Arts visuals

Cristina García Rodero. La mirada antropològica de la fotografia

“Vaig tractar de fotografiar l’anima misteriosa, veritable i màgica de l’Espanya popular en tota la seva passió, amor , humor , tendresa, ràbia, dolor, en tota la seva veritat, i els moments més intensos de la vida d’aquests personatges, com tan simples com irresistibles, amb tota la seva força interior”. Cristina García Rodero. Publicat a Profesor de fotografia.

España  oculta. Fotografies de Cristina García Rodero
Comissària. Lola Garrido
Coorganitzat pel Consorci Museu d’Art Contemporani de Mataró i la Fundació La Caixa.
Nau Gaudí. Mataró
Fins al 16 de gener 2022

Aquests personatges als que fa referència la fotoperiodista Cristina García Rodero (Puertollano, Ciudad Real, 1949) són els que veiem a la Nau Gaudí, seu de la Col·lecció Bassat de Mataró. Es tracta de 72 fotografies realitzades  durant el període 1975-1988 que formen part de la Col·lecció d’Art Contemporani Fundació La Caixa, corresponents a la sèrie España oculta, de la qual es va publicar un llibre l’any 1989 per l’editorial Lunwerg. La comissària és la col·leccionista, assessora i crítica basca Lola Garrido, que té una de les millors col·leccions de fotografies que hi ha a Espanya. És ben coneguda entre nosaltres de quan exercia com a directora artística de la Fundació Fotocolectanea.

García Rodero és una de les millors fotògrafes espanyoles. Forma part de l’agència Magnum, on només hi ha tres dones més: Martine Franck, Susan Meiselas i Martine Franck. Ella mateixa confessa que li va agradar que fos acceptada “primer per ser dona, segon per l’edat que tinc i tercer per entendre la meva fotografia, que és la fotografia d’allò quotidià”.  El 1990 va ser elegida per la revista Life com una dels 121 millors fotògrafs del món. S’ha especialitat en mostrar temes relacionats amb els festivals tradicionals espanyols i el seu folklore, o el que és el mateix, un treball antropològic i documental, però d’una gran plasticitat i realisme. En totes les seves obres s’aprecia un gran interès pel comportament de l’ésser humà amb totes les seves contradiccions connaturals que li fan ser el que són: persones de carn i ossos que ella sap retratar de manera franca i sincera.

La Trinidad, Lumbier. 1980. La Trinite, Lumbier. 1980.

Cristina García Rodero. La fotografia de l’ànima

Cristina García Rodero es va formar a La Universitat Complutense on va estudiar Belles Arts. Va tenir com a professor al pintor manxec Antonio López. Als 16 anys es va comprar la primera càmera. Quan tenia 23 va obtenir una beca de la Fundación March perquè pogués mostrar les festes de diversos pobles d’Espanya. Va ser el moment en què va iniciar el seu projecte més important que li va donar reconeixement internacional com és el de l’ ”España Oculta·”. Va recorre el país amb autobús, ja que no tenia carnet de conduir. Més endavant, el 1981, ja es va comprar un cotxe que li va permetre dormir dins d’ell. Va arribar a fer més d’un centenar de reportatges en un any.

El 1974 va exercir la docència a l’Escola d’Arts i Oficis de Madrid on impartia classes de dibuix . Des del 1983 fins el 2007 va ser professora de fotografia a la Facultat de Belles Arts de la Universitat Complutense. Un any després  ja obtenia la càtedra de Fotografia. El 2012 es va produir un fet que podríem titllar d’anecdòtic però que va produir una gran polèmica: l’expresident del Congrés Manuel Marin li va demanar una foto-retrat a diferència de la resta d’exvicepresidents que elegien una pintura. Ell volia una fotografia. Encara que el preu era inferior a un quadre, es va considerar que pagar quasi bé 25.000 € era excessiu, quan per exemple, el següent expresident que va ser pintat va costar 85.000 €. García Rodero davant d’aquesta polèmica va asseverar que “la tècnica no és allò important en l’art”. Estic plenament d’acord, ja que avui dia a la fotografia se li dóna la mateixa importància que a la resta de tècniques artístiques. Només cal comprovar la gran quantitat d’exposicions dedicades únicament a la fotografia que es duen a terme a qualsevol ciutat del nostre país.

Per poder fer el llibre “España Oculta” va necessitar 130.000 fotogrames en blanc i negre i 100.000 diapositives en color. Finalment, només es van publicar poc més d’un centenar. Ella mateixa confessa que “tenia que elegir una foto entre mil. Dir que sí a una i no a 999 fotografies, era terrible. Me’n recordava de la gent, de la situació tan bonica en què s’havia produït tal o tal fotografia i em feia mal al cor”. El llibre va guanyar el premi de l’any al Festival de Fotografia d’Arlès, així com el premi de la Fundació Eugene Smith de Nova York.  Durant la seva llarga trajectòria artística ha obtingut diversos reconeixements, com per exemple El Premio Nacional de Fotografia, la Medalla de Oro al Merito de las Bellas Artes, el Premi Planeta de Fotografia i el Premi Photo Press, que li va atorgar la Fundació la Caixa. És membre de l’Acadèmia de Belles Arts de San Fernando, proposat per un altre fotògraf l’Alberto Schommer.

En las eras, Escober. 1988. Dans les aires, Escober. 1988.

Fa tres anys es va inaugurar a Puertollano el Museu Municipal Cristina García Rodero, que és l’únic que existeix al món dedicat a la seva obra. L’exposició inaugural va ser Rituals a Haití, considerada una de les series més importants que ha realitzat i que li va ocupar quatre anys de treball. L’any 2001 ja es va publicar un llibre sobre aquest tema, com homenatge al cos i a l’esperit d’aquest país centreamericà. Ella mateixa manifestava que tenia dificultats a “arribar als llocs, encara més deixar-los. Jo mai tontejo ni perdo el temps, perquè les circumstàncies no es repeteixen”.

Al museu s’exposen les seves fotografies de forma permanent , així com d’altres treballs que ha anat desenvolupant aquests darrers 40 anys que es mostren de manera temporal. En altres sales es poden contemplar exposicions individuals d’artistes-fotògrafs, com per exemple .la que es va celebrar fa dos anys, Fotografos de El País.

Abans d’arribar a Mataró, l’exposició España Oculta s’ha pogut contemplar a diferents seus de CaixaForum, cas de les de Tarragona, Lleida i Palma, a més de la Casa de la Província de Sevilla, el Castell de Santa Catalina de Cadis, l’Antic Hospital de Santa Maria la Rica d’Alcalà d’Henares i el Museu Regional d’Art Modern de Cartagena. La Fundació “La Caixa” i el Consorci Museu d’Art Contemporani de Mataró ja havien col·laborat anteriorment, com per exemple l’any 2017, amb motiu de l’exposició Un arc, un iglú, una ciutat, on hi havia dues obres de gran dimensió dels artistes Miquel Navarro i Mario Merz, que tenien la finalitat d’establir un diàleg amb l’arquitectura de la Nau Gaudí, una antiga nau de blanqueig de la Cooperativa La Obrera Mataronense.

La España Oculta

L’exposició a la Nau Gaudí serveix per comprovar com era l’ ”Espanya dels pobles”. El públic s’endinsa a l’Espanya més profunda, que molts de nosaltres no coneixem prou bé, però que existeix. Una Espanya tradicional que l’artista va anar visitant poble per poble descobrint les seves interioritats i costums. En ella veiem infinitat de festes, tradicions, rituals d’un país plenament rural, molt diferent dels pobles turístics situats a les costes mediterrànies, atlàntiques i cantàbriques.

Les fotografies pertanyen als 70 i 80, però semblen fetes a primers del segle passat, ja que mostren per un costat “l’ Espanya negra, esperpèntica i ferotge; per l’altre, un paisatge idealitzat, preservat de les transformacions del món modern”. Aquest treball d’investigació va més enllà d’allò social i antropològic, aproximant-se a l’artístic.

Fotografia els habitants d’aquests pobles rurals mentre celebren les seves cerimònies, ritus i costums. Això ho feia any rere any, repetint els mateixos actors i situacions, gestos i indumentàries, el que demostra la seva professionalitat, sense deixar cap aspecte o detall per mostrar. Buscava relacionar-se amb la gent, que confiessin en ella, aconseguint que es deixessin fotografiar. Són imatges que “contenen una autèntica pedrera de personatges urbans i rurals que funcionen com icones o puntes de llança d’un passat nostàlgic o esperpèntic”.

Per poder captar el moment on es produïa una festa o qualsevol altre esdeveniment del poble que volia visitar, necessitava abans saber el lloc on es celebraria, el dia i l’hora exacta. Per això visitava bars, esglésies, casernes de la guàrdia civil…, per obtenir informació. El fet que fos una dona sola entrant en un bar preguntant per les festes “suposava ser titllada de noia fàcil (…) Se les enginyava per dormir en cases de veïns, doncs en molts pobles no n’hi havia hostals”.

Respecte a les fotografies que omplen tot l’espai de la Nau Gaudí, la comissària les distribueix a partir d’una sèrie de paraules que figuren a la part inferior de les parets de les sales: Signe, paràbola, cerimònies, cultes, utopia, emblema, mite, religió, danses, societat, simbòlic, catarsi, al·legoria, imatge, tradició, natura, figura, creences, representació, col·lectiu  i festa. Cadascun d’aquests temes, situacions i actituds davant de la vida els podem contemplar a l’España oculta.

La majoria de les fotografies les ha fet a diferents localitats espanyoles, principalment d’Andalusia, les dues Castelles, Murcia i Galicia, així com  València, La Rioja, Navarra i el País Basc. En conjunt es tracta de pobles petits i no gaire coneguts, però tenen la seva pròpia singularitat que els fan ser atractius per ser visitats. ja que pertanyent a petits nuclis situats a l’interior de cada província.

Encara que totes les imatges que s’exhibeixen tenen un gran valor documental, només comentaren algunes d’elles, com per exemple El Peliqueiro. 1975. On es veu a un home disfressat davant de la porta d’un cafè. El peliqueiro és el nom que rep el vestit de carnaval del poble gallec de Laza. És un dels deu carnavals més antics del món. De la mateixa localitat  hi ha El enharinao, 1985, on quatre nens estan jugant al carrer. Un d’ells  està estirat a terra ple de farina, mentre una nena li toca el cap. Al seu costat una altra està rient observant l’escena. El quart personatge està de cap per avall recolzant els peus a la paret. La fotògrafa sap captar el moment precís quan es produeix una situació destacable que, en aquest cas, es quasi bé surreal.  Una altra fotografia interessant és la del poble gadità de Trebujena, on la figura imponent d’El Travestí aconsegueix impressionar-nos pel seu aspecte i per la seva manera de caminar al mig d’un carrer buit.

El Jarramplás, Piornal. 1980. Le “Jarramplás”, Piornal. 1980.

A Almonacid del Marquesado, Cuenca, hi ha la corporació religiosa de la Germandat dels Diables, dedicada a la Verge de la Candelera i a Sant Blai. Per això a la fotografia del Diablo de San Blas. 1974, observem a un home d’edat avençada que porta una espècie de tiara papal mirant atentament a la càmera. L’obra Viva el Santo Cristo. 1978, mostra a un grup de dones cridant i aixecant les mans i al darrere seu hi ha el San Crist. Es tracta d’una processó que va des de Peñas de San Pedro, Cuenca, a l’ermita del San Crist del Sahúco. Del mateix lloc s’exhibeix una imatge, on un grup de gent deposita en un taüt el Sant Crist. Una altra processó és la de la Petición de la lluvia para los campos. 1984, a Tirteafuera. Cuenca, on es celebra una romeria que consisteix en portar la imatge de la Verge de Villamayor de Calatrava i la del sant de Tirteafuera dins de les aigües del riu que porta el nom del poble. García Rodera capta el moment en el que les dues romeries es troben, una davant de l’altra, com si tinguessin la intenció d’enfrontar-se.

Hi ha una fotografia on es veuen dos ases al mig del camp. Un d’ells porta una noia que està estirada mentre l’esta acaronant. És una imatge que reflecteix perfectament el contrast cromàtic existent entre la roba blanca de la noia i el color negre dels dos animals, que porta el títol de Septiembre. Escober. Zamora. 1988. A El Rocío. 1979, Huelva, sembla que estiguem davant d’una escena de l’Oest americà, ja que en primer pla hi ha un genet que va observant una caravana de carretes que estan aturades en un camí polsós. En canvi en una altra fotografia com és Peregrina del Rocío, succeeix  el contrari, ja que es veu una dona sola mirant a  l’infinit i al darrere seu hi ha un genet aliè al què està passant al seu entorn.

A El exvoto. 1978, de Figueiro, Pontevedra, una dona gran amb una mantellina porta un exvot a la mà. Aquestes figures de cera representen diferents parts del cos humà que, en aquest cas és un pit. A Santa Maria de Ribarteme, Pontevedra, es celebra una romeria dels no-morts, o sigui la desfilada de taüts que tant poden estar buits com plens. La fotografia que s’exposa mostra a un home i dues dones, una d’elles porta sota el braç un taüt petit de color blau buit, mentre al terra veiem en un altre taüt una nena “viva”.

Ramon Casalé Soler
Llicenciat en Geografia i Història, especialitzat en Història de l’art, per la Universitat de Barcelona (1985). Màster de Museologia i Gestió de Patrimoni (1998). Diplomat en Taxació, Catalogació i Expertització d’obres d’art, per l’Escuela Superior de Anticuarios (2006). Membre de l’ACCA, AICA i ICOM. Cap de secció d’art de Las nueve musas (Madrid), crític de Arteporexcelencias (La Habana), Bonart (Girona), L’Independent de Gràcia (Barcelona, Butlletí Soc. Cat. d’arqueologia (Barcelona) i El temps de les arts (València).

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close