Ara que hem viscut canvis d’hàbits i de plans que ens han induït a recuperar la serenitat i la consciència, s’escauen propostes d’art, pensament i espiritualitat, com ara les que ens ofereix l’artista Denys Blacker (Londres, 1961), a CAN OBERT de Madremanya, on resideix des del 1987. Un indret tel·lúric al cor de l’Empordà obert a qui tingui interès a veure i viure l’art més efímer i radical, de conèixer i compartir els valors i les experiències que brinda aquesta veterana de l’acció artística, amb tallers, programacions d’accions i publicacions com ara, el SYNC, un projecte de monogràfics sobre artistes de performance.
A CAN OBERT, Denys Blacker insta a descobrir i a reflexionar entorn de l’art com forma de vida i ideologia o, dit a la seva manera, com a “corpologia”, car ella defineix aquest art com “una activitat filosòfica en moviment; una manera de viure que requereix una coherència pregona entre el que ets i el que fas”. I és, així mateix, el que ella fa, moviments per canviar el món, ja que ha centrat la seva màxima ambició i tota la seva energia en fer del seu art una eina per transformar la realitat.
Denys Blacker és una lluitadora infatigable, tenaç i obstinada, el seu desideràtum rau en la reivindicació d’allò més essencial i lliure, fa uns anys va endegar Corpologia, una iniciativa esplèndida, molt enriquidora, trobades d’artistes d’acció i la publicació homònima que documentava totes les participacions. Ha organitzat més de vint festivals internacionals de Performance, com ara, la trobada internacional FEM, un festival anual centrat en obres d’acció realitzades per dones, i, darrerament, el MAMA Festival de Madremanya. També cal destacar, entre altres singladures, que és una de les fundadores del projecte ELAA (European Live Art Archive), subvencionat per la UE i acollit per la Universitat de Girona.
Fa poc, vam poder gaudir d’una bona exposició retrospectiva que Denys Blacker va presentar als espais Bòlit_PouRodó i Bòlit_StNicolau de Girona. Sota el títol MAPES EFÍMERS. COMPLICITATS I SINCRONIES, Blacker desplegava un bon nombre d’obres, moltes de les quals va haver de refer especialment per a la mostra, peces cabdals que convidaven a abraçar l’envergadura d’una trajectòria ferma, compromesa i sempre persistent en l’àmbit de l’efímer, de l’art d’acció, al marge de mercats i de tendències. El seu treball implica un ampli ventall de pràctiques que conrea i combina amb mestria, com ara l’escultura, la terrissa, la costura, el dibuix, la fotografia, el so i etcètera. Sovint parteix del fang i del teixit, concep atuells i vestits, la funcionalitat dels quals idea i defineix per a cadascuna de les seves accions. Són conjunts d’elements que sap fer confluir en un tot articulat pel seu cos i pels conceptes que vehicula. Tocant a això, Denys Blacker diu “la performance et dóna l’opció de buscar l’acció perfecta que penetra en les idees. El meu interès sempre ha estat anar més enllà de la matèria. Algunes d’aquestes peces eren robes que jo vaig utilitzar per a fer una acció i vaig pensar que també les podria mostrar penjades a la paret, ja que haurien agafat l’energia de l’acció i la podrien transmetre als visitants de l’exposició. És la memòria en la matèria.” Tot seguit, ens en diu molt més.
Què és Can Obert? Què proposa?
Can Obert és la nostra llar i també és on tinc el meu estudi, on treballo, i és la seu de l’Associació Gresol: Biblioteca d’Art Contemporani i Centre d’Estudis Creatius. Aquí tenim l’arxiu de Gresol i la biblioteca, és on fem les activitats per a les sòcies i els socis de l’associació: tallers, xerrades, conferències i un grup de recerca.
Des del confinament, evidentment, no hem pogut fer ni trobades, ni tallers, hem hagut d’ajornar algunes de les activitats, com ara el taller intensiu de cinc dies sobre performance, que teníem programat amb l’artista britànica Florence Peake.
Què promou l’Associació Gresol?
Gresol promociona activitats relacionades amb l’art de la performance, l’aprenentatge i la recerca artística. Des de l’any 2003, amb Montse Seró i Marta Vergonyós, hem organitzat més de trenta festivals i trobades d’artistes internacionals enfocats a aquest art. Un d’aquests festivals és FEM, es tracta d’una trobada de dones artistes de performance, ja som a la 17a edició. Un altre és el MAMA – un festival d’art Contemporani, que vam organitzar a Madremanya el 2008 i el 2009, aquest és obert, participatiu i festiu, va propiciar col·laboracions engrescadores i divertides entre els residents del poble i els artistes que hi van participar amb pràctiques diverses -performance, música, poesia, dibuix, pintura, fotografia, etcètera-. Estem contemplant la manera de tornar a fer MAMA l’any que ve.
Per una entitat petita com la nostra, ara mateix, és realment complicat organitzar festivals. Cal dir que veiem molt poca voluntat i interès, per part de les institucions, de donar suport a projectes independents estables amb convenis de subvenció i, si hi sumem la complexa burocràcia que suposa demanar els ajuts cada any, doncs, veiem que la continuïtat dels festivals i trobades independents d’artistes visuals esdevé un objectiu gairebé impossible. De fet, ja s’han deixat de fer molts dels festivals de creació contemporània a Girona com, posem per cas, la Muga Caula, el MAPA, el VAD, entre altres. És una tragèdia haver perdut aquests portals únics, això fomentava la diversitat de maneres de fer art, els encontres i sinergies que només poden sorgir entre la comunitat d’artistes.
Des de l’any 2012 vam prendre la decisió de transformar el festival FEM en una residència de recerca artística que continuem celebrant cada any a Can Obert. L’any passat a la 16a edició, hi van participar 30 dones, que van venir de 6 països diferents a treballar juntes durant 5 dies, tot autofinançat per les participants i per Gresol.
Ara com ara, a Gresol estem centrant les energies en l’autosuficiència i la creació del projecte Entorns Intangibles que impulsem amb un equip d’artistes i acadèmiques. Amb aquesta iniciativa volem generar un espai de pedagogies contemporànies i d’innovació al voltant de la performance, l’ecologia i l’espiritualitat. Gresol vol atendre la manca d’espais de formació pel que fa a l’art contemporani. Mantenim relacions amb les xarxes i complicitats internacionals amb qui hem anat treballant durant aquests trenta anys d’activitat. Estem adaptant les idees a les noves circumstàncies que s’han creat amb la COVID19 i així treballar algunes coses en línia des de la pàgina web que han estat treballant Núria Iglesias i Maria Bas..
També tenim un nou projecte editorial, el SYNC, que considerem fonamental per a la visibilitat de la nostra comunitat. Elaborem i publiquem monogràfics sobre les artistes de l’associació. La primera edició tractà l’obra de Lesley Yendell. En vistes de la lamentable manca de publicacions sobre artistes i encara menys de les dones artistes a Catalunya, doncs, hem optat per fer-ho nosaltres.
Els eixos de la teva obra i també com a organitzadora se centren principalment en l’acció artística i amb la reivindicació de l’art de les dones. Una feina ben laboriosa que no dubtes a fer.
És cert que, culturalment, hem permès als homes prendre el centre de l’espai de comunicació pública i ser protagonistes de les situacions socials, ells ocupen el centre per més temps i són sempre molts més presents en els espais expositius que les dones. Canviar aquesta dinàmica costa molt. En el món de l’art, hi ha molta desigualtat.
Per aquesta raó, ja fa anys que, juntament amb diversos grups de dones artistes, treballem per crear espais de complicitat, d’escolta, de respecte i d’autoconsciència. Fem una tasca de sensibilització per poder sentir totes les veus, són àgores de guariment, car, en molts casos, el fet de no poder expressar-se en moments importants crea ferides emocionals i físiques que erosionen la confiança. Tothora, he cregut en la importància d’obrir aquests espais íntims de treball artístic on podem crear i créixer. Mai reivindico (penso que implica exigència i venjança), ans afirmo el dret a viure i crear en llibertat, com cadascuna vulgui, ara bé, sempre des de la no-violència.
Que és per a tu l’art d’acció?
L’art d’acció, per a mi, és una manera de viure, un espai on practico formes de comunicar amb mi i amb altres persones, des de la intuïció, la visceralitat, des del no-saber. És, per a mi, una via de desenvolupament dels sentits físics i també extrasensorials que em permet ampliar la meva capacitat d’escolta i comprensió. També és una via de recerca on proposo i exploro els temes que m’interessen més; el poder de la ment sobre el físic per exemple, la “intra-comunicació” o les recerques científiques sobre la consciència.
En general, les institucions culturals i els museus no actuen des dels interessos dels artistes, la majoria responen als criteris del mercat de l’art i promouen les modes i tendències del moment. La mateixa comunitat d’artistes de performance ha tingut un paper molt important a l’hora de crear els seus propis contextos en molts projectes com, posem per cas, La Muga Caula, Corpologia, LAPEK, Materic, Acción!MAD, Sinberifora, Contenedores, Diàleg Obert, Exchange Live Art, Revista la Bolsa, Border as Meeting Point entre altres.
Com sorgeixen i perquè impulses les trobades CORPOLOGIA?
CORPOLOGIA és una trobada independent i lliure de persones interessades a realitzar obres presencials i l’acció artística. El format de les obres és lliure i d’una durada màxima de cinc minuts cadascuna. L’acte és obert a propostes de totes les disciplines. Normalment treballem sense muntatge tècnic ni escenogràfic.
Aquesta iniciativa va néixer l’any 2011, després de la 8a edició del FEM, al Centre Cultural la Mercè de Girona. Ho vaig engegar amb una invitació oberta i van respondre Fina Miralles, Mireia Zantop, Montse Seró, Clara Garí i Joan Caselles. Ja ens acostem a una trentena d’edicions celebrades, amb la participació de més de cent artistes. A cada trobada editem una revista digital i també d’edició limitada en paper, en la qual els artistes compten amb dues pàgines que recullen imatges i textos sobre la peça que hi van fer.
Crec que, amb iniciatives com aquesta s’albira una nova manera de fer per a poder afrontar la incertesa econòmica i social que vivim. És important per a nosaltres mantenir la independència de la trobada i de la revista, que es fonamenta amb la construcció de relacions i sinergies. Qui tingui interès, pot veure-ho a https://corpologia.hotglue.me/ Aviat es podrà consultar directament a la pàgina de gresolart.com.
Com i perquè neix el Festival FEM? Quins valors artístics i humans comporta l’art fet per dones.
Vam concebre el Festival FEM l’any 2003, a La Bisbal d’Empordà, l’artista holandesa Anet van de Elzen i jo mateixa, com a plataforma on presentar obres de dones artistes. El fem coincidir amb la festa del Dia Internacional de la Dona Treballadora, amb un programa de performances de llarga duració que les artistes realitzaven simultàniament dins les diferents sales del Castell de La Bisbal. La nostra voluntat era oferir a les artistes convidades el suport i els materials necessaris per treballar de la millor manera possible en un espai que els permetés interactuar amb les altres participants i també propiciar encontres amb les artistes d’aquí, bo i tenint cura amb l’organització dels àpats i dels descansos.
Hi han moltes maneres de fer accions, però sovint les accions més dramàtiques o teatrals són les que es valoren o es prioritzen, doncs, calen escenaris on visibilitzar les que són concebudes des de la consciència interna, l’escolta i la sensibilitat en relació amb l’altre. Hi ha artistes extraordinàries en aquest camp que no són gens reconegudes, perquè la seva obra no és ni dramàtica, ni xocant. Són dones que tenen una gran coherència entre els seus valors artístics i els seus valors humans en relació amb l’eco-feminisme, la sostenibilitat, la justícia social, etcètera, que qüestionen i critiquen els patrons patriarcals i els valors neoliberals, amb accions que confronten directament els valors materialistes. Aquestes artistes desenvolupen una pràctica basada essencialment a entendre la interconnexió entre tot, humans, animals, plantes, matèria, etcètera, i la importància d’actuar amb el que Donna Haraway anomena “respons-habilitat”; l’habilitat de cultivar formes col·lectives de saber i fer.
També ets cofundadora de ELAA (European Live Art Archive). Que és.
En paral·lel al festival al FEM, volíem desenvolupar un programa teòric sobre performance, ho considero molt important per tal de millorar el contacte entre artistes i acadèmiques. Amb aquesta finalitat, em vaig dirigir a la Càtedra d’Art i Cultures Contemporanis a la Universitat de Girona i la doctora Pepa Balsach ens va permetre organitzar unes xerrades i presentacions a la seva càtedra amb les participants i acadèmiques convidades a FEM. Després d’un parell d’anys, ella em va demanar que volia aconseguir amb el programa teòric i li vaig respondre que el que calia fer era un arxiu sobre performance. Havia reflexionat molt sobre la manca d’informació que hi ha d’aquest art i dels artistes que el conreen, penso que aquesta informació és bàsica per a la recerca i per a l’educació, per això, entenia que era urgent poder recuperar el testimoni d’artistes pioneres i pioners d’aquest art, en una sèrie d’entrevistes. D’aquí va sorgir ELAA – un arxiu virtual d’entrevistes fetes a la primera generació d’artistes de performance de la península Ibèrica, d’Anglaterra i d’alemanya. Hi van col·laborar, la Universitat d’Oxford (Anglaterra) i Glogauair – una organització cultural de Berlín (Alemanya). Vam entrevistar prop d’una seixantena d’artistes, tot es pot consultar a www.elaa.cat (tot i que la pàgina encara és en fase de re-construcció)
Que et porta a Catalunya el 1987, que fa que t’hi quedis i que deixes a Londres.
En acabar el Màster en Belles Arts, Escultura, que vaig fer a l’escola d’Art de Chelsea a Londres, tenia ganes de viatjar. L’any 87, vaig venir a Barcelona amb la idea d’anar cap al sur, abans però, vaig voler passar per Girona, concretament a Sant Marti Vell, per visitar una amiga anglesa, la Juliette Murphy, que estava cuidant la casa d’un amic seu. Em vaig enamorar del lloc, vaig trobar feina al restaurant de la Riera i una casa de lloguer a Sant Marti Vell i després a Púbol. Més endavant, vaig poder comprar Can Obert i ara porto més anys vivint aquí que a Anglaterra.
Venir a l’Empordà dels anys vuitanta, després de viure a Londres, era com viatjar enrere en el temps, viure sense telèfon, sense cotxe, sense parlar la llengua, etcètera. Això, per a mi, va significar tot un alliberament. Vaig sentir-me fortament vinculada al paisatge -possiblement perquè de petita, als anys seixanta, havia estiuejat uns quants anys a l’Escala-, a la cultura i, ben aviat, vaig trobar un cercle d’amistats amb qui vaig anar coneixent millor tota la regió, la costa, les muntanyes o el bosc. Tot i que enyorava els llibres, la família, el sentit de l’humor britànic, res era suficient per fer-me tornar a Londres. Allà vaig deixar tots els meus contactes professionals i vaig trobar-me de sobte completament sola pel que fa a la meva pràctica artística. Va ser un dels impulsos més importants a l’hora de crear l’associació i una comunitat artística.
Fa poc vas fer l’exposició retrospectiva MAPES EFÍMERS. COMPLICITATS I SINCRONIES, a Girona. Quines inquietuds hi ha darrere de cada peça d’aquesta mostra.
Va ser un gran privilegi per a mi que Carme Sais em proposés de fer una retrospectiva al Bòlit, Centre d’Art Contemporani de Girona, i que Maia Creus tingués cura de la mostra. Vaig poder recuperar obres de fa anys i, per primera vegada, vaig reflexionar sobre tota la meva trajectòria. Sorprenentment, vaig entendre que moltes de les meves inquietuds s’han mantingut al llarg de la meva carrera. Encara que la forma canviï, l’obra sempre conté la immaterialitat, l’espiritualitat secular, el pensament llibertari, l’equilibri ecològic, la percepció extrasensorial o el feminisme entre altres qüestions.
Tinc una relació complicada amb la matèria, pel fet que la immaterialitat em fascina, en la mateixa mida que perdura el meu afany per crear objectes. He fet poques exposicions, doncs, això fa que els objectes i les evidències físiques de les meves accions i pensament s’amunteguen als armaris de l’estudi.
Al centre de la meva practica rau el desig de contribuir, encara que sigui mínimament, a un món més just, menys violent i penso que totes les formes d’art poden ser portadores i realitzadores d’intenció. Per això, per a mi, és important crear amb intencions clares, amb pensaments crítics i amb el cor coherent.
Maia Creus va ser molt important en aquest procés, li estic ben agraïda, per la seva extraordinària capacitat de veure la totalitat de la meva història i de triar justament les obres que podrien explicar millor que sóc i que faig. No era una feina fàcil perquè la línia entre la meva pràctica artística amb la meva pràctica com a organitzadora és borrosa. Era molt important mostrar que no existeixo com artista en un buit, sinó que existeixo per les relacions i complicitats que tinc amb altres persones i creadores/creadors. La creativitat i la visió artística no pertany a ningú. No crec en l’autoria singular d’obres d’art. Estic segura que existeix una memòria comuna des d’on podem comunicar-nos intuïtivament. Pensem i creem juntes/junts, és una sinergia on la totalitat suma a més dels components. Per això, en el curs de l’exposició, vaig programar moltes activitats amb altres artistes, això va suposar un embalum de feina suplementària per a les persones que porten el Bòlit, que ho van fer possible, a qui dono les gràcies per tota la paciència i la voluntat que van tenir.
Per les teves accions crees objectes que combines amb conceptes. Manifestes la potencialitat del cos, dels òrgans vitals. Parles d’una forma de coneixement que no passa pel cervell.
L’estomac i el cor són plens de neurones capaces de funcionar sense passar pel cervell. La recerca que fa la organització Heartmath sobre això és interessant, Rollin McCraty i els seu equip, han comprovat que el cor envia més missatges al cervell que el cervell al cor. Tot sovint ens ensenyen a no confiar en el cor, ni en les formes de saber viscerals, però, en realitat, si escoltem bé la informació que ens donen, podem comprovar que és la forma més adient de saber. El cap es molt traïdor. Els ulls no ens donen una visió verdadera de la realitat. Confiem massa en els conceptes i la racionalitat. Les dones, de fet, tenen més capacitat de desenvolupar aquestes formes de saber.
Ets membre dels grups “Wolf in the Winter” i Ocells al Cap. Que hi fas? Que feu?
“Wolf in the Winter” és un grup d’artistes que l’any 2006 vam ser convidats per Anet van de Elzen i Brian Catling a participar en un programa de performance al “Melkfabriek, den Bosch”, als Països Baixos. Al llarg dels anys ens hem anat trobant, esporàdicament, en diferents països, per fer performances junts. Es pot consultar la nostra història a la pàgina web www.wolfinthewinter.com.
Pel que fa al grup Ocells al Cap “Birds in the Head”, l’any 2014, la Fundació Tàpies, en col·laboració amb la Bonne, Centre de Cultura de Dones, ens va convidar, a la Marta Vergonyós i a mi, a participar com a part d’una exposició sobre l’obra de l’artista americà Allan Kaprow, vam reunir un grup d’artistes per crear una reinterpretació de la performance “The Birds” (Els Ocells). Amb el títol Ocells al Cap, es va realitzar una improvisació “duracional” al mig del bosc de les Gavarres. D’aquesta manera va néixer el grup Ocells al Cap, un grup de dones artistes de diferents disciplines que l’any 2015 començarien a reunir-se amb regularitat, per desenvolupar formes de comunicació intuïtives i telepàtiques en grup.
També fas tallers. Que hi convides a fer.
Als tallers comparteixo exercicis i tècniques per experimentar amb la capacitat d’intuïció i per millorar l’escolta. No ensenyo pas a fer performance, sinó a confiar en les formes profundes del saber, que venen quan som capaços de desviar-nos de la lògica i del pensament racional. No voldria dirigir la visió artística de ningú, sinó donar idees i tècniques per millorar la connexió amb la nostra pròpia font d’inspiració. Treballem amb exercicis d’improvisació, per intentar alliberar la nostra capacitat d’invenció i per aprendre a sensibilitzar-nos amb les altres persones. La contemplació i el silenci també formen part dels tallers. La meva formació en Tai-txi i meditació, ha sigut important per poder trobar la meva forma d’ensenyar.
En què treballes actualment.
Tota la meva feina com artista també s’ha anul·lat aquest any per la COVID 19. Em preocupa molt que aquesta situació acabi minvant encara més la infraestructura cultural, que aquí ja era precària. Les artistes que conec estan patint una parada total de la seva activitat econòmica i no sabem com anirà millorant. Penso que l’art és essencial pel benestar de les persones, no és un luxe, és un acte d’afirmació de la llibertat. L’art ens planteja preguntes incòmodes, qüestiona el sistema i això s’ha de respectar i cuidar. És una forma de fer que reforça la intuïció i la imaginació, articula les emocions i pensaments que són difícils d’explicar des de la lògica, permet la diversitat d’opinions i visions i, a més a més, i és molt important ara mateix, dona plaer i satisfacció immaterial. Per això entenc la pràctica de la performance com un acte polític no-violent. Estem encarnant la nostra llibertat mitjançant l’acció creativa. Els drets humans universals inclouen el dret a la cultura i, si no s’exerceix, si no es posa en pràctica, es perdrà. L’art requereix acció i la performance és un llenguatge artístic basat en l’acció.
Ara mateix treballo en un projecte nou de performance interactiva, que integra les idees de la interconnexió i la telepatia. M’interessa també la contingència, que podem entendre com “l’absència de certesa en els esdeveniments”. La pregunta central és, com podrem crear noves formes de viure en comunitat? Penso que és un problema polític-social-espiritual que requereix molta atenció.
Enguany he acabat el doctorat a la Universitat de Northumbria (Anglaterra), he publicat la meva tesi La Sincronicitat i la Consciència en la Pràctica de Performance i Acció Improvisades. He buscat, mitjançant la performance improvisada, articular noves formes d’entendre la interconnexió amb el grup Ocells al Cap, les possibilitats d’un entrellaçament cinestèsic de tots els sentits, que s’estén mes enllà del cos i que es pot observar en la sincronicitat i la telepatia. És una forma mútua d’escoltar i sentir que va més enllà del nostre sentit del ‘jo’ o dels nostres objectius individuals. És un sentir intersubjectiu que l’artista i psicòloga Bracha Ettinger anomena ‘matrixial’.
He desenvolupat la idea de la ‘ment vincular’, un concepte central en la meva obra ara mateix. Vinculum, en llatí, és allò que uneix i adhereix. La ment vincular és la connexió entre nosaltres, que podem imaginar com un vincle elàstic i sinuós que ens permet relacionar-nos, plegats i com individus.
També treballo en una sèrie d’obres que anomeno La Taula Periòdica, faig unes accions curtes (per càmera), sobre les propietats dels elements que construeixen el món material. Analitzo els aspectes metafísics i les implicacions geopolítiques de la matèria; ‘mater’ o mare és l’arrel d’ambdues paraules, examino la narrativa prosaica del material, així com el misteri de la matèria en un estat quàntic, on totes les regles canvien i la matèria es descriu com a vibració o energia.
També faig les feines de l’hort, del jardí i durant el confinament hem plantat una vinya. Amb l’ajuda de la família, estem construint un amfiteatre de terra on poder fer trobades, concerts, performance. Em cal treballar la terra per estar bé, per arrelar-me. La separació entre l’art i la vida per mi no ha estat mai una frontera clara, sinó que de cada vegada és més desdibuixada i veig la vida i la quotidianitat com una contínua font d’accions artístiques possibles.
VÍDEO: 02
___,
