Dalí ha convertit el paisatge de l’Empordà en un espai de somnis universals. Michel de Montaigne deia que “només a través de l’ultralocal s’accedeix a l’universal” i Dalí el segueix fidelment, però va més enllà: obre l’objectiu fotogràfic de la seva mirada fins arribar a una total osmosi amb el paisatge.
Dalí: “el surrealisme soc jo!”. Paisatges fora del temps
Comissària: Montse Aguer
Comissària adjunta: Carme Ruiz González
Teatre-Museu Dalí. Figueres
Fins al 13 de setembre de 2020
Què hauria estat del surrealisme sense Salvador Dalí?
André Breton cercava un automatisme psíquic derivat de l’escriptura, però era una surrealisme cec, sense imatge, conduit pel batec de la paraula i el gest. Dalí, amb el seu mètode paranoicocrític activa la irracionalitat del pensament per transformar les imatges de la realitat que veiem en una altra realitat doble, triple, quàdruple i més, de manera que cada imatge n’amaga una altra o més d’una. Per posar un exemple conegut i senzill, les formes de les roques de Cap de Creus s’identifiquen amb formes d’animals: l’àliga, el camell, el conill, o roques que per la seva forma particular l’obsessionen i una d’elles acaba sent la base del Gran Masturbador (1929). Per a Dalí, el paisatge de l’Empordà és el que acull els millors paranoics del món. L’afirmació que fa a Diari d’un geni (1964) “El surrealisme soc jo” té, doncs, tot el sentit, apart d’enllustrar l’egoisme habitual del pintor i d’objectivar en imatges el subconscient reivindicat per Freud en la psicoanàlisi.
El confinament ha suposat una aturada de viatges internacionals d’algunes de les pintures que la Fundació Dalí atresora del període més preuat del surrealisme: el Dalí dels anys trenta. Aquest fet s’ha convertit ara en una gran oportunitat per contemplar a la Sala de les Lòggies del Teatre Museu Dalí onze olis del fons de la Fundació datats entre 1926 i 1937 i la pintura Poesia d’Amèrica (1943) en l’exposició de reobertura del Teatre-Museu Dalí de Figueres amb el títol Dalí: “el surrealisme soc jo!”, acompanyat del subtítol: Paisatges fora del temps. En un espai d’a penes cinquanta metres quadrats hi ha quilòmetres de paisatge dalinià, una concentració d’algunes de les millors obres de Dalí, que la Fundació ha anat adquirint durant els últims vint anys.
I és que Dalí inventa i refunda el paisatge que l’ha vist néixer, créixer i morir. A Confessions inconfessables (1973) diu a André Parinaud: “Només en aquest indret em sento com a casa; a qualsevol altre, hi estic de passada. No és únicament un sentiment, sinó una realitat psíquica, biologicosurrealista. Em sento lligat per un vertader cordó umbilical a la totalitat que viu en aquesta terra. Participo del ritme d’ un batec còsmic. El meu esperit viu en osmosi amb el mar, els arbres, els insectes, les plantes, i per aquest fet adquireixo un equilibri real que es manifesta en els meus quadres”.
No tots els paisatges de Dalí estan tallats pel mateix patró, no tots signifiquen el mateix ni tots parlen el mateix llenguatge, si bé tots eixamplen la realitat que podem veure a través d’una finestra fins convertir-la en una imatge mental, de somni. Quan veiem aquests paisatges ens ve al cap el quadre noucentista Noia a la finestra (1925), amb la seva germana Anna Maria d’esquena que contempla el mar. Amb el surrealisme, Dalí trenca la idea de paisatge finestra de Matisse per identificar-se amb el paisatge, que humanitza. Ho veiem en Home amb el cap ple de núvols (c.1936), amb una silueta d’un cap masculí, que ressegueix la forma retallada de la figura masculina de l’Angelus de Millet, sobre un fons negre. Entre el cel i la sorra d’una platja on jau un element fàl·lic, potser referència a ell mateix, el yin i el yang uneix cel i terra a l’horitzó.
Totes les obres exhibides són enigmàtiques, però l’Estudi per a La mel és més dolça que la sang (1926), esbós d’una obra desapareguda que pren el títol de la peixatera paranoica Lídia de Cadaqués, anuncia l’entrada a la nova estètica surrealista, marcada per la pintura metafísica de De Chirico, on incrusta temes que seran recurrents, com la presència del cap de García Lorca, aquí tallat, aparells, venes i sang, l’ase putrefacte o les Venus a la platja. És una obra que avança pintures posteriors de 1927-1928 com Aparell i mà i Els esforços estèrils.
Paisatges de xiprers i osmosi vegetal
Els xiprers i els rellotges abunden en el paisatge dalinià, i aquí en tenim exemples fefaents. Els xiprers formen part, potser, del romanticisme malenconiós de L’illa dels morts (1880) de Böcklin, presents a El sentiment de la velocitat (1931), un oli en que dirigeix l’ombra allargada d’un xiprer vers una sabata, solidificada com una roca en un paisatge metafísic, on hi ha encastat un rellotge. La sabata, de connotacions eròtiques, és fixada enmig de l’espai i el temps. Dalí diu: “L’home té dret a l’enigma i als simulacres que es fonamenten sobre aquestes grans constants vitals: instint sexual, la consciència de la mort, la malenconia física provocada per l’«espai-temps» (1939). Xiprers que també trobem a Eclipsi i osmosi vegetal (1934), en què un cavall “leonardesc” es metamorfosa en branques d’arbre, davant d’un xiprer majestuós del que surt un pal del que penja un drap. Del mateix any és l’obra coneguda Elements enigmàtics en un paisatge (1934), en què un grup de xiprers fan de muralla vegetal a una torre, i en primer terme, la figura del pintor Vermeer, d’esquena, pinta aquest conjunt sobre el qual s’agombolen un munt de núvols fantasmagòrics. Al fons de tot, el yin i el yang i en segon terme, el nen vestit de mariner, que sosté un cèrcol i un os, amb el que el Dalí infant s’identifica. Els núvols i la draperia prenen tot el protagonisme a la pintura Figura i drapejat en un paisatge (1935), núvols fàl·lics i eròtics que planen esvalotats sota el reflex d’un sol daurat, una figura s’amaga darrera un arbre de branques seques cobert amb un llençol, enmig d’una paisatge d’horitzó baix, pla i desolat. Certament, té a veure amb les accions de Gala i René Crevel a Portlligat, del que queda com a testimoni una fotografia d’ells dos, nus, darrere un llençol. L’any 1933 Man Ray va fer una fotografia a Dalí amagat darrere un llençol amb el títol de Dalí drapé, en la mateixa direcció poètica.
Mobiliari i paisatge enigmàtics
Hi ha dues obres enigmàtiques que relacionen mobiliari i paisatge d’un gran humanisme. L’ una és Singularitats (c.1935), una pintura nocturna de gran càrrega paranoica. Sota un cel constel·lar una taula fa de mar sobre el qual flota un piano, el fantasma femení d’una figura que remet a Gala amb els cabells de branques d’olivera l’assenyala amb el braç tacat de tecles negres com si l’anés a tocar. Darrere, un sofà vermell recull l’empremta de dos cossos, que s’hi han assegut prèviament. La figura del pare amb un pa al cap i un rellotge són damunt una arquitectura-armari, la porta del qual és una crinera de cavall que s’obre amb cremallera, de connotacions eròtiques. L’obra es relaciona amb el guió del film La dona surrealista, una pel·lícula que projecta per als Germans Marx el 1937, que no es realitzà. Al seu guió, Dalí escriu: “Els grans divans es construiran amb els senyals deixats pels cossos dels seus habitants imitant en grans dimensions les dolces petjades sobre el setí dels estotjos de joies”[…] “S’adormirà a través de la cremallera d’una porta especial del somni construïda amb una espessa crinera blanca de cavall”. L’altra obra que situa figures invisibles sobre mobiliari és Composició surrealista amb figures invisibles (c.1936). Repinta un oli antic exposat a les galeries Dalmau: Roques des Llaner (1926), i transforma un paisatge de roques i draperia en un paisatge metafísic flanquejat per una columna clàssica sobre la que situa un gran robí, potser metàfora del valor mineral que Dalí es dona a sí mateix.
Paisatges desèrtics, fantasmagòrics
Hi ha dos paisatges desèrtics, polsosos i potser crepusculars. Un és el Carretó fantasma (1933) que travessa la plana de l’Empordà, però no té rodes. Al seu lloc, dues estaques clavades al terra el tenen aturat i els conductors es confonen amb l’arquitectura de fons, no identificada. Un estudi macro de l’obra ha permès veure-hi una calavera a mode d’anamorfosi, el que sembla indicar que és un carro de morts, o un carro de la mort, una tema amagat però sempre present en l’obra de Dalí. L’altre és Paisatge pagà mitjà (1937) realitzat a Florència en una de les escapades de Dalí i Gala durant la Guerra Civil espanyola. El més curiós d’aquesta peça és la testa de Freud perfectament identificable entre les formes d’una roca.
Una de les joies exposades és el petit boix L’espectre del sex-appeal (1933), que mostra la descomposició d’un cos femení sense cap suportat per crosses, enfront d’un paisatge rocós amb una badia, com un monument a la bellesa desmuntable, que preconitza la bellesa comestible i fa visible la carn i els ossos, en una iconografia que remet als aiguaforts que il·lustren els Els cants de Maldoror de Lautréamont. Tota mena de detalls gairebé fotogràfics conviden a mirar amb lupa aquest petit oli sobre fusta, en que a la dreta hi ha el Dalí infant, vestit de mariner amb el cèrcol i l’os, contemplant el cos femení com una ruïna podrida, des de la por al sexe que li inculcaren de petit.
Un paisatge fora del temps: Poesia d’Amèrica
Tanca l’exposició Poesia d’Amèrica (1943), una pintura que escapa al surrealisme dels anys trenta però que marca un punt d’inflexió en l’obra de Dalí i és exemple de paisatge fora del temps. El pinta encara als Estats Units en plena Segona Guerra Mundial, refugiat a Hollywood. Dos jugadors de rugbi, un blanc i un negre, es troben l’un enfront de l’altre vestits a la manera del Renaixement; dos maniquins metafísics en un estadi desert, segons Dalí. Del blanc penja un líquid que es transforma en una ampolla de Coca-cola, la primera de la història de la pintura i que preconitza el pop art. D’aquesta ampolla i mitjançant un auricular de telèfon emana una substància negra, líquida i espessa, que taca un llenç blanc. L’auricular, present a obres dels anys trenta, sembla referir-se al fracàs de l’acord de Munic (1938). El blanc i el negre dels jugadors ens parla del racisme, viu als EUA. De l’home negre neix l’home nou, simbolitzat per un ou i la composició s’emmarca en un arc que recorda Els desposoris de la Verge (1504), de Rafael. Al fons, una torre, influx de De Chirico, en la que penja un mapa tou del continent africà. L’obra marca un retorn al classicisme i misticisme que voldrà imposar a la seva pintura durant els anys cinquanta.
Aquesta exposició, petita però contundent, d’alt voltatge surrealista, és una gran oportunitat per rellegir Dalí i tots aquests paisatges que les comissàries han determinat en una riquesa de categories: bosc d’aparells, paisatges onírics, paisatges paranoics, paisatges pintats a mà, paisatges enigmàtics o invencions imaginàries. Dalí ha deixat sempre una gran llibertat d’interpretació de les seves obres i aquesta mostra és una magnífica ocasió per fer-ho.
