Arts visuals / Patrimoni

Deesses Mare i Maternitats

Amb motiu del decés de filòsof i hermeneuta Andrés Ortiz-Osés, nascut l’any 1943 i mort el passat 18 de juny de 2021, a manera d’homenatge acabo de llegir La Diosa Madre. Interpretación desde la mitología vasca (Trotta, 1996), un llibre de referència d’aquest també teòleg i antropòleg vinculat al Cercle Eranos i docent de prestigi a la Universitat de Deusto.

A través del seu treball intel·lectual, el professor Ortiz-Osés va destacar en el seu àmbit d’investigació per haver fundat una nova tendència filosòfica: l’hermenèutica simbòlica del sentit, en què encreuava l’Escola [filosòfica] de Heidegger i l’Escola [picoanalítica] de Jung.

Andrés Ortiz-Osés, que va dirigir una obra de gran envergadura cultural: el Diccionario de Hermenéutica (2006), la seva curiositat el va portar a ser un bon coneixedor de la mitologia naturalista basca recopilada per J.M. Barandiarán entorn del numen Mari, arquetip de la Deessa Mare. En el llibre al qual m’he referit més amunt, Ortiz-Osés va fer un pas més enllà de Barandiarán i va elaborar un estudi de les estructures simbòliques d’aquesta personificació de la Mare Terra que té correspondència amb la Gran Senyora, la Tellus Mater, la Deessa Mare, i tants noms com es vulguin donar a aquest arquetip del matern de la vida, i, per tant, objectiu d’interès tant antropològic com simbòlic, amb referents rellevants en el seu estudi com Gimbautas, Bachofen, Neuwmann, Graves.    

Imatge Santa Maria de Taüll

Aquesta meva lectura ha coincidit en una època de grans contrastos vitals entre la vida i la mort com és la pandèmia, amb el fet de viure d’a prop la maternitat en dones que en aquest temps han donat a llum els seus fills. Sens dubte de la contemplació de la realitat de la maternitat com a fet transcendent sorgeixen imatges que en aquest cas troben identificació, alguns en diran poètica, tant en les figures de les Deesses Mares que trobem en els museus arqueològics com en les Maternitats cristianes que es veneren en ermites, esglésies i catedrals, així com omplen sales de museus.

En el seu treball sobre Mari, escriu el professor Ortiz-Osés, i tradueixo: «La numen Mari apareix antropomòrficament com la Gran Senyora que, vestida de manera elegant, habita a les entranyes de la Terra en el seu palau d’or i pedres precioses [una metàfora de la riquesa mineral del subsòl]: és l’estampa de la Potnia o Domina, asseguda al seu tron a la manera Sedent, que és l’advocació de la Gran Mare com a la Seu del Ser, que arriba a la Verge Maria».

Vet aquí la fascinació que produeixen les imatges de les Marededéus romàniques, ja siguin pintades al fresc, ja siguin esculpides en fusta: són figura preciosa del tron, de la sobirana majestat de la Senyora Mare amb el Fill en braços o a la falda, al mateix temps que són imatge de la Seu o Càtedra de la Saviesa.

«Podem anomenar Deessa Blanca –o Verge blanca- la numen que ix de si: és la deessa ascensional i celeste, lluminosa i lunar; adjunta es troba la Deessa negra –com les Verges negres-, que es caracteritza pel seu color terrós fosc que denota la seva inequívoca procedència agrícola com a numen de la fertilitat/fecunditat (nigredo ctònica). Es tracta de la negritud pregnant, com l’aeròlit negre venerat a Efes, la terra mare de les deesses Mares anatòliques, així com el Concili [d’Efes] defineix Maria com a Theotokos o Mare de Déu, per la qual cosa la seva negror esdevé bellesa: nigra sum sed fermosa». Així ho llegim ja en un dels versos del bíblic Cantar dels Cantars.

 De les diverses figures de la Deessa Mare fins a les diverses figures de Maria, la Theotokos o Mare de Déu, hi ha un fil de continuïtat que ha romàs inalterable en el temps perquè el fet de la maternitat, i, per tant, el seu arquetip, el seu simbolisme, són tan antics com l’existència de la vida humana. Al respecte escriu, i tradueixo, el professor Joaquín Campos Herrero a De la Diosa a María. Una aproximación desde la teoría de los arquetipos (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2015): «Tot representant les forces primordials de la vida, la maternitat s’eleva amb una tendresa apassionada que constitueix un dels poders fonamentals de l’Univers».

Mare de Déu. SXV. Països Baixos. Col. A. Mas Vall

En el seu estudi, Andrés Ortiz-Osés afirma la mateixa tendresa del matern de la vida i el seu poder espiritual en Mari, la Deessa Mare basca, quan escriu: «Des de la seva caverna a la terra, la deessa Mari ha elevat un vol de llarg abast que arriba a les estrelles». I és que en les figures de les Deesses mares i en les Marededéus es divinitza, mitifica i simbolitza el sagrat principi de la maternitat fins al punt que a Maria com a intermediària entre el corporal i l’espiritual, entre el terrestre i el celeste de la vida, entre els molts noms i qualitats que se li atribueixen hi ha la de ser l’Ànima del món.

Teresa Costa-Gramunt
Escriptora. De formació humanista: belles arts, disseny gràfic, psicologia, grafologia, cultures orientals i simbologia. Des del 1990 es dedica a la creació literària. Ha publicat més de quaranta llibres entre assaigs, narracions, llibres de viatges, poemes i prosa poètica. Col·labora amb articles literaris i d'opinió en diversos mitjans. Premiada en el camp de la narrativa, la poesia i el periodisme, la seva obra poètica forma part de diverses antologies. Comissària de l’Any Riquer.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close