Arts visuals

Col·leccionista d’històries insignificants

Lúa Coderch presenta “Trencar una nou“, la seva primera gran exposició a escala institucional a Catalunya que tracta del sentit d’allò que percebem. Amb una producció nova, creada específicament per a Fabra i Coats: Centre d’Art Contemporani de Barcelona, proposa un exercici d’immersió fílmica a través d’una sèrie de dispositius que es despleguen per les tres plantes amb la intenció d’atraure l’espectador i demanar-lo que creï els seus propis relats. Per mitjà de vídeos, performances i instal·lacions, la seva pràctica artística tracta sobre les maneres de donar sentit a les percepcions, i com les històries i les imatges són essencials a l’hora de donar forma a les nostres vides. La mostra ens parla de com el més senzill i corrent pot resultar extraordinari.

Lúa Coderch. Trencar una nou
Fabra i Coats: Centre d’Art Contemporani de Barcelona
Sant Adrià, 20. Barcelona
Fins al 8 de gener de 2023

En la pràctica del mirar hi ha una redefinició del món, és a dir, dissenyem el nostre entorn tal com nosaltres el volem veure o creiem que és. Quan mirem, no només identifiquem, sinó que afegim una forta transmissió segons les nostres experiències i filtrem una nova comprensió. D’aquí que molts artistes actuals dediquin el seu treball a reflexionar envers les intencions de la mirada, estudiar els aspectes visuals que s’amaguen darrere d’una imatge, introduir incògnites a les claus de la percepció o crear presències equívoques per inestabilitzar la contemplació. Sota el denominador comú de la construcció d’una història elaborada per la imaginació a partir d’una objectivitat, a l’exposició Trencar una nou, Lúa Coderch (Iquitos, Perú, 1982) ofereix les funcions transformadores d’allò real per buscar una resposta cognitiva en el llindar de la ficció. 

Seguint amb la línia de programació d’enguany dedicada a allò (para) cinematogràfic, Fabra i Coats: Centre d’Art Contemporani de Barcelona presenta una monogràfica de Lúa Coderch que pren com a títol l’al·legoria del trencador de nous del conte de Franz Kafka “Josefina la cantaire o el poble dels ratolins”. Com el gest aparentment insignificant i quotidià de trencar una nou, tot en la seva proposta és un detonador que busca crear expectatives i més d’un desenllaç, gràcies a les narratives obertes que proposa. Trencar una nou posa èmfasi en les intencions visuals com a funció transformadora de la imatge per buscar una resposta cognitiva per part del receptor. Una superposició de capes que s’estenen a l’espai i que és alhora un relat i una exploració física i vivencial sobre les nostres formes de compartir.

Lúa Coderch. Film, 2022. Instal·lació. Foto Eva Carasol

Les derives són una part essencial de la seva anàlisi. L’encadenament d’idees, fets, anècdotes i situacions configuren itineraris no jerarquitzats, a la manera d’escenes i d’històries que va col·leccionant —inventades o trobades—, en el transcurs de les quals va construint una narració que volgudament no finalitza mai per tal que l’espectador l’acabi amb la seva participació. Lúa Coderch se situa en els marges dels fets per oferir-nos la possibilitat d’aturar-nos davant d’intranscendents accions que poden constituir el punt de partida d’una potencialitat compartida.

La mostra funciona com una ficció per capítols, com un film o un llibre que es desplega físicament. A la primera planta el punt de vista i l’evolució d’imatges són prefiguracions del dispositiu cinematogràfic que l’artista explora per qüestionar la construcció d’una narrativa, sigui històrica o fictícia. Film és una gran cortina; una pel·lícula desconstruïda on el visitant, a mesura que recorre la instal·lació, pot anar muntant el seu relat a través de la veu i les representacions que alhora es relacionen amb els dispositius i les activitats que constitueixen la resta de l’itinerari.

La segona planta està ocupada per una col·lecció de mecanismes ambivalents que connecten amb Film, però que surten del pla de la imatge per a involucrar al visitant i convidar-lo a aportar nous significats. Una invitació a exercitar la nostra participació com amb Eco, una mena de divan de psicoanàlisi amb un gran cap de dona de cabellera rossa que escolta i respon: de vegades hi podem mantenir breus converses amb sentit i d’altres incongruents i inconnexes. Un objecte posthumà concebut per permetre la interacció amb el públic. Planteja una al·legoria de la nostra necessitat de trobar correspondència, assenyalant la comuna dificultat per entendre el que se’ns diu i per tractar de parlar amb un mínim sentit. Altres dispositius són escenaris de possibilitats i materialitzacions d’expectatives com ara The rainbow statement, un aparell disposat de manera que quan es donin les circumstàncies d’incidència lumínica, aparegui un petit arc de Sant Martí.

L’exploració de gestos i accions senzilles i familiars com tancar una porta o consolar un nadó es despleguen en cinc peces audiovisuals i sonores a la tercera planta, on clou l’exposició. Les activitats programades formen part del mateix corpus i ens conviden a continuar l’acció i a estendre aquestes idees fora de la sala: ja sigui a través d’un viatge en golondrina, una conferència sota les estrelles, o una convocatòria per decidir si revelem un carret de fotos presumptament provinent d’una missió espacial soviètica.

Lúa Coderch. La taca (seient), 2021. Foto Eva Carasol

Cal assenyalar que recentment Lúa Coderch amb el seu projecte Palau de vent  fou la guanyadora a la 7a edició del Premi de Videocreació ex aequo juntament amb La història potencial de Francesc Tosquelles, Catalunya i la por, de Mireia Sallarès. Palau de vent és un projecte videogràfic que adopta de forma lliure l’estructura de la tragèdia clàssica on una protagonista sense rostre transita per un paisatge nocturn, com en un somni, sense un desenllaç i sense lliçó moral. Com a cor, l’acompanyen tres personatges dubtosos i esquius, fruit de la revisió de la figura de la sirena mitològica: veus que representen alhora el coneixement, l’atracció i el perill, però també la possibilitat de traçar un sentit i una cardinalitat pròpies. Lluny de tractar grans gestes èpiques, és una exploració de la qüestió de la desorientació, un desencaixament vital que es viu com individual, però que en realitat és compartit, i que deriva del desajust que es produeix en comprovar que els episodis que estructuren les nostres vides són una mena de profecies contemporànies, caduques però vigents, que mai acaben de complir-se.

Lúa Coderch. Eco (la del divan), 2022. Estructura, cabell, Raspberry Pi, altaveu i micròfon. Foto Eva Carasol

La pràctica artística de Lúa Coderch se situa voluntàriament al marge d’una línia de treball única amb incursions puntuals que dibuixen una trajectòria a base de traçats de recerca sense un sentit aparent. Amb un fort component narratiu i una presència destacada del llenguatge, la seva obra incorpora objectes quotidians i també la veu humana com a matèria, que sovint adopta un paper central. Se serveix d’una àmplia gamma de mitjans i llenguatges per desplegar les investigacions conceptuals i de pensament. Combina pràctiques temàtiques i objectuals en vídeos, performances i instal·lacions que configura com a dispositius d’investigació.

Des de l’any 2010, ha exposat en espais com ara la Capella de Sant Roc de Valls (2011), la Fundació Suñol i la Fundació Joan Miró de Barcelona (2014), l’Art Institute de Viena (2017), el Centre Cibeles de Madrid (2018), el Domus Artium de Salamanca (2020) i el Centre d’Art La Panera (2021) entre d’altres. Les seves obres es troben a col·leccions com la del MUSAC Centre d’Art Contemporani de Castella i Lleó, la Col·lecció d’Art Contemporani Cal Cego de Barcelona, ​​la Fundació Lluís Coromina de Banyoles o el MACBA de Barcelona.

Lúa Coderch. Foto Eva Carasol
Conxita Oliver
Llicenciada en Història de l’art per la UB. Membre de l’Associació Internacional de Crítics d’Art (AICA) i de l’Associació Catalana de Crítics d’Art (ACCA), de la qual formà part de la Junta Directiva entre els anys 1987 i 1995. Ha desenvolupat la crítica d’art a: revista Batik (1980-1982) -on fou cap de redacció-; revista Arte Omega (1992-1996); diari Avui, suplement Cultura (1982-1997) i a les emissores radiofòniques Catalunya Cultura (1999–2002) i Ona Catalana (2000–2004). Col·labora actualment en mitjans especialitzats (Bonart i El Temps de les Arts). Ha publicat el llibre “Discurs crític. 25 anys d’escrits” (novembre 2009), Ed. Mediterrània. Ha estat conservadora del Fons d’Art de la Generalitat de Catalunya (1987-2002); membre de la Junta de Qualificació, Valoració i Exportació de Bens del Patrimoni Històric i Artístic de Catalunya (1993-1996); responsable de la Xarxa Pública de Centres i Espais d’Arts Visuals de Catalunya del Departament de Cultura (2012- 2016); Directora de l’Arts Santa Mònica (2012-2014) i Coordinadora del Pla Integral de les Arts Visuals de Catalunya (2014-2021). Ha comissariat una cinquantena d’exposicions i ha coordinat més d’un centenar de mostres. És autora de llibres i monografies sobre temes d’art contemporani. Forma part de jurats de premis d’art, assessora programacions i col·leccions i ha catalogat diferents col·leccions públiques i privades.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close