La primera revisió antològica de la trajectòria artística de Daniela Ortiz (Cuzco, Perú, 1985) és una gran oportunitat per a revisar i qüestionar molts aspectes de la nostra cultura que estan impregnats racisme, explotació i colonització. L’exposició, que actualment podem veure a La Virreina, aplega trenta-un projectes que l’artista peruana ha realitzat durant la última dècada, alguns dels quals han estat duts a terme especialment per aquesta ocasió. Ortiz utilitza diversos llenguatges artístics per exposar les seves idees i expressar les seves opinions; tan aviat se serveix de la fotografia i del vídeo com de les instal·lacions, les maquetes, les escultures, els llibres, els objectes, els documents o les publicacions.
Daniela Ortiz: Esta tierra jamás será fértil por haber parido colonos.
La Virreina Centre de la Imatge, Palau de la Virreina, Barcelona.
Fins el 16 de febrer de 2020.
Alguns recordem el nom d’aquesta artista polifacètica per accions i treballs relacionats amb la Fiesta Nacional de Espanya (coneguda també com Dia de la Hispanidad i anteriorment Fiesta de la Raza Española) que se celebra cada 12 d’octubre. Ens referim a treballs com ara Ofrena (2012) que documenta la sostracció d’un present floral que es va dipositar a l’estàtua de Colom i que l’artista va traslladar a la porta del Centre d’Internament per a Estrangers de Barcelona; Homenatge als caiguts (2012), un video que enregistra la ruta que va fer Daniela Ortiz per diversos indrets de Madrid tot portant una imatge d’una emigrant congolesa que va ser detinguda al CIE d’Aluche i que va morir al cap de 38 dies; o com Rèplica (2014), on ella mateixa s’agenolla davant de les persones que es van concentrar a la Plaça Catalunya tot reproduint paròdicament el gest d’un dels conjunts escultòrics que ornamenten el Monument a Colom de Barcelona, en el que es veu un indígena postrant-se i agenollant-se davant del sacerdot i vicari Bernat de Boïl.

Però en aquesta antològica també es presenten molts altres projectes relacionats amb l’humanisme, els drets fonamentals i la justícia social.
Factors de risc (2019), està compost per una gran fotografia a tot color del seu fill nounat i una colla de pàgines amb llistats d’indicadors o factors que la DGAIA utilitza per a decidir quins són els ambients més idonis pels infants i quines mares són susceptibles de ser investigades per no reunir els requisits demanats. L’artista ha marcat en vermell les caselles dels indicadors que ella mateixa creu que incompleix per cridar l’atenció sobre les característiques i els prejudicis que se’n desprenen.

A Habitacions de servei (2011) analitza i visualitza la distribució dels espais de diverses mansions de la classe alta de Lima mitjançant fotografies, plànols i dades comparatives. D’aquesta manera es veu molt clarament el contrast entre els espais vitals que es destinen a cadascú segons la seva funció i estatus.
ABC de l’Europa racista (2017) és un alfabet per a nens. Cada pàgina està dedicada a una lletra amb diverses il·lustracions. Però allò que crida més l’atenció són els textos perquè proposen una relectura ideològica dels continguts amb idees i conceptes sobre una possible narrativa antiracista i anticolonial.
Europa rebrà de genolls l’esperit anticolonial (2019) adopta la forma dels clàssics vitralls de les esglésies cristianes que il·lustren episodis de les vides dels sants, dels màrtirs i dels profetes, però amb dibuixos i pintures que fan referència a la imatgeria relacionada amb les accions de grups de resistència contra les opressions de tota mena. I les maquetes dels Monuments anticolonials (2018) proposen alternatives a les estàtues o els monumets a Colom que es troben a Nova York, Barcelona, Lima, Los Àngeles o Madrid.

Hi ha treballs que fan referència a la sedació forçada que es fa servir en operacions de deportació, com el video FDTD, Forcible Drugging to Deport (2012), o al criteri jurídic dels “drets de sang” que s’utilitza per a la concessió de la nacionalitat com l’acció Ius Sanguinis (2016).
Una sala està dedicada íntegrament a FRONTEX, l’Agència Europea de Control de Costes i Fronteres. L’espai està presidit per un gran mural on es veuen els membres d’aquesta empresa fotografiats a mida real i a tot color. Es tracta d’una imatge que contrasta amb la invisibilitat des de la qual operen les institucions que persegueixen, detenen i deporten milers de persones diàriament. Al seu voltant també es poden veure accions realitzades amb les imatges d’aquestes persones, des de l’agressió al bust de Fabrice Leggeri, actual director de FRONTEX, fins als dibuixos de retrats de destacats membres de la indústria de la seguretat.
També hi ha treballs relacionats amb al passat del mateix Centre de la Imatge (Palau de La Virreina), que posen en qüestió la seva pròpia imatge històrica, simbòlica, política i cultural. No endebades, com recorda el comissari de la mostra, la història i l’edifici del Palau de la Virreina és un símbol de l’espoli i l’acumulació de riquesa de les elits de l’imperi espanyol ja que l’edifici era la residència senyorial de Manuel d’Amat i de Junyent (1702-1782), virrei del Perú entre 1761 i 1776, militar dèspota i autoritari que va governar amb mà de ferro i que va amassar una gran fortuna basada en l’explotació minera. Les Pintures de castes (2019) d’Ortiz, rèplica crítica del gènere pictòric del mateix nom, situades ara irònicament a la sala que està presidida per un gran retrat d’època de Manuel d’Amat, assoleixen en aquest indret tot un altre sentit, en reverteixen les connotacions i esdevenen una mena de revenja històrica.

Aquesta exposició —d’imprescindible visita— ens interpel·la directament i ens obliga a replantejar-nos la gran fal·làcia i l’enorme hipocresia de la cultura espanyola, europea i occidental pel que fa a les qüestions de les relacions culturals i econòmiques amb els habitants d’altres països i continents.
És dramàtic constatar el grau de contaminació que han assolit les idees colonialistes, racistes i violentes en els nostres llenguatges d’expressió escrita, oral i artística habituals. ¿Fins quan estem disposats a suportar aquesta colonització violenta dels nostres llenguatges?