El “monestir” -de l’arrel mono (un)- es caracteritza per la recerca de la soledat, l’aïllament del món exterior i el silenci, factors imprescindibles per a la pregària. El capítol LXVI de la regla de San Benet, el fundador de la vida monàstica, és explícit pel que fa a la ubicació del monestir: “si és possible, s’ha d’establir de tal manera que totes les coses necessàries, és a dir, l’aigua, el molí, el forn, l’hort i els diversos oficis, s’exerceixin a l’interior del monestir, per tal que els monjos no tinguin necessitat de córrer per fora, perquè no convé de cap manera a les seves ànimes”. Avui en dia l’aïllament del monjo encara es respecta tot i que el monestir pugui situar-se en centres poblats, de manera que per poder parlar amb un membre de la comunitat sempre hem de fer-ho ens uns horaris i uns espais determinats. Aquests últims solen ubicar-se a l’hostatgeria o en una sala específica destinada a rebre les visites.
La regla de Sant Benet segueix ordenant la vida quotidiana als monestirs. Està composada per 73 capítols que demanen, abans que tot, pobresa, castedat, obediència, oració i treball. Els horaris de la comunitat estan determinats per les oracions, que van de matines a completes, és a dir, de les sis del matí a un quart de deu de la nit, de manera que la comunitat es reuneix vuit cops al dia per cantar l’ofici diví. Normalment un timbre avisa que la pregària està a punt de començar per tal que els germans o germanes deixin de treballar i es preparin. Els novicis són els que entren primer a l’església per tal de preparar el que sigui necessari i posteriorment van arribant els altres membres de la comunitat, que entren ordenadament i en silenci, normalment per parelles. N’hi ha que tenen millor veu i fan els solos durant els cants litúrgics, d’altres dirigeixen el cor o són els encarregats de tocar l’orgue: en una comunitat monàstica cada membre té un càrrec, exercint les facultats que més se li adiuen. El cant és un factor molt important en la vida monacal: a Vallbona de les Monges, per exemple, les germanes assagen tres cops per setmana dirigides per l’organista, la qual és, a més, la informàtica de la comunitat.
Dins la vida diària del monjo distingim entre pregària, treball, recreació i lectio divina. El treball consisteix en les tasques domèstiques diàries: cuina, neteja, bugaderia etc. que es fan per torns. També hi ha càrrecs fixes com l’administrador, l’encarregat de l’hostatgeria, de la infermeria (on hi ha els membres més ancians), de l’arxiu, de la biblioteca, de les publicacions (en el cas que n’hi hagi), l’informàtic, el porter, l’encarregat de la botiga, etc.… en alguns monestirs també hi han àrees encarregades de feines més manuals com la ceràmica o els recordatoris que es venen a la botiga del monestir. És el cas del taller de ceràmica de Sant Benet de Montserrat, amb una tradició de més de mig segle. Alguns monestirs tenen una vessant molt acadèmica, amb edicions pròpies (el cas de l’Abadia de Montserrat és paradigmàtic), cursos i seminaris especialitzats com ara les Trobades per a Professionals i Intel·lectuals Catòlics de Poblet o els seminaris que imparteix Teresa Forcadas i altres membres de la comunitat a Sant Benet.
La recreació és el temps d’esbarjo i varia segons els monestirs. En el cas de Vallbona de les Monges dura uns tres quarts d’hora al dia després de sopar (a l’estiu) o de dinar (a l’hivern), mentre que a Poblet té lloc els dimarts, els dijous i els diumenges havent dinat (a l’hivern) o havent sopat (a l’estiu). En certes ocasions l’estona de recreació es pot allargar, com per exemple el dia del sant de l’abat o l’abadessa. A l’Edat Mitjana la recreació tenia lloc al locutori, un espai que, com diu el seu propi nom, permetia parlar. Allí també es es repartien la feina els monjos cada matí. A Santes Creus el locutori està situat de tal manera que hi fa molt corrent d’aire: una manera d’evitar que els monjos es distraguessin i allarguessin el seu temps lliure.
Sant Benet dedicava una part important de l’horari monacal a la lectura divina (lectio divina) , un temps de lectura personal de la Bíblia i dels Pares de l’Església. El claustre era el lloc indicat per la meditació. Encara avui podem veure en alguns claustres els bancs per asseure’s i els forats per a deixar els llibres. Actualment la lectura divina es fa principalment a la biblioteca.
Alguns monestirs, com Poblet, han conservat els refetors medievals i encara hi mengen en silenci, com mana la regla, mentre un germà llegeix les Sagrades Escriptures des d’una trona alçada. Aquest és un símbol de que el vertader menjar és l’espiritual, no el terrenal. En canvi, l’espai reservat al dormitori (els monjos dormien a una mateixa sala en llits separats, com manava la regla de Sant Benet) en molt pocs casos s’ha continuat utilitzant a causa del fred i de la poca intimitat. Hem de recordar que ja a partir del segle XVI els monjos van començar a tenir cel.les privades, fins avui.
Per acabar, si algún lector se sent encuriosit per saber més sobre la vida monacal avui en dia, només cal que s’instal·li a l’hostatgeria d’alguna comunitat i, si és possible, demani de seguir les pregàries. El gran silenci (2006), de Phillip Gröning, retrata amb gran respecte la vida diària dels cartoixans en un monestir dels Alps, una pel·lícula molt recomanable per conèixer i entendre què és la vida monacal, on transcorren 162 minuts en total silenci.
Filosofia i lletres de Catalunya, a la Universitat de Girona i a l'Escola Rosa Sensat.
Ha realitzat projectes educatius per la Diputació de Barcelona, Fundació Arranz-Bravo, Fundació Vila Casas, Poble Espanyol o Roca Barcelona Gallery entre d'altres. Ha escrit llibres i articles de divulgació, entorn la pedagogia de l'art i la figura de Goya especialment. Actualment és creadora de continguts i presentadora de programes televisius sobre art (TV3 i Betevé), exerceix com a docent a l' Escola d'Història de l'Art de Barcelona -on imparteix classes als Guies Oficials de Catalunya, entre d'altres- i és curadora de l'IDEAL, Centre d'Arts Digitals.