Arts visuals

De València a Roma, de la mà del Colosseo

Pocs edificis impressionen tant al món com l’amfiteatre Flavi de Roma. Una superfície lúdica construïda ara fa 2000 anys i que ha estat la marca corporativa d’una cultura –la romana– que ens ha infantat a nosaltres. Dir “Roma” és dir “Colosseo” i València possiblement tinga la representació més espectacular i més gran d’aquella gran obra pública convertida en pintura. Obra de Josep Benlliure.

De fet, fins l’any 80 dne, en què va ser inaugurat el Colosseo –l’amfiteatre Flavi– els combats de gladiadors i caceres es feien en diferents espais públics de Roma i d’altres ciutats de l’imperi. Amb tarimes de fusta, el fòrum Boari o el Circ Màxim es convertien en improvisades plataformes per als “munera”. Aquests “jocs” tenien els orígens en els rituals fúnebres: els combats s’oferien als déus d’ultratomba com a obsequi. Però amb el temps, aquests enfrontaments van anar allunyant-se dels seus orígens i esdevingueren un espectacle, que apaivagava el morbo de la púrria.

En el lloc on hi havia abans la Domus Àurea de Neró –i per tal d’esborrar el record d’aquest emperador considerat nefast pels seus successors– la família Flàvia va manar aixecar dos grans edificis per a l’oci dels ciutadans: unes termes i un amfiteatre. Segons Marcial (no el del Barça, l’altre) “la més famosa de totes les obres humanes”. L’amfiteatre Flavi va ser construït gràcies al botí de les guerres jueves en 10 anys: del 70 al 80 dne. Les xifres i les seues magnituds ens situen davant d’unes capacitats tècniques sorprenents: 12 metres de fonaments, 30.000 tones de terra remoguda (sense excavadores), 100.000 metres cúbics de marbre per a cobrir els murs, 300 tones de ferro en grapes per unir els blocs, 45 metres d’alçada…

Vista interior del Coliseu.

En la inauguració, durant 100 dies, l’emperador Tit Flavi Sabí enfrontà 9000 animals, centenars de persones van perdre la vida en combats i una naumàquia com a colofó deixaren els 50.000 espectadors amb la boca oberta. Un sostre retràctil protegia els espectadors de la pluja i del sol, i un sistema d’ascensors comunicava el subsòl amb l’arena i les graderies. Per atenuar les olors de la sang i altres substàncies s’escampaven perfums: el favorit era una meteorització d’aigua, safrà, vi i essències. Cap al segle IV, el cristianisme acabà definitivament amb aquells espectacles i convertí el Colosseo en un temple cristià.

Encara que la tradició conta martiris de cristians en aquella arena, la veritat és que s’ha magnificat moltíssim la realitat. Però el relat d’una munió de gent esquarterada i patint dona lloc a obres posteriors que imaginen els fets. Curiosament, el mite que conta que ací es van martiritzar centenars de milers de cristians, permeté que els mateixos cristians consideraren l’espai com un lloc de memòria i sagrat. Per tant, no el van enderrocar com sí que van fer amb molts edificis anteriors al cristianisme. Encara més: van convertir el Colosseo –el que quedava d’ell– en una església. El mite crea moltes històries i una d’elles és el relat de místics que usaren aquest espai com un lloc de catarsi i de visions.

L’edifici, vist des. de fora.

És el relat que conta un llenç impressionant que ara penja al vestíbul d’una de les pinacoteques més importants del nostre àmbit: el Museu de Belles Arts de València. Es diu “Les ànimes del Colosseo” i és de Josep Benlliure, un pintor excepcional.

En acabar aquestes notes de desembre de 1885 (…) tinc en preparació un gran quadre de tema fantàstic. Per poder-lo pintar amb comoditat i centrar-me en aquesta gran obra, he llogat un estudi molt gran i he deixat altres obres fins que acabe el gran projecte”. Està pintant-la a Roma, a l’estudi d’un amic. Són paraules escrites al dietari de Josep Benlliure, un dels pintors més potents i notables que ha donat la ciutat de València en la segona meitat del segle XIX.

Està parlant de “La visió del Colosseo”. Una tela enorme, de més de 35 metres quadrats. Algunes famílies viuen en pisos més menuts. Benlliure vol relatar amb oli la història de s. Malaqui, un màrtir cristià que amb la seua intercessió va voler posar fi al segle IV dne a les lluites de gladiadors que tenien lloc a l’amfiteatre Flavi. Benlliure ens presenta un escenari dantesc, distòpic, amb un Colisseu en ruïnes, poc més o menys com el veuria ell a finals del segle XIX. En aquest escenari apocalíptic apareix sant Malaqui portant una creu resplendent. Als voltants d’ell s’agombolen una multitud de presències humanes, sants i verges…Tota aquesta activitat accentua la visió espectral i inquietant d’una realitat plena d’esperits i fantasmes. El pintà a Roma i el 1887 el presentà a l’Exposición Nacional de Bellas Artes de Madrid.

Detall de l’impressionant quadre.

Els crítics carpetovetònics van acollir el quadre amb moltíssima fredor. No estaven pels efectes especials, i menys si feien referència a un tema “paranormal”, de fantasmes, per molt cristians que foren. Algú va qualificar la fantasia “d’escena incomprensible”. El mateix va passar amb un quadre que va fer sobre la fi del món. Ara mateix el veiem penjat en una de les sales de les Escoles Pies de València i representa un sant Vicent que des de la trona, està advertint del Judici Final. Mentre el taumaturg gesticula amb els braços des del púlpit, una espiral de presències inicien el camí cap a la fi dels temps… Però la censura va actuar sobre l’obra. El que realment va pintar Benlliure era la visió que Dant i Beatriu tenen de l’infern. Així, la trona era en realitat un punt de vista privilegiat perquè els protagonistes de la Divina Comèdia observaren aquell espai de dolor i de patiment. Però les autoritats artístiques van obligar Benlliure a substituir la parella per un sant Vicent que “avisava” del terrabastall.

Era la societat que hi havia i sonava molt més la veu tonant de Vicent que les línies poètiques del Dant. Amb “les ànimes del Colosseu” li donaren alguna medalla, però de compromís, i segurament pel pes de l’obra. De manera que Benlliure va quedar ben decebut de la crítica: a l’any següent presentà l’obra a Viena i a Munic. En la ciutat bavaresa la crítica, el públic i el jurat van acollir amb entusiasme l’obra i va obtenir la medalla d’or del certamen. El mercat internacional li va obrir les portes meravellat per l’impacte visual d’aquella voràgine d’esperits levitant als voltants de sant Malaqui. Les ànimes bones per un costat, les dolentes per l’altre.

Una aproximació de detall a l’obra.

A la base, les tombes que s’obren per deixar ascendir els morts que prompte veuran la llum o la foscor de l’infern, els ulls esbatanats de sant Malaqui que els obre en un esforç suprem perquè tota la “maquinària” funcione… Benlliure va desembarcar amb èxit als mercats de Berlín, Frankfurt, Munic, Dresden, París, Roma, Milà… I gràcies al seu marxant tarragoní Josep Artal i Majoral, arribà a l’Argentina i a Uruguai. Josep Benlliure, que formava part d’una família d’artistes, s’havia convertit en el màxim exponent d’un gènere pictòric que en aquell moment feia furor a Europa: la pintura de l’ànima, un gènere que expressava el que hi havia més enllà del cos… Però ell optava per la versió “dura”, allunyada de les presències pacífiques.

Vicent Artur Moreno
Vicent Artur Moreno (València, 1962), és professor de la Universitat de València, doctor en Comunicació Audiovisual i llicenciat en Arqueologia, Història de l’Art i Periodisme. Ha fet guions per a documentals sobre el patrimoni i ha estat comissari d’exposicions com ara “Vicent Ferrer, entre la realitat i el mite”. En l’àmbit de la divulgació patrimonial ha estat creador de més d’una cinquantena de rutes arreu de la Mediterrània.
Alfons Llorenç
Llicenciat en Filosofia i Lletres i doctor en Filologia. Ha estat de redactor en TVE (València) i director de diversos programes. Com a realitzador ha estat cap d'emissions de la cadena Hispavisión. Ha estat corresponsal de Destino, Canigó, i El Noticiero Universal, ha col·laborat a Las Provincias, Diario de Valencia, Levante-EMV, El País, Triunfo, i altres. Assessor per a Assumptes Culturals del President de la Generalitat Valenciana (1989-1995). Ha rebut premis del Ministeri de Cultura d'Espanya sobre Arte, Tradiciones y Costumbre de los Pueblos de España i el 2007 el Premi de periodisme d'investigació Ramon Barnils. És membre de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. Va guanyar el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians el 2012 amb 'El Sant del dia' en la modalitat d'assaig.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close