Arts visuals / Exposicions

Dels inicis del mail art i la poesia experimental a Mallorca a la seva continuitat a la col·lecció “Sa Soll” impulsada per Horacio Sapere

La genealogia que travessa la relació de l’art contemporani i la poesia experimental comença amb els jocs visuals dadaistes, els cal·ligrames d’Apollinaire, els divertiments, objectes i collages surrealistes i amb les propostes especulatives d’entrecreuament de recursos artístics de les primeres avantguardes europees.

“Mira a veure si…poesia experimental i mail art a Mallorca”
Comissari: Jaume Pinya
Es Baluard. Museu d’Art Contmporani de Palma
Fins al 22 d’Agost de 2021

Després d’integrar el seu repertori de codis visuals, l’art de la segona meitat del segle XX va fer de la poesia experimental un valuós llenguatge fronterer entre gèneres que afavoria la col·laboració entre disciplines, servia de refugi i evasió d’un context advers i podia ser un poderós recurs de crítica en clau.

Donada la seva gran versatilitat, baix cost i facilitat de transmissió, des de finals dels anys seixanta es visqué una eclosió de pràctiques de creació i edició gràfica que, sota “l’innocent” paraigües de la poesia visual i l’ús combinat de texts, imatges, elements gràfics, fragments de papers, teles, matèries orgàniques o industrials, fotografies, dibuixos i, fins i tot, de collages de petits objectes, compartien novetats artístiques i s’encoratjaven els uns als altres a prendre posicions davant la censura.

Cal recordar que fins a l’arribada de les publicacions especialitzades i l’aparició de galeries d’art, eren els mateixos artistes qui donaven a conèixer les seves obres. Una gran aportació a la seva difusió fou la generalització de l’anomenat Mail Art, va dur més enllà dels seus límits geogràfics l’influx d’artistes capdavanters que estimulaven l’adopció de nous comportaments. La sintonia de tota una generació amb l’esperit de revolta que inflamava els moviments antibel·licistes i propugnava la defensa dels drets civils o l’adopció de les reivindicacions de col·lectius feministes, es deu en part a aquest mètode que va originar un augment superlatiu d’un activisme artístic sovint revestit de poesia visual. Aquells foren els temps del primat de les accions efímeres i la consegüent desmaterialització de l’objecte. Temps per  Fluxus, la performance, els happenings i els primers tantejos del videoart, un excepcional parèntesi que els artistes van aprofitar per llençar-se a viure la utopia d’una inèdita llibertat d’expressió.

Amb el significatiu precedent del cartellisme dels anys trenta a Barcelona i València, un bon nombre de creadors de l’àmbit català va impregnar també les seves obres de l’esperit de la poesia experimental i la varen dur a la poètica de l’objecte i als àmbits expandits de la pintura, l’escultura o el gravat, com feren Joan Rabascall, Carlos Pazos,  Antoni Miralda i Joan Brossa,  que dugué la poesia visual al seu punt més àlgid.

És l’escena artística mallorquina sorgida d’aquest context l’objecte d’estudi que ens ofereix la extraordinària exposició “Mira a veure si… Poesia experimental i Mail Art a Mallorca”, un projecte que fa anys que esperava sortir a la llum i que s’ha pogut presentar a Es Baluard -precisament als espais on es mostren habitualment fons de la col·lecció del museu- gràcies a l’impuls de la seva directora, Imma Prieto. Comissariada per Jaume Pinya, un dels artistes que junt amb Pep Canyelles i Horacio Sapere protagonitzà aquells vivíssims deu anys caracteritzats per un enfocament artístic multidisciplinari, les accions reivindicatives i col·laboracions entre artistes i poetes, músics, editors i agents culturals. 

Ramon Canet, Pep Canyelles, Horacio Sapere i Jaume Pinya, Sense títol, 1980, Serigrafia damunt paper, 46×66 cm; 75×56,5 cm. Fons Documental Risc i Ruptura. Arxiu: 1973-1983. Es Baluard Museu d’Art Contemporani de Palma, dipòsit col·lecció Pep Canyelles, Jaume Pinya, Horacio Sapere. Fotografia; David Bonet.

Una tercera part dels continguts de l’Arxiu Risc i Ruptura -integrat principalment per peces propietat de Canyelles, Pinya i Sapere- és el valuosíssim fons documental un terç del qual dóna forma a l’exposició. Els tres artistes treballaren junts i foren molt actius durant el període que cobreix la mostra (1973 – 1983). Després d’aquesta dècada d’estreta col·laboració, la seva exposició conjunta a la Galería Pelaires el 1982, marca l’inici de les seves trajectòries independents. Si bé no hi són tots, hi ha un bon nombre de treballs gràfics i peces d’artistes que representen similars interessos i influències, com Toni Socías, Fernando Megías, Lluís Fuster, Alfons Sard, Juan Segura, Mercedes Laguens, Ramon Canet, Miquel Barceló i, entre d’altres, Margalida Escalas i Esther Olondriz.

Poema visual (2 cares) “¿Asfalto sobre árboles?”. Coto de Poesía. Horacio Sapere, 1978.

La primera impressió que causa la visita a l’exposició és de sorpresa per, en paraules de Jaume Pinya “l’efervescència artística que s’hi vivia i la participació col·lectiva de tots els àmbits creatius de la ciutat de Palma”. Exemple d’això en són les agrupacions d’artistes -com Criada 74, Termonucleares o Taller Llunàtic-, així com la memorable organització d’aquell “Fester Salvatge” en defensa de la Dragonera que ocupà la cèntrica plaça de la Llotja de Palma. Per tal de recaptar diners i salvar aquesta petita illa de la seva urbanització, el col·lectiu d’artistes a càrrec de l’esdeveniment posà a la venda “obres fetes a posta, cartells, postals, objectes i obra gràfica”, peces de valor històric algunes de les quals podem contemplar dins les vitrines que conserven la memòria d’aquells anys de gran mobilització social a Mallorca. 

Miquel Barceló, Caliu, Pep Canyelles, Pere Joan, Taller Llunàtic, Mariann McErlain, J.M. Menéndez, Jorge Pell, Jaume Pinya, Rafael Pocoví, Horacio Sapere, Antoni Socias, Andreu Terrades, Steva Terrades, Vicenç Torres, Postals Fester salvatge, 1978. Impressió òfset damunt cartolina, mides diverses. Fons Documental Risc i Ruptura. Arxiu: 1973-1983. Es Baluard Museu d’Art Contemporani de Palma, dipòsit col·lecció Pep Canyelles, Jaume Pinya, Horacio Sapere. Fotografia; David Bonet

És aquesta mateixa “efervescència” que es vivia als carrers, als bars i als estudis del barri de la Calatrava de Palma (avui en dia un dels més cars de la ciutat) la sensació visual que es percep en la gran profusió de recursos gràfics, edicions, revistes, llibres d’artista, objectes i peces escultòriques que condensen una part de l’activitat artística dels anys setanta i inicis dels vuitanta d’arreu del món i, sobretot, de Mallorca. Malgrat el pes específic que tingueren aquests anys, no es va poder evitar “la diàspora dels artistes” quan foren cridats a exposar les seves obres “majors” de pintura i escultura a les galeries d’art contemporani, com 4 Gats o Pelaires, que els hi permetien viure del seu treball. 

Pel seu gran valor gran documental, un impressionant capítol de l’exposició és el dedicat al Mail art, que reclama més estudis específics tant sobre la projecció internacional dels artistes que vivien a l’illa com de les influències que arribaven per aquesta via. La revista Neó de Suro fou pionera en la difusió d’aquest valuós mètode d’intercanvi i els artistes Andreu i Esteve Terrades, Sara Gibert i Bartomeu Cabot n’estaven al càrrec. Cal recordar que alguns dels països que participaven en aquest intercanvi es trobaven en situacions de repressió política sota dictadures que ofegaven les pràctiques artístiques contemporànies, com era el cas de l’Europa de l’Est o certs països d’Amèrica del Sud. Jaume Pinya recorda que els artistes d’aquests entorns “compartien trets comuns, el control policial, penúries amb els materials, censures i presó, en alguns casos”. 

Si bé els exemples són nombrosos, sobresurten casos com el de l’artista polonès Pawel Petasz (1951-2019) “que cosia els sobres per confondre la censura”, de l’artista uruguaià Clemente Padín (1939) “considerat un dels poetes visuals pioners de Sud-Amèrica” que “fou empresonat per les seves activitats”, del poeta argentí Edgardo Vigo (1928-1997), que “va combatre el règim militar amb mitjans artístics”, del poeta xilè Guillermo Deisler (1940-1995) empresonat a Antofagasta, exiliat poc després a Bulgària i que fou el creador del projecte UNI/vers(;) adreçat a artistes i al Mail Art. Un altre cas d’un artista que prengué posicions davant les dictadures és el de Leonhard Frank Duch (1946) que va impulsar des del Brasil el projecte “I AM AN ARTIST”, per convidar artistes de tot el món “a crear imatges de protecció enfront de les dictadures”. 

Leonhard Frank Duch, I am an Artist [Sóc un artista], 1979. Impressió òfset damunt cartolina, 10,6×15,4 cm. Es Baluard Museu d’Art Contemporani de Palma, dipòsit Fons documental Risc i Ruptura. Arxiu: 1973-1983 © de l’obra, Leonhard Frank Duch, 2021.

Dins l’apartat de Mail Art que correspon a les relacions i les obres d’artistes d’Europa Occidental i Nord-Amèrica apareixen molts exemples de comportaments experimentals. Els onze conjunts corresponents a altres tants països, reuneixen obres de més d’un centenar d’artistes representatius de diferents pràctiques: poesia visual, poesia concreta, literatura experimental, lletrisme, revistes, publicacions, llibres d’artista. En aquesta secció també hi apareixen mostres d’una segona generació de poetes experimentals de l’àmbit internacional, així com publicacions d’arreu del món, algunes de tirada única. Entre les més destacables es troben Commonpress, un projecte d’autoedició impulsat per Pawel Petasz el 1977; OVUM, editada per Clemente Padín a Montevideo; Zootropo, editada per Sergio Abrain a Saragossa; Blanc d’ou, impulsada pel poeta Angel Terrón i editada a Palma. DO (K)S, editada a París per Julian Blaine és considera una de les revistes més importants per a la poesia visual d’aquest període juntament amb Texto Poético, editada per Bartomeu Ferrando i David Pérez a València. 

A més dels nombrosos treballs i exemples d’artistes mallorquins i internacionals, l’Arxiu Risc i Ruptura inclou peces d’autors nascuts abans de la Guerra Civil Espanyola, com Joan Brossa, Antonio Fernández Molina, Francisco Pino, José María Iglesias, Felipe Boso, Juan Hidalgo i el Grupo Zaj, Isidoro Valcárcel Medina i Guillem Viladot. Paga la pena aturar-se a observar les nombroses vitrines i les obres penjades als murs dels espais expositius d’Es Baluard, per observar l’alt nivell de les obres de poesia visual que es produïren durant aquests anys a l’illa, algunes de les quals sorgien de reunions d’artistes com les de l’Atelier Bonanova, a càrrec de José Luis Mata (1942) i Antonia Payero (1940). 

Vista de l’exposició “Mira a veure si… Poesia experimental i Mail Art a Mallorca”

D’aquests anys és també Elements per a un any nou, recull de poemes visuals editats en serigrafia i offset per Pep Canyelles, Mariann McErlain, Joan Manresa, Jaume Pinya i Horacio Sapere, que es donà a conèixer internacionalment. Sapere no només havia viscut la emergència del teatre experimental al seu Buenos Aires natal sinó que va passar un temps a la Barcelona d’inicis dels anys setanta en contacte directe amb els nuclis de l’art conceptual i la poesia experimental catalanes. Aquests estímuls varen convertir l’artista en una peça clau de tots els moviments i col·lectius experimentals mallorquins, el qual explica la nombrosa documentació gràfica, dibuixos, cartes i cartells en els quals el nom de Sapere és una constant. Impulsor de l’anomenat Coto de Poesía de Mail Art, l’artista no només participava en convocatòries internacionals de poesia visual, sinó que va rebre més d’un miler de documents i treballs d’artistes d’arreu del món que encara conserva. 

Sapere ja havia publicat a Barcelona l’any 1975 Manos, revista què continuava el treball realitzat a Solo Sol, diari publicat a Buenos Aires i dirigit per Gustavo Aguerre. L’any 1976 Sapere va encoratjar l’edició del llibre Sopa de letras, junt amb l’artista i poeta madrileny Cacho Chacón. L’any 1985, Horacio Sapere va editar un vídeo casolà anomenat Poet’s Room, que prefigurava la posterior creació de la seva “habitació de poetes”. Integrada per centenars de cadires individualitzades amb elements plàstics referencials dels creadors als quals les anava dedicant. Aquesta gran instal·lació va estar exposada a la Llotja de Palma i és avui propietat d’un col·leccionista català. L’obra, segons el criteri de la qui escriu, era en realitat un “objecte invisible”, el que condensava el treball poètic dels autors. 

Si bé Horacio Sapere ha desenvolupat una intensa trajectòria expositiva internacional amb els seus treballs de pintura, escultura, dibuix i instal·lació escultòrica, el vincle de l’artista amb la poesia visual no s’ha trencat mai, ni s’han interromput els seus contactes amb els artistes amb els qui encara comparteix aquesta pràctica. Continuant el seu compromís, Sapere dirigeix actualment la col·lecció de poesia visual Sa Soll, Art i Convivència, que edita l’Editorial mallorquina Finis Africae

Després de més de quaranta anys des de la seva aparició, el primer número d’aquesta col·lecció  -amb contribucions dels artistes Pep Canyelles, Mariann McErlainn i Horacio Sapere-, fou reeditat l’any 2019. El segon número es dedicà a l’artista argentí resident a Mallorca Pato Conde. El tercer conté la proposta de l’artista uruguaià Clemente Padín; el quart peces de l’artista català José Manuel Calleja; el cinquè correspon al poeta valencià Bartomeu Ferrando i el sisè, a la també valenciana Lucía Peyrò. 

Llibre 1. Poema de 3’, 2019. Col·lecció Sa Soll. Finis Africae Edicions.
Llibre 1. Poema de 3’, 2019. Col·lecció Sa Soll. Finis Africae Edicions.

Vistes amb els ulls del present tant l’exposició “Mira a veure si…” com les “antigues” peces de Pep Canyelles, Mariann MacErlainn i el mateix Horacio Sapere incloses en el primer volum de la col·lecció Sa Soll, no només mantenen tota la seva vigència sinó que prefiguren l’adopció generalitzada dels seus codis visuals per part de les noves generacions d’artistes l’obra dels quals es caracteritza per la transversalitat de tots els llenguatges, tot un elogi per a aquella lluitadora i visionària generació que van començar la seva carrera en moments tan difícils com foren els anys seixanta i setanta.

ENGLISH TRANSLATION

The genealogy of the connections between contemporary art and experimental poetry starts with the Dadaists visual plays, Apollinaire calligrammes and the amusements, objects and surrealist collages, to be continued on the speculative artistic-crossover proposals of the first European avantgarde. After having assimilated its visual codes, the art of the second half of the 20th century made of experimental poetry a valuable language between borders of all artistic genders, one that favourited the cooperation between disciplines, was a powerful resource for disguised criticism and a precious refuge for one-self evasion of an adverse context. Given its great versatility, low-cost and easy transmission, during the end of the sixties onwards emerge a great number of these practices of creation and edition. Under the apparently “innocent” umbrella of visual poetry and with the joint use of texts, images, graphic elements, fragments of paper, fabrics, organic or industrial matters, photographs, drawings and collages of small objects, the artists shared artistic novelties and encouraged each other to take their positions in times of censorship.

We must remind that until the appearance of the specialized publications, the artists exchanged information about tendencies and calls and they had to promote their own creations. A major contribution to its dissemination was the generalization of the so-called Mail Art, which took beyond its geographical boundaries the influence of leading artists who stimulated the emergence of new behaviors. The affinity of a whole generation with the spirit of rebellion that inflamed the anti-war movements, the defence of civil rights or the adoption of the feminist collectives demands has to do with this method that caused a superlative increment of artistic activism, often concealed as visual poetry. These were years for the primacy of ephemeral actions and the dematerialization of the artistic object. Times for Fluxus, the performance, Happenings and the first video art examples, an exceptional parenthesis when many artists threw themselves to live the utopia of a complete freedom of expression.

With the significant precedent of the poster tradition in Barcelona and Valencia during the thirties, a good number of Catalan artists applied to their works the spirit of experimental poetry that leaded to the poetics of object and to the expanded field of painting, sculpture and engraving. Artists such as Joan Rabascall, Carlos Pazos, Antoni Miralda and Joan Brossa -that placed visual poetry at its higher level- are good examples of this courageous attitude.

It is the art scene developed in Mallorca under the influence of this context what examines the impressive exhibition “Let’s see if… Experimental poetry and Mail Art in Mallorca)”, that occupies the spaces usually dedicated to the permanent collection. After a few years waiting to be programmed, the director of the museum, Imma Prieto, encouraged the presentation of this remarkable project that needed a previous long study of numerous pieces by curator Jaume Pinya. Together with Pep Canyelles and Horacio Sapere, Pinya was among the protagonists of this lively interlude of ten years of a multidisciplinary artistic focus, vindictive actions and close collaborations between artists and poets, musicians, editors and other cultural actors.

A third part of the Arxiu Risc i Ruptura (Risk and Rupture Archive) -mainly integrated by pieces belonging to Canyelles, Pinya and Sapere- is the precious collection of works exhibited at Es Baluard. The three artists worked together and were very active during the period covered by the exhibition (1973 – 1983). After this decade of close collaboration, their joint exhibition at Pelaires Gallery in 1982 marks the beginning of their independent careers. While not all of them are represented at the exhibition, there are a lot of graphic works and pieces by artists which represent similar interests and influences, such as Toni Socías, Fernando Megías, Lluís Fuster, Alfons Sard, Juan Segura, Mercedes Laguens, Ramon Canet, Miquel Barceló and, among others, Margalida Escalas and Esther Olondriz.

The first impression that causes the visit to the exhibition is of surprise for -as Jaume Pinya explains- the artistic effervescence and the collective participation of all creative spheres of Palma city. Examples of that are the groupings of artists, such as Criada 74, Termonucleares and Taller Lunàtic, as well as the memorable organization of the “Fester Salvatge” (Wild Party) in defence of the Dragonera island that occupied the centric Square of la Llotja of Palma. With the aim of collecting funds to safe from its urbanization this small island, the collective of artists on charge of the event sold “works made on purpose, posters, postcards, objects and graphic works”, pieces of a great value that may still be seen inside the showcases that keep alive the memory of those years of great social mobilization in Mallorca.

A remembrance of this “effervescence” that ran through Palma streets, bars and artist’s studios at the Calatrava neighbourhood (today among the most expensive of the city), is the profusion of graphic works, editions, magazines, artist’s books, objects and sculptural pieces that condense just a part of the artistic activity of those years in Mallorca. Despite the significant weight of these collective activities, it wasn’t possible to avoid the “artists diaspora” when they were called to exhibit their “major” works of painting and sculpture at galleries such as 4 Gats (4 Cats) or Pelaires, which helped them to make their living on art.

An impressive chapter of the exhibition is devoted to the valuable documents collected thanks to the Mail Art, which claims for specifics studies both about the international projection of the artists who lived on the island as well as about the influences that came this way. The magazine Neon the Suro, runed by the artists Andreu and Esteve Terrades, Sara Gibert and Bartomeu Cabot, was pioneer in the dissemination of this valuable method of exchange. Jaume Pinya remarks that some of the participating countries were under political dictatorial regimes which drowned out contemporary art practices, such as those from Eastern Europe and South America, where the artists “shared common traits, Police control, hardships with materials, censorship and even prison”.

While the examples are numerous some cases stand out: that of the Polish artist Pawel Petasz (1951-2019) who “stitched envelopes shut to confound censorship”, of the Uruguayan artist Clemente Padín (1939) “considered among the pioneering visual poets of South America” that “was imprisoned in 1977 for his activity”, of the poet Edgardo Vigo (1928-1997) that “fought the military Argentinian regime with artistic methods”, of the Chilean poet Eduardo Deisler (1940-1995), imprisoned in Antofagasta and exiled soon after in Bulgaria, who created the UNI/vers(;) project, addressed to artists and to Mail Art. Another case of an artist that stood in front of dictatorships is that of Leonhard Frank Duch (1946), that fostered his project “I AM AN ARTIST” from Brazil, to invite artists from all over the world “to create images of protection against dictatorships”.

There are also interesting examples of experimental artistic behaviours at the Mail Art section that exemplify the relations and works of artists from Western Europe and Nord-America. The eleven sets corresponding to as many other countries include more than a hundred artists representing the visual and concrete poetry, experimental literature, lettrism, magazines, publications and artist’s books. The section includes names of the second international generation of visual poets as well as publications from all over the world, some of a single run. Among the most remarkable there is Commonpress, a project of self-edition by Pawel Petasz in 1977;  OVUM, edited in Montevideo by Clemente Padín; Zootropo by Sergio Abrain in Zaragoza; Blanc d’ou (white egg), printed in Palma under the impulse of the poet Angel Terrón. DO(K)S, edited in Paris by Julian Blaine is considered one of the most important magazines of visual poetry of this period, together with Texto Poético (Poetic Text), edited in Valencia by Bartomeu Ferrando and David Pérez.

In addition to the numerous works and examples of both Mallorquin and international artists, the Risk and Rupture Archive includes pieces of artists born before the Spanish Civil War, such as Joan Brossa, Antonio Fernández Molina, Francisco Pino, José María Iglesias, Felipe Boso, Juan Hidalgo and the Zaj Grup Zaj, Isidoro Valcárcel Medina and Guillem Viladot. It’s worth to look carefully to the showcases and hanged pieces along the exhibiting spaces of Es Baluard to observe the high level of the visual poetry practices of these years. Some of them were the result of the artists meetings and encounters, such as that of Atelier Bonanova, in charge of José Luis Mata (1942) and Antonia Payero (1940). Of these years is also Elements per a un any nou (Elements for a new year), a collection of visual poems edited by Pep Canyelles, Marian McErlainn, Joan Manresa, Jaume Pinya and Horacio Sapere in Serigraphy and Offset techniques, which became known internationally.

Sapere had not only lived the emergence of the experimental theatre at his hometown Buenos Aires, he also spent time in Barcelona at the beginning of the seventies in direct contact with the nucleus of Catalan conceptual art and experimental poetry. These stimuli made of him a key piece of all movements and experimental groupings in Palma, as proves the numerous graphic documents, drawings, letters and posters where the name of Sapere is constant. Promoter of the Mail Art project Coto de Poesía (Poetry Preserve) -that gathers together nearly a thousand documents and works from artists around the world that he still keeps- Sapere participated in several international calls of visual poetry along these years.

Together with the poet from Madrid Cacho Chacón, Sapere had already published in 1976 the Sopa de Letras (Letter’s soup) book. In 1985 he edited a homemade video entitled Poet’s Room that prefigured his future sculptural installation comprised of hundreds of chairs customized with referential plastic elements of the poets and writers to whom he was dedicating each sculpture. This great installation was shown in la Llotja of Palma years ago and belongs today to a Catalan collector. To me, as I wrote years ago, the real work is “the invisible object” of the sum of all poetic author’s texts.

Despite the intense international exhibiting career that Horacio Sapere has carried out to show his paintings, sculptures, drawings and installations, the bond of the artist with visual poetry has never been broken, as he never interrupted his contacts with other artists who also practice visual poetry. Continuing his engagement, Sapere currently directs the collection of visual poetry Sa Soll, Art I Convivencia, edited by the Mallorquin Editorial Finis Africae.

After more than forty years since its appearing, the first number of this collection -with contributions of artists Pep Canyelles, Mariann McErlain and Horacio Sapere- was reedited in 2019. The second edition was dedicated to the Argentinian artist resident in Mallorca Pato Conde. The third contains the proposal of the Uruguayan artist Clemente Padín; the fourth that of Catalan artist José Manuel Calleja, the fifth works of the poet from Valencia Bartomeu Ferrando and the sixth those of Lucia Peuyrò, also Valencian.

Seen with the eyes of the present, both the exhibition “Let’s see if..” as the “old” pieces of Canyelles, McErlain and Sapere on the first volume of Sa Soll collection, not only maintain all their validity but prefigure the widespread adoption of their visual codes by the new generations of artists whose work is characterized by the transversality of all languages, a compliment to the courageous and visionary generation of artists who began their careers in such difficult times as were the 1960’s and 1970’s.

Pilar Ribal Simó
Llicenciada en Història de l’Art (1993) i Màster en Gestió Cultural (1995). Exerceix la crítica d’art des-de 1995, amb col·laboracions a premsa escrita i revistes especialitzades (Lápiz, El Cultural, Art.es, Arco Noticias, Art Investor, Lluc, etc.). Fou docent de la Universitat de les Illes Balears (Història de la Fotografia i Patrimoni Cultural), Responsable Artística d’Es Baluard, Directora-Gerent de la Fundació Palma Espai d’Art i, entre d’altres, Directora de Artactiva, s.l. Autora de centenars de texts i assajos crítics, ha comissariat nombrosos projectes expositius per a institucions públiques i privades a nivell internacional. L’àmbit experimental del Dibuix Ampliat és una de les seves línies d’investigació artística. Associada d’ACCA i membre de la Junta Directiva d’ACCAIB, actualment és Responsable de Cultura i Pràctica Artística Contemporània de la Fundació ITINEREM.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close