Ars Citerior significa “Més a prop de l’art”, i això és precisament el que vol transmetre aquesta col·lecció provinent de la Comunitat Valenciana, on el seu comissari és Javier Martín, director i conservador de la Col·lecció. Ara, a Espais Volart de la Fundació Vila Casas, el públic pot gaudir d’una extensa mostra d’art contemporani espanyol, doncs hi són presents la majoria dels artistes més importants en l’àmbit pictòric.
Una manera de veure. Col·lecció Ars Citerior
Comissari: Javier Martín
Espai Volart. Fundació Vila Casas
Fins al 15 de desembre
L’origen d’Ars Citerior és una col·lecció familiar, concretament del serigrafista Abel Martín que va anar guardant obra gràfica, sobretot d’alguns membres de la generació de l’alacantí Eusebio Sempere, considerat com un dels màxims representants de l’art cinètic al nostre país. Martín també va col·laborar amb Eduardo Chillida, Gerardo Rueda, Antonio Saura i Juan Barjola. Més endavant va anar adquirint obra original d’ artistes del Grupo El Paso com Manolo Millares, de la “Escola conquense”, cas de Fernando Zóbel i Gustavo Torner, així com de Salvador Victoria. A principis dels anys 90 aquestes obres les van heretar alguns parents seus, fins que a finals d’aquella dècada determinades peces es van vendre o van ser transmeses a altres familiars, però finalment es va decidir no tan sols mantenir la col·lecció sinó ampliar-la.
Les principals característiques de la col·lecció són: només està formada per pintura; tots els artistes són espanyols o bé han treballat a Espanya; l’obra pertany a la segona meitat del segle passat fins a l’actualitat; les obres són abstractes, en el marc de diferents maneres de representació, com per exemple l’abstracció geomètrica, constructivista o concreta, i les peces tenen unes dimensions entre mitjanes i petites. El pintor filipí Fernando Zóbel, fundador del Museo de Arte Abstracto Español de Cuenca, assenyala que “Una col·lecció particular obeeix al gust del col·leccionista i implica una manera de veure i no l’atzar i el caprici”. Estic d’acord amb aquesta definició, encara que alguns col·leccionistes famosos pensin el contrari.
Quant al contingut de l’exposició, es divideix en cinc apartats: Tot al final és línia, De Tombuctú a Folquer, Gest i matèria, Cercadors de bellesa i Art és l’últim. En total es mostren 70 obres, de les que alguns pintors en tenen més d’una. Aquesta col·lecció s’ha exhibit en diversos llocs del país, entre els quals el Museo Reina Sofia, la Fundación Juan March o el Museo de Arte Abstracto Español de Cuenca. Segons el comissari, que també és col·leccionista, el fil conductor d’una col·lecció és que la trajectòria inicial no va en línia recta, sinó que “és tracta d’un viatge en investigació contínua, autodidacta en la majoria dels casos, amb camins de recerca que s’inicien i queden en un punt mort, però que no són en va, ja que serveixen per reforçar el fil conductor que va prenent la col·lecció”.
El recorregut de l’exposició comença per l’apartat Tot al final és línia , on es mostren els treballs dels artistes: Artur Aguilar, Elena Asins, José Maria Báez, Waldo Balart, Manuel Barbadillo, Monika Buch, Tomás Maldonado, Julián Casado, Joan Claret, José Luís Gómez Perales, Joan Puig Manera, Equipo 57, Emilio Gañan, Carlos Evangelista, Tomás García Asensio, José Maria Iglesias, José Maria de Labra, Pablo Palazuelo, Jaume Faixò, Rinaldo Paluzzi, Jaume Rocamora, Eusebio Sempere, Jordi Pericot, Joan Vilacasas i, José María Yturralde. Alguns d’ells no són massa coneguts, encara que les peces que presenten són d’una gran qualitat. En aquest apartat conflueixen diverses maneres d’expressar l’abstracció geomètrica, des de l’art cinètic i l’op-art a l’informalisme. Voldria destacar de tots ells un oli sobre tela de Joan Claret, titulat 567-G (1963), que reflecteix perfectament la sensibilitat i la síntesi formal de les seves propostes, artista que malauradament no ha tingut el reconeixement que es mereixia.
A la secció de Tombuctú a Folquer, hi ha una obra figurativa del pintor, escultor i fotògraf sorià Dis Berlín, anomenada Paisaje para Glen Gould (2012), on s’aprecia una casa mig solitària en un paisatge d’hivern on només es perceben dues persones mirant per les finestres. És una escena que recorda els paisatges urbans d’Edward Hopper. També hi ha peces de Joan Hernández Pijuán i Josep Guinovart, ambdós exemple que defineixen perfectament el seu interès per la natura. Precisament Hernández Pijuán pintava els seus paisatges abstractes des de casa seva a la petita localitat lleidatana de Folquer. L’artista deia que “a través de la memorització del color passo del paisatge real a l’espai pintat, i veure el procés tonal canviant del mateix terreny que vaig observar un altre dia em reafirma en el color que abans hi havia en aquest terreny”.
Respecte a Gest i matèria, amb peces de Miguel Ángel Campano, Rafael Canogar, Francisco Farreras, Luis Feito, Joan Josep Tharrats, Antoni Miró, Águeda de la Pisa, Dario Villalba i Salvador Victoria, potser la definició més adient seria la de “Taca i matèria”, ja que algunes de les obres que s’exhibeixen estan més a prop del tachisme que no pas del gest. D’Antoni Miró hi ha un acrílic i collage de paper del 2009 que s’allunya de les seves composicions figuratives de caràcter sociopolític per endinsar-se en un discurs abstracte, més a prop de la tendència abstracta-geomètrica que no pas de la gestual o matèrica. M’ha sorprès positivament una obra de De la Pisa, de la que no tenia coneixement, però que ens transporta en el temps al Tàpies dels anys 70-80.
Cercadors de bellesa reuneix un bon nombre d’autors, com són Antonio Lorenzo –dins de la línia d’Hernández Mompó-, Manuel Rey Fueyo, Albert Ràfols-Casamada, José Maria Yturralde, Guillermo Lledó, Gerardo Rueda, Miguel Rodríguez Acosta, Gustavo Torner, Fernando Zóbel i Manuel Hernández Mompó. Aquí el color es converteix en el principal protagonista, ja que en general apareixen quasi bé totes les tonalitats. Quan hom contempla una obra de Ràfols-Casamada, com és el cas d’ Espai Blau (2009), realitzada quan ja tenia 80 anys, se n’adona de la seva força i lucidesa a l’hora de pintar, on el color blau s’estén suaument però amb determinació per tota la superfície de la tela, deixant només unes taques roses que aconsegueixen despertar la nostra atenció.
Finalment, l’última secció correspon a l’Art últim, o sigui obres adquirides recentment durant el període 2014-2018, amb artistes com Elena Alonso, Marlon Azambuja, Robert Ferrer i Martorell, Hugo Fontela, Maya Saravia, Albano Hernández Domínguez, Rafa Macarrón i José Carlos Naranjo. De fet, algunes de les peces són figuratives (Naranjo i Hernández Domínguez) o bé se les podria incloure en l’apartat conceptual (Saravia i Fontela). Per tant és important que la col·lecció vagi ampliant-se amb artistes que van apareixent amb força dins del panorama avantguardista espanyol. Per al curador, tots aquests artistes “saben que són hereus d’una història plena de bons pintors que van deixar per a la posteritat totes les seves investigacions dins del món plàstic”.
