En l’assaig ‘Del natural’. Una història de la natura en la pintura, publicat per Edicions 62, de Barcelona, i guardonat amb el Premi Bones Lletres, l’escriptor i biòleg valencià Martí Domínguez fa una documentada repassada a la història de la pintura occidental fixant-se especialment en els elements naturals que apareixen en les diferents obres triades per a bastir el relat.
Els capítols del llibre s’assemblen a escrits ja publicats per l’autor mateix a la darrera pàgina del setmanari El Temps en els anys posteriors a la pandèmia, però estan profundament reelaborats. Està escrit amb agudesa i amb una evident competència, tant en el coneixement dels pintors protagonistes seleccionats com en les peculiaritats dels elements naturals —vegetals, animals o geològics— que formen part de les pintures comentades, i de la seva significació.
És tal la seguretat demostrada per Domínguez que sovint no s’atura pas si ha d’esmenar la plana a Boccaccio (p. 128), rectificar Vasari (154), evidenciar un pam de nas de Goethe (215) o devaluar Renoir (284). I això no és cap crítica sinó la constatació que les patums, per mítiques i clàssiques que siguin, no són intocables, sinó que poden perfectament ser posades en qüestió, ja que al cap del carrer eren persones com qualssevol altres a qui no s’ha de tenir escrúpol de contradir.
És un llibre magnífic que el podria haver escrit qualsevol assagista internacional de primer ordre. Hi surten Giotto, Van Eyck, Botticelli, Leonardo, Dürer, Caravaggio, Goya, Constable, Corot, Monet, Cézanne, Van Gogh, Gauguin, uns quants més del mateix nivell de fama, i hi ha també tres o quatre pintores perquè ara és norma, i no fer-ho podria aixecar polseguera incòmoda. En aquesta tria rau precisament el principal inconvenient que li trobo. Del Natural està escrit dins un marc mental diguem-ne cosmopolita. Es parla de tots aquells noms que surten als manuals d’història de la pintura publicats a Londres, a París o als Estats Units, manuals que han consagrat un cànon al qual es refereixen sense vacil·lacions. Però el que podríem esperar d’un autor que, com Domínguez, està situat en la perifèria d’aquesta visió “cosmopolita” seria que s’hagués adonat que aquell cànon, per molt genials que fossin els seus integrants, era parcial, i que hauria estat bo, sa i just enriquir-lo amb altres noms. Se’m dirà que els noms de Jacomart, Lluís Dalmau, Anglada-Camarasa o Dalí treuen el nas al llibre, però de fet no passen de ser-hi esments fugaços. El mallorquí Miquel Barceló surt a l’epíleg més àmpliament, però sona a afegit, ja que entre el final del llibre i l’època de l’epíleg no s’ha prestat gaire atenció al segle XX.
Per posar uns quants exemples que haurien donat a l’assaig un altre to podríem dir que els cavalls i els dracs de Sant Jordi de Bernat Martorell o del retaule del Centenar de la Ploma, de Marçal de Sax i altres, haurien fornit Domínguez també de bons materials de reflexió; i fins i tot obres com aquestes s’haurien salvat d’una hipotètica domesticitat —que, d’altra banda, no té res de negativa—, ja que la primera és a l’Art Institute de Chicago i la segona presideix majestuosa la sala més vistosa del Victoria & Albert Museum de Londres.
També hauria donat molt de si una anàlisi de la vegetació riquíssimament representada del tríptic de la Mare de Déu de Montserrat, de Bartolomé Bermejo, que és a la Catedral d’Acqui Terme, d’Alessandria, Itàlia.
Igualment, hauria estat interessant l’explicació del gos que apareix en primer terme de la taula renaixentista del martiri de Sant Cugat, d’Aine Bru (MNAC), un detall que Dalí va citar en clau surrealista quatre segles després en més d’una obra seva.
Fora molt fecund també analitzar la floració immensa i fidelíssima que pobla tants quadres valencians d’alumnes de l’Acadèmia de Sant Carles, al segle XVIII, de pintors com Benito Espinós, Josep Ferrer o Miguel Parra; així com la seva relació directa amb l’economia, ja que l’auge d’aquesta temàtica allà estava lligat directament al perfeccionament de la magnífica indústria sedera valenciana. I de retruc, com que els estudis acadèmics de pintura barcelonins s’inspiraren en els valencians, també aparegueren a l’escola de Llotja depurats pintors de flors com Salvador Molet, Lacoma Fontanet o els germans Planella.
I la visió impactant d’un sexe femení en primer pla que pintà Courbet també la trobarem, més d’un cop, en dibuixos detalladíssims més o menys coetanis de Ramon Martí i Alsina.
L’ornamentació vegetal en el Modernisme català dona tant de si, quantitativament i qualitativament, que va ser objecte exclusiu de la tesi doctoral de Fàtima López, ara professora d’història de l’Art de la Universitat de Barcelona.
I què dir del suc d’extrema originalitat creativa que Joaquim Mir va treure dels penya-segats càrstics del torrent de Pareis de Mallorca, que el portaren a pintar composicions on el rerefons figuratiu gairebé desapareixia deixant al seu lloc visions pràcticament abstractes, sis anys abans que Kandinski inventés oficialment la primera pintura abstracta?
Però no continuaré perquè no acabaria mai. Només vull fer pensar que afegir-hi i desenvolupar aquests i altres exemples hauria enriquit el bon assaig de Domínguez, i li hauria donat un to de varietat inesperada, que hauria ampliat, a favor nostre i sense cap mena d’hipèrbole, un panorama universal massa sovint limitat als highlights cosmopolites més previsibles. Si el llibre hagués estat escrit fa quaranta anys, per exemple, C. D. Friedrich —que ocupa també un capítol de l’obra— no hi hauria sortit, ja que aleshores aquest era un pintor romàntic només ben valorat a Alemanya i pràcticament ignorat fora. Ara, en canvi, ja ha entrat al cànon general. Doncs bé: convé continuar ampliant aquest cànon, és saludable, i només els que coneixem de prop els noms que hi manquen ho podem fer.
És un col·laborador històric d’EL TEMPS.