremebunda, típica del franquisme. El 1977 la Maria Aurèlia Capmany i jo vam fer el llibre per a l’Editora Nacional. El director de l’editorial era amic seu, però per culpa de la publicació del llibre precisament el van acomiadar. El volum va desaparèixer literalment a partir d’aleshores i va quedar oblidat, malgrat que havia fet algunes gestions per recuperar-lo. Se’n van repartir molt pocs i ara aquella primera edició va molt buscada, a preus molts cars. En Francesc ho va veure i va pensar que s’hauria de reeditar. Jo no tenia moltes esperances que es fes i a més el tema em feia mandra, perquè la història del que havia passat em removia, però finalment la idea va interessar l’Ajuntament de Barcelona. Sent com és una feminista destacada, a l’alcaldessa Colau li va agradar el tema. I així és com el llibre s’ha reeditat a mitges entre l’Ajuntament i l’editorial Terranova i és com si ara haguessin descobert la sopa d’all. Tinc la sensació que ara ha arribat el seu moment. Ha tingut una gran acceptació de públic i crítica i estic molt entusiasmada i agraïda.

Com va treballar amb la Maria Aurèlia?

Jo li portava les fotografies i ella escrivia els textos, els passava a màquina, els fotocopiàvem, els retallàvem i els enganxàvem sota les fotos. Va ser una maqueta feta per nosaltres, tot molt artesanal. Ara en Francesc Polop ha cuidat molt l’edició i hi ha  posat ordre.

Noia de La Verneda. Barcelona, 1979. Una de les imatges que s’exposen a la galeria RocíoSantaCruz ARXIU COLITA

I com s’ha recuperat ara l’exposició “Dona Situació Límit”?

He passat anys posant en ordre el meu arxiu. Van aparèixer en una caixa les imatges per a una exposició que vaig fer el 1985 per als Serveis Socials de l’Ajuntament a la sala de l’antiga Sala Sant Jaume de Caixa de Barcelona. Aleshores vam penjar sense marcs ni vidre, amb molt pocs diners. La galerista Rocío Santa Cruz, quan va veure aquest material que hi havia a l’arxiu, es va interessar a exposar-lo. I l’únic que hem fet ara és canviar l’emmarcat i penjar-les tal qual.

El tema de la dona està tractat amb duresa en aquestes imatges. És una Colita molt allunyada dels seus retrats més coneguts de personatges famosos o d’espectacles.

Sí, sobretot les imatges que pertanyen a un parell de reportatges de la revista Interviu, un sobre els psiquiàtrics i l’altre sobre els asils. De tota manera, com treballava per a la revista Vindicación Feminista, sempre m’havia fixat en la problemàtica de la situació de la dona, que ha estat una constant en la meva forma de treballar.

A les fotos fetes al barri Xino, sobretot quan apareixen prostitutes, m’ha cridat l’atenció el fet que les imatges no són gens condescendents amb els clients masculins que hi apareixen, al contrari del que hem vist habitualment en les fotos del Raval fetes per fotògrafs masculins.

Són unes fotos que no van en contra de… De fet, tenen un vessant una mica còmic, divertit. No carrego les tintes mai, de fet. Per això crec que seria una pèssima fotògrafa de guerra. Però és cert que els homes que hi apareixen es veuen com uns fastigosos, uns porcs, uns voyeurs… En cap cas es justifica la “normalitat” de la prostitució. I aquesta és la diferència de la mirada femenina en general i no soc jo sola. Les fotografies de la Pilar Aymerich també tenen aquesta mateixa visió compassiva. Molts cops m’han preguntat en què es diferencia la fotografia feta per dones i la feta per homes. I crec que la principal diferència és la compassió. És una compassió autèntica, no d’algú que se sent per sobre, no és paternalista. Aquesta mirada femenina és absolutament inconscient i no podia ser d’una altra manera.

‘Obreres’. Barcelona, 1976. Imatge inclosa en el llibre ‘Antifémina’ ARXIU COLITA

Em recorda una mica la mirada dels homes en els quadres d’Artemisia Gentileschi, com Susanna i els vells.

Sí! És això, aquesta és la mateixa mirada que veiem en les fotos del Raval. Són una colla de porcs mirant una senyora que l’han sorprès rentant-se el cap.

S’és més o menys feminista per admetre que la mirada d’una dona és diferent?

El feminisme és una forma de vida. No esperem cap proesa del feminisme. Que molts cops ens hem de posar en guerra? Doncs, és clar, perquè no ens queda més remei, però no és per posar-nos medalles.

Sempre ha tingut el feminisme com una forma de vida? Sempre ho ha tingut clar?

Sí, està en els gens. Però quan vaig conèixer la Maria Aurèlia, feminista de pro, ho vaig tenir encara més clar. Finalment, havia trobat algú que tenia la tesi feta, era la justificació intel·lectual de tot plegat, que tenia el llibre escrit, on em podia agafar. Després ja vaig començar a llegir autores com la Simona [referint-se a Simone de Beauvoir].

I què en pensa de la força que ha pres el feminisme en els darrers anys, sobretot a partir del moviment “Me, too”?

S’han despertat moltes dones que estaven adormides o que tenien por. Ja era hora! Ho celebro enormement. La força del masclisme ha estat enorme perquè ha tingut el suport de l’Església, la política… Ha estat molt difícil treure’ns aquesta crosta. I també ha estat dolorós, hi ha hagut moltes víctimes i les que hi haurà perquè segueixen matant dones pel sol fet de ser-ho. A més, no és suficient fer mal a una dona pegant-li una pallissa o matant-la, sinó que molts cops es mata els seus fills, que això ja és el súmmum de la maldat. Per a mi el masclisme portat a aquests extrems és simplement maldat diabòlica. On és el botó, si us plau, que ja triga, perquè aquesta maldat desaparegui del món?

Creu que hi ha una contraofensiva en contra del feminisme també?

És que ara hi ha una progressió terrible del nazisme i el feixisme i la barreja entre masclisme i nazisme és el mateix còctel Molotov. Ara els nazis ja no es tallen. Abascal sembla el Cid Campeador! El masclisme ha emergit amb tota la seva força. I no hem de abaixar la guàrdia perquè aquesta batalla continua.

A més de guanyar-se la vida com a fotògrafa, per a vostè el fotoperiodisme ha estat una arma per lluitar contra les injustícies?

Absolutament. Totes les professions, segons com les exerceixis, són armes, i el periodisme, per descomptat, ho és, l’escrit i el fotogràfic. Per això ens tenen tanta por i també ens maten. Som un blanc perquè som perillosos, sobretot si volem portar la veritat per davant. Si som gossos ensinistrats, no correm perill, és clar, al contrari. El periodista és perillós per al poder.

És una gran retratista. Com s’aproxima als retratats?

Per a mi és fàcil, es tracta de comunicar-se i jo em comunico bé amb la gent, quan vull, és clar. Quan vols retratar algú, el que has de fer és comunicar-te amb el fotografiat de manera que estigui relaxat i tranquil. Per a mi mai ha estat una dificultat, perquè jo gairebé sempre he retratat gent que m’agradava, gent intel·ligent del món de l’art, de la intel·lectualitat. He viscut molt sempre de la cultura. Ha estat un plaer fotografiar la gent de la Nova Cançó, els escriptors llatinoamericans, i gent com Terenci Moix i la seva germana Ana María o el Jaime Gil de Biedma, que a més resultava que eren grans amics meus. A més, en aquella època Barcelona estava plena de gent així. Què passa ara? On són? On han anat? No els veig. I després està tot el tema de la Gauche Divine… Bàsicament, érem amics i ens veiem cada nit. Vols creure que per a mi suposava un esforç fer fotos a aquesta gent?

‘Nina inflable’. Barcelona, 1976. Exposició ‘Dona Situació Límit’ ARXIU COLITA

Diria que hi ha una operació nostàlgica darrerament cap a la Gauche Divine?

No m’estranya, perquè és allò que deia Simone de Beauvoir: “La nostàlgia no és el que era”. I si ho deia la Simona, aleshores imagina’t. A més, el que està passant ara és terrible. Sortir d’una pandèmia per entrar en una guerra. Estem fora de si. No puc evitar estar pendent d’aquest tema. Sí, és nostàlgia pels bons temps. Com no tenir nostàlgia en aquests temps, en què l’única cosa positiva, encara que petita, és que ens estem apropant tot el que podem als nostres amics, a la nostra família, a la nostra gent? És l’única cosa que ens consola.

És allò que jo li dic el suport de la tribu de cadascú.

Tu li dius la tribu i jo li dic la “panda”. Es tracta d’aixoplugar-se, d’amagar-se en una cova i la cova, calenteta, es diu “amics”. Això és l’únic que ens queda: família i amics, que per mi és el mateix. Em vaig quedar orfe de pare als vint i pocs i de mare als 35 anys; per tant, he viscut sempre sola, la meva família són els meus amics. 

Amb la galeria RocíoSantaCruz ara les seves fotos han anat a les fires Arco i a Paris Photo per primer cop. Com pot ser que les seves obres no s’haguessin vist mai en aquestes fires?

Jo no vull dir allò que la causa sigui perquè soc dona, però potser és això. He de dir que sempre he tingut feina, els meus clients sempre han estat contents amb mi, he fet molts llibres… Però mai he presumit de ser una artista, ni he volgut anar mai per aquest camí, ni he volgut relacionar-me massa amb galeries ni amb fotògrafs que van d’artistes. El que més m’ha agradat de la meva història professional és el dia que em van donar el carnet de periodista. Aquell dia em vaig sentir feliç i realitzada, perquè això és el que volia. Jo em considero periodista. I ara ha semblat com si la Rocío SantaCruz em descobrís. A Paris Photo van triar una fotografia meva, Monges estenent roba, entre les vint obres més importants de la fira. I estic molt contenta per això, però sí que potser els èxits m’han arribat més tard pel fet de ser dona. A més, ara del grup de fotògrafs que vam despuntar en un moment determinat, soc l’única supervivent. Tots els meus mestres i companys i amics de l’ànima, part de la meva “panda”, no me’n queda ni un. El darrer que ha marxat ha estat Leopold Pomés. Els trobo molt a faltar. I amb això em sento realment soleta.

Quin records té d’aquell grup amb l’Oriol Maspons, el Xavier Miserachs, el Pomés i el Català-Roca, que era el veterà?

Primer van ser els meus mestres i després els meus amics. Jo sopava amb el Català-Roca gairebé cada dia. Recordo que l’Oriol Maspons sempre demanava arròs a la cubana. Primer es menjava l’arròs, després la part blanca de l’ou i deixava el rovell per al final perquè era el que més li agradava. I aleshores apareixia una mà i feia pam! i rebentava l’ou. Era Català-Roca. L’hi feia sempre. Ens petàvem de riure. Com criatures.

Què li van ensenyar principalment?

Bàsicament, em van ensenyar a mirar. Per més tècnica que tinguis, l’important és la mirada. La tècnica l’aprens en un moment i jo sé el bàsic per aconseguir un objectiu. No soc una gran tècnica, però he sabut tirar molt bé en el laboratori. Les còpies que s’exposen a la galeria estan fetes per mi.

Què pensa del canvi d’ús de la fotografia en els darrers temps arran de l’ús del mòbil com a càmera fotogràfica i de la profusió d’imatges a les xarxes socials? Allò que Joan Fontcuberta anomena la postfotografia?

[Sospira] A això se li diu allò inevitable i irremeiable. Tot això fa que ara la selecció dels bons professionals sigui molt més difícil que abans. Però, per exemple, ara amb la guerra d’Ucraïna, mireu el material que està publicant, per exemple, Emilio Morenatti.  La fotografia existeix en la seva essència encara. Mireu les fotos de Kim Manresa, de Tino Soriano -tot un mestre de la fotografia. Ha mort la fotografia? De cap manera. El que passa ara és que la gent pot captar imatges amb molta més facilitat. Però de captar una imatge a fer una bona foto hi ha tot un procés i un cervell pel mig. La fotografia ha evolucionat amb la tècnica digital, evidentment, però aquests canvis també passaven a l’època de Julia Margaret Cameron o quan va aparèixer la Leica. No ens hem de posar nerviosos, les eines sempre han canviat. El pas de la fotografia analògica a la digital era o pujaves al carro o t’hi feien fora. Per mi va ser com si m’arranquessin la cabellera, però és que sabia que les coses anirien per aquí i no hi havia una altra sortida. No em va quedar capaltre remei. Aferrar-se a l’analògic no tenia sentit.

I com està el seu projecte d’arxiu de recuperació de les fotògrafes pioneres del segle XIX?

Amb aquest projecte vaig acabar recollint uns 700 noms de pioneres de la fotografia d’arreu del món, només del segle XIX. Em vaig passar quatre anys treballant-hi. Quan es va acabar, la idea era fer un llibre, però el problema eren els drets d’autor, que l’encarien molt. És justament el tema pel qual he lluitat tota la meva vida i ho entenc perfectament, perquè els drets d’autors s’han de respectar sempre. En aquests moments tinc 700 fitxes de 700 autores i igual nombre de llibres sobre el tema. Les vaig començar a publicar a Facebook, però de sobte vaig parar perquè em va fer mandra. Finalment, doncs, el que acabaré fent és una donació o una cessió. Si les coses van bé, ho donaria, per exemple, a l’Ajuntament de Barcelona que ho dipositi en un bon lloc. És un tema molt desconegut i he trobat coses fantàstiques, com una fotògrafa negra que retratava la seva gent als Estats Units, per exemple.

Majorettes. Granollers, 1975. Imatge inclosa en el llibre ‘Antifémina’ ARXIU COLITA

És un treball que demostra que sempre hi ha hagut dones creadores però que han estat silenciades.

Sí, per sort, avui està ple de bones fotògrafes i cineastes, com la Jane Campion. El poder del perro em sembla una de les millors pel·lícules dels darrers anys. I ara fixa-t’hi: hi ha moltíssimes sèries escrites i dirigides per dones. Ara és el moment en què les dones estan sortint d’aquest silenci. Jo sempre dic que només cal donar instruments a les dones i crearan aquella idea de la cambra pròpia de Virginia Woolf. La dona no neix no creadora, neix creadora com un home. Però què és el que no li donen? Instruments. Jo vaig tenir la sort que el meu pare em va donar una càmera fotogràfica. Ell era enginyer en cap d’aigua i llum de l’Ajuntament de Barcelona. Considerava que els regals que es feien tradicionalment a les nenes no valien per a res. Els seus regals eren una màquina d’escriure, una capsa de compassos, una càmera de fotos… Les nines ja me les regalaven els altres. Això li agrairé sempre al meu pare, i més en aquella època.

Quan va a un acte o esdeveniment, se’n porta la càmera encara?

No, i ara t’explicaré una cosa que no li he explicat a ningú. Vaig decidir deixar la fotografia quan es va morir d’un càncer de mama la meva darrera ajudant, la Gemma, amb 28 anys. Aleshores jo ja tenia en pensament la jubilació per dedicar-me només al meu arxiu, però em vaig mantenir activa un temps més per ella, perquè ella es mantingués activa també. Quan la Gemma va morir, vaig dir, a prendre pel cul tot! Ja tenia 68 anys, havia treballat tota la meva vida. I ara no faig fotos. Només als meus animals i al que cultivo al jardí i les faig amb el mòbil. Mira, una coliflor [m’ensenya el mòbil]. I ja està.

 

Montse Frisach
Periodista i crítica especialitzada en arts visuals. Durant gairebé tres dècades, va ser redactora de la secció Cultura del diari Avui i després d’El Punt Avui. Actualment és col.laboradora freelance de temes artístics i musicals en mitjans com El Mirador de les Arts, Catorze i El Temps de les Arts. També realitza feines d’storyteller i redactora per a institucions museístiques com el Museu Picasso i el Museu Nacional d’Art de Catalunya, entre d’altres. Membre de l’Associació Catalana de Crítics d’Art, ha guanyat els premis GAC i ACCA a la crítica d’art.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close