Crític d’art, comissari i director museístic de gran prestigi i trajectòria, Daniel Giralt-Miracle (Barcelona, 1944) rep aquest dilluns, 28 d’octubre, la Medalla d’Or al Mèrit Cultural de la ciutat de Barcelona. L’acte de lliurament del guardó, que rebrà de mans de l’alcaldessa Ada Colau, se celebrarà a les sis de la tarda al Saló de Cent, amb una glossa a càrrec de l’arquitecte Juli Capella i la catedràtica d’Història de l’Art Mireia Freixes, amb la intervenció de Joan Subirats, tinent d’alcaldia de Cultura, Educació, Ciència i Comunitat.
“És un reconeixement inesperat, perquè jo no he treballat mai per recollir medalles”, assegura Daniel Giralt-Miracle, satisfet de recollir aquest guardó, un dels “més especials” que mai li han donat, “perquè es tracta de la meva ciutat i perquè porto cinquanta anys treballant per Barcelona i des de Barcelona”.
La trajectòria l’avala com a figura imprescindible en la divulgació del coneixement sobre el patrimoni artístic de la capital catalana del segle XX, visible en la tasca com a crític, des del 1966, on ha destacat per ser una veu rigorosa i respectada, essent fundador i director de la primera etapa de la revista Batik, redactor de Destino, col·laborador d’ABC Cultural i del suplement cultural d’El Mundo, fins a l’actualitat, on escriu a La Vanguardia, El País, El Punt Avui i El Periódico.
Preguntat per l’estat actual de la crítica catalana, Giralt-Miracle no vacil·la: “El món ha canviat i el pensament, també. Ara, la crítica ja no analitza si les coses són boniques o pràctiques, sinó que ho involucra tot en un discurs social. La critica dels nostres anys venia de la crítica romàntica, del segle XIX, de Zola i de tots aquests que feien anàlisis eminentment estètiques i descriptives, amb molta poètica, però sense anar gaire més enllà. A diferència d’allò, la crítica actual és sòcio-política”.
“Les col·leccions ara són dels lobbies”
A banda de la tasca crítica, el guardó també reconeix una ingent feina com a comissari de més d’un centenar d’exposicions d’art, disseny o arquitectura –el 2002 va ser comissari general de l’Any Gaudí, motiu pel qual va rebre el Premi Nacional de Disseny–, i com a director museístic, com bé mostra un currículum difícilment comparable: responsable del Servei d’Arts Plàstiques del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, director gerent de la Fundació Caixa de Catalunya (1987-1989), director del MACBA (1989-1994) i de l’Espai Gaudí del Centre Cultural Caixa Catalunya (1995-2000).
Sempre precís, el crític i comissari ens explica la sort que ha tingut de poder de “portar l’art català a tot arreu”, de Berlín a Taiwan, de Viena a Milà, passant per Varsòvia o la Xina. Amb l’afegit d’haver pogut treballa en un art català de primeríssim nivell, com demostren els tres noms “que més he treballat i he ajudat a difondre”: Gaudí, Dalí i Miró.
“Mirant-ho amb perspectiva, Giralt-Miracle considera que va aprofitar “l’última onada d’objectes presencials”. “Aleshores, treballàvem en un món que no era global i vam poder vam portar l’art català a Irlanda o Austràlia, que era molt complex”. “En un món de particularitats, tenia interès conèixer el que feia l’altre. Però després del Google, de les xarxes socials, i de la promoció que fan les galeries dels seus artistes, tot el panorama ha canviat. Al final, l’art acaba sent una cosa que només pot pagar ‘la Caixa’, el Pompidou o la Tate, i les col·leccions ara són dels lobbies”.
La situació de l’art català, en aquest sentit, és paral·lela a tots aquestes assumptes de la globalització que comenta respecte als equipaments i projecció. “Als anys 80 i 90, Barcelona era un focus molt poderós i molt actiu, però ara, a l’Estat, el disseny s‘ha fet interessant i han aparegut dos focus molt potents i competents: Madrid i València. El món valencià està preparat amb art, mobles i indústria per propiciar el disseny. Aquí, és cert, a l’últim moment hem pogut crear el Museu del Disseny, que és molt competent i de nivell internacional, com el de Londres o Frankfurt”.
Situar Barcelona en el context internacional
El Plenari ha reconegut les notables aportacions de Giralt-Miracle “sobre el patrimoni artístic barceloní, la significació dels seus estudis sobre Antoni Gaudí i Salvador Dalí, el seu paper bàsic en la configuració del MACBA i el seu compromís constant amb Barcelona, exemplificat amb la donació recent del llegat artístic del seu pare, Ricard Giralt-Miracle”. “Investigador de primer nivell, la seva feina divulgativa ha servit perquè la ciutat s’hagi pogut conèixer millor artísticament, però també, i molt notablement, per contribuir a ressituar-la en el context internacional”, segons afirmen des del consistori.
Cal afegir a tota aquesta trajectòria artística, el fet de ser especialista docent del disseny i la història de l’art –ha estat professor de l’Escola Superior de Disseny i Enginyeria de Barcelona ELISAVA (entre 1966 i 1973), de la Facultat de Ciències de la Informació de la Universitat Autònoma de Barcelona (entre 1978 i 1987) i de la Facultat de Belles Arts de la UB (al curs 1979-80)– i que Giralt-Miracle és patró, per exprés nomenament del poeta, de la Fundació Joan Brossa, de la qual actualment és vicepresident.
“Hi ha una cosa que fa Brossa plenament vigent i actual: la llibertat d’expressió, que ara tenim condicionada. En ple franquisme, ell parlava clar i directe, no tenia pèls a la llengua. Presentava una poesia massa avançada, en el sentit d’hibridar i travessar territoris: objecte, escultura, il·lustracions, imatges, paraula. Els poetes de la llengua el miraven de cua d’ull”. Però va persistir en la determinació. I això l’ha fet actual, tant com la mirada, sempre lúcida, del professor Daniel Giralt-Miracle, un savi que aquest dilluns recull un guardó especial, i merescudíssim.
