Arts visuals

Cossos flotants i ‘matrescència’ en la nova temporada de les Drassanes

L’espai expositiu les Drassanes del Grau de València obri temporada amb dues exposicions fruit d’una convocatòria pública de l’Ajuntament per escollir propostes expositives concebudes per a aquest contenidor. Dues mostres de molt diferents perfils, la col·lectiva “Floating bodies / Cossos flotants”, amb obres de quatres artistes valencianes que articulen una faula futurista amb l’aigua com a element metafòric, i “Betlem”, una molt complida mostra d’Emmanuelle Genolini, artista francesa que indaga en el concepte de ‘matrescència’, que caracteritza la transició de les dones a la maternitat.

Floating bodies / Cossos flotants
Rosana Antolí, Inma Femenía, Lucía C. Pino i Amanda Moreno
Comissaria: Johanna Caplliure
Drassanes del Grau
Fins a l’11 de desembre

Betlem
Emmanuelle Genolini
Drassanes del Grau
Fins a l’11 de desembre

A més d’omplir un espai singular amb propostes acoblades a les seues característiques, la convocatòria de l’Ajuntament va encaminada a oferir espais i oportunitats a artistes emergents. I no es pot dir que Rosana Antolí (Alcoi), Inma Femenía (Pego) i Lucía C. Pino i Amanda Moreno (ambdues de València) siguen creadores inèdites. L’obra de Femenía, per no córrer molt, comença a ser recurrent en grans contenidors, com ara en la mostra antològica del cinquè aniversari de Bombas Gens. I Pino, Moreno i Antolí han mostrat les seues creacions, entre altres, en el Centre del Carme. Però veure reunida l’obra de quatre artistes de la nova escena artística valenciana resulta estimulant. I tant de bo el ventall fora més obert: les colossals proporcions de l’espai permetien incloure més obra sense compressions ni estretors.

Comptat i debat, “Cossos flotants” s’articula a partir de sis instal·lacions i escultures i dues projeccions que tracen un elaborat fil, ni evident ni obvi, que parteix de l’aigua com a element transformador per acabar derivant en una “faula especulativa” sobre el paisatge alterat i compartit amb unes altres criatures. Una ambientació amb un punt distòpic perquè repara en qüestions com la deriva ecològica o la relació amb altres espècies.

On Air, d’Inma Femenía.

El primer impacte en l’espectador és l’obra de Femenia On air, una gran instal·lació d’impressions translúcides sobre PVC, en la línia del seu operatiu artístic habitual, amb l’aparença d’un joc cromàtic més o menys innocent. En realitat, una colorimetria del dia més calorós del mes d’agost, que ens enfronta amb una de les grans qüestions contemporànies, la de les alteracions en el clima. La peça, d’enormes dimensions, està realitzada expressament per aquesta exposició.

A un costat, trobarem la projecció de Rosana Antolí Immortal Jellyfish (2019), la qual sembla presentar-nos una mena d’inquietant criatura de les profunditats, amb característiques humanes, que podria suggerir un cert encreuament entre espècies. L’altra projecció, d’Amanda Moreno, Thalassophile (2022), amb un títol que fa referència a l’amor incondicional pels mars, mostra una criatura marina modelada en l’arena i, al seu costat, una dona tombada, vestida amb uns jeans. Motiu sobre el qual es van superposant línies i motius esquemàtics.

En terme l’obra de Rosana Antolí A Tub Under the Sea. Al fons, projecció de la mateixa artista.

Entre aquestes dues projeccions trobarem la resta d’instal·lacions. A Tube Under The Sea (2020) és una peça de tub contorsionista, confeccionada amb vidre, resina i coure, però que conté al seu interior pedres i arena del Mediterrani, en el que sembla una al·legoria del deteriorament del medi marí. Amanda Moreno, mentrestant, presenta dues escultures bessones, Xenobody 1 i Xenobody 2 (2022), amb l’alumini com a material base, que simbolitza la toxicitat ambiental del capitalisme.

De Lucia C. Pino, finalment, se’ns mostra dues escultures cridaneres que flanquegen l’exposició, Anhel i Lamia (2021), fruit de la combinació de materials diversos (metall, acer, resina de polièster, metacrilat i altres), que opta també per una estètica agressiva (fins i tot futurista, però d’un futur desballestat, monstruós) tot just per palesar les tensions sistèmiques que suren sobre el conjunt de les obres i el seu punt compartit de desassossec.

Una de les obres de Lucia C. Pino.

La maternitat com a fet social

L’altra exposició de la nova temporada de les Drassanes del Grau presenta perfils ben diferents: una sola artista, Emmanuel Genolini, que viu a cavall entre París i València i que ha tingut ara l’oportunitat de desplegar una mostra de grans dimensions. “Betlem” es vehicula a partir d’una escultura amb el mateix nom, el cos buidat d’una dona que es transforma en mare. L’obra, el procés de confecció de la qual està explicat en un il·lustrador vídeo, parteix del concepte de matrescència propugnat per l’antropòloga Dana Raphaël per identificar el període de transició en què una dona esdevé mare.

En primer terme, l’obra Betlem.

Genolini segueix així el deixant d’unes altres artistes com Niki de Sahnt Phalle o Mary Kelly a l’hora d’abordar la maternitat en termes socials, la dialèctica entre feminitat i rol social, els comportaments esperats i els conflictes i reaccions exacerbats que aquella tensió provoca. Un vídeo de la ballarina i coreògrafa japonesa Kazumi Fuchigami, que tracta també el tema de la maternitat, fa de complement.

La resta de l’exposició, sembla que de diferents èpoques creatives (hi ha un nombre important de peces exposades, tant escultures com pintures, totes de gran format), té una connexió aparentment més tangencial amb la temàtica de la maternitat, però el conjunt de la mostra serveix per copsar el discurs estètic de Genolini, la línia estilística sobre la qual ha treball els darrers anys, molt definida en l’escultura i els seus materials, més variable en el vessant pictòric, tot i que amb una més marcada volença per una abstracció espectral, en la qual predominen els blancs i els negres i els tons freds, amb alguna puntual llicència cromàtica.

Programa dual en tot cas que justifica la visita a un espai de les Drassanes que no sempre ha encertat en les seues apostes expositives.

Escultura i panoràmica de l’exposició.
Xavier Aliaga
Periodista i escriptor. Nascut a Madrid, el 1970. Ha col·laborat en diverses etapes amb el diari El País i en el suplement cultural Quadern. Ha fet guions de televisió, comunicació cultural i ha participat en diverses tertúlies de ràdio i televisió. Ha estat cap de Cultura del setmanari El Temps. I actualment forma part del planter d'El Temps de les Arts. Ha publicat sis novel·les i una novel·la breu, amb les quals ha guanyat premis com l'Andròmina, el Joanot Martorell i el Pin i Soler. Ha estat guanyador en tres ocasions del Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians a obra publicada. Amb la seua darrera novel·la, 'Ja estem morts, amor', va quedar finalista del Premi Finestres i del Premi Llibreter. Membre del Consell Valencià de Cultura.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close